De “obeirem el mandat democràtic sorgit de l’1 d’octubre” a “hem guanyat les Generals a Catalunya”. Quin èxit, tenim més diputats que mai a Madrid. I, què? La independència no es fa a Madrid. I qui digui el contrari, menteix. Ni amb 22 diputats independentistes al Congrés tenim prou força per provocar cap situació de diàleg, però estem immersos en el joc del xantatge emocional que els partits han utilitzat contínuament aquest darrer any i mig. Culpa nostra. Com quan l’octubre de 2017 ens vam creure que el poder havia passat a mans del poble i, acte seguit, vam tornar-lo als polítics després de pocs dies.

I aquí som, mesos i mesos després, seguint per televisió el judici als líders empresonats mentre el comentem a Twitter, mirant-nos de lluny un Govern “efectiu” que poca cosa fa, seguint les campanyes electorals dels diferents partits que fa temps tenien un objectiu comú, indignant-nos amb les decisions de la JEC i… qui dia passa, any empeny.

Encara hi haurà algú que s’atrevirà a preguntar per què hi ha gent esgotada, desencantada o indignada amb tot això que ha comportat “el procés”. Són -o eren- els “nostres”, sí, i? Això no justifica res. Estic farta de sentir allò de “estem al costat bo de la història”. Algú els hauria d’explicar que qui escriu la història són els vencedors, no els “bons” ni els “dolents”. Aquí no hi ha ni bons ni dolents; hi ha un govern espanyol que té tot el poder d’un estat i una sèrie de represaliats que, d’haver actuat diferent, potser no existirien. Però passaré per alt aquesta part, no em cal crucificar a ningú que ha entregat la seva llibertat a canvi de… deixem-ho aquí. Tornant al tema: qui tingui ganes de tocar els nassos a algú que se senti enganyat, que primer s’assegui i mediti una estona, que aquí tothom té responsabilitats que no ha assumit o no ha gestionat de la manera que s’esperava. I sí, teniu dret a estar enfadats alhora que empatitzeu amb els presos i exiliats; una cosa no és incompatible amb l’altra.

De totes maneres -no cal que ens enganyem- sembla que no hi ha massa ningú disposat a asseure’s i dedicar-hi una estona. La política torna a ser el que mai ha deixat de ser: un joc de poder. Tothom ha estat massa ocupat amb les campanyes electorals procurant obtenir un bon resultats que pugui assegurar-los un sou que, anant bé, tindran garantit durant 4 anys. Només la gent de Front Republicà va veure que hi havia una part del poble que era fidel a l’1 d’octubre però també contrari a votar els partits de sempre, i van intentar ocupar aquest espai. Em sap greu que malgrat l’enorme esforç no tinguessin suficients vots per tenir almenys un diputat a Madrid. Hagués estat la representació simbòlica i digna de la defensa total i absoluta del moviment popular de l’1 i 3 d’octubre.

Vots a favor i en contra

Si allò d’eixamplar la base anava de guanyar unes generals, s’ha assolit amb èxit. La meva pregunta és: i ara, què? Algú tornarà a facilitar una investidura de Sánchez? A canvi de què? De res? Hem passat de plorar i manifestar-nos sense parar perquè ens van aplicar el 155 usurpant-nos les institucions i, ara, investirem -per segona vegada consecutiva- un dels que va formar-ne part?

D’altra banda, ahir al vespre saltava la notícia que ERC votarà ‘No’ a la designació com a senador del Sr. Miquel Iceta. Espero que així sigui. O potser es pensa que demanant “si us plau” ho oblidarem tot? És impossible esborrar de la ment la imatge del PSC donant l’esquena als familiars dels presos polítics el dia que van anar al Parlament. De debò algú pot ser capaç de facilitar que aquest senyor se’n vagi a Madrid a tenir la vida que desitja? Què ha fet, ell, per nosaltres? Que ha fet, ell, pel catalanisme del que tan parla? Què ha fet, ell, pels presos? Ni tan sols ha tingut la dignitat d’anar a les presons catalanes a fer-los una visita. I, per si no n’hi hagués prou, fa un parell de dies va fer unes declaracions on deia que, de trobar-se davant la situació d’haver de votar un altre 155, no faria com l’expresident Montilla que va sortir de la sala, sinó que hi votaria a favor. Com pretén que la gent que té presos i exiliats -mentre ell estava fent costat a PP i Cs- ara li endolceixi la vida? Els partits sobiranistes han demanat per activa i per passiva que el PSC fes una mostra de solidaritat cap als represaliats obtenint silenci com a resposta, doncs ara no hi ha res per regalar. Ni a canvi de cap visita a cap presó. Ara ja és tard. S’ha de ser molt miserable i tenir molta barra per tenir el valor de demanar favors a aquestes alçades del joc. Així doncs, ja que té tantes ganes de marxar, espero seguir-lo veient al Parlament de Catalunya uns quants anys més; la presidència del Senat haurà d’esperar.

Silencis i paraules

Hi ha coses que no s’acaben mai, com l’evident guerra oberta entre JxCAT i ERC. No puc entendre que els qui el vespre del 28 d’Abril celebraven la victòria d’Esquerra Republicana de Catalunya a l’engròs, poques hores després els costés tant mostrar suport públicament a Puigdemont, Comín i Ponsatí quan la JEC va anunciar que vetava les seves candidatures a les eleccions europees. I la cosa em preocupa encara més quan veig que Comín prové d’ERC. Què coi els hi passa? Arribarà el dia que algú obri la boca i expliqui què passa dins els passadissos del Parlament? Que lluny ha quedat la unitat de l’1 d’octubre. O possiblement aquest mateix dia va ser el detonant de tot el que ara estem veient. Algun dia ho sabrem. O potser no.

Una de les altres coses que -per dir-ho suaument- produeix sorpresa, és la rapidesa en què, contràriament a la situació que he exposat anteriorment, moltes persones de pes dins els dos partits que governen Catalunya van reaccionar a la mort de Rubalcaba. Entenc i comparteixo el fet de donar el condol a la família, però res més que això. La mort no dignifica. Tot el que has fet en vida, un cop marxes, es queda aquí.

S’ha votat diverses vegades per trencar amb el règim del 78, per constituir un nou estat i per desfer-se de la xacra de polítics que han dirigit l’Estat espanyol. I ara, de sobte, mor algú que ha format part de la cúpula del Gobierno, que ha format part de les clavegueres de l’Estat i que ha estat vinculat als GAL, i tot són bones paraules? Que ningú recorda què va fer aquest senyor quan tenia poder? La repressió que va exercir deixa de tenir importància perquè ha mort de manera prematura? Per favor, prou. Sento vergonya. I repeteixo: la mort no dignifica.