Del xoc de trens a la bifurcació catalana

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Als historiadors (teòricament) ens han format per analitzar els esdeveniments històrics amb mirada llarga, amb prou perspectiva i coneixement de context per afinar la interpretació de fets sovint inconnexos. És per això que (teòricament) tendim a ser prudents a l’hora de valorar l’actualitat. Passa sovint que quan som convidats a fer xerrades o participar en debats, molta gent ens pregunta sobre allò esdevingut fa pocs dies, o per tractar d’esbrinar què passarà a curt, mig i llarg termini. Creieu-me!, els historiadors som “tan bons” com els economistes a l’hora d’endevinar el futur. En altres termes, si l’encertem, és per casualitat.

La història et permet dominar certes eines per entendre què ens està passant o per detectar tendències: buscar patrons o escatir determinades constants, principis o lleis que et permetin intuir, més que afirmar, com estan anant o com poden anar les coses. Suposo que aquest és un dels fonaments que justifica la nostra existència o utilitat social.

I, tanmateix, malgrat el que acabo d’afirmar, no em puc estar d’interpretar el present en clau històrica, i, en termes del mestre Josep Fontana, de treballar pel futur en clau de projecte polític. I, esclar, considero deshonest fer creure al públic que és possible l’objectivitat a l’hora de parlar sobre l’evolució de l’experiència humana.

El gran conflicte contemporani al nostre país: la lluita per construir un estat independent en forma de República, és això: la culminació d’un conjunt de lluites, fruit alhora d’una evolució profunda, tel·lúrica, de la societat catalana, no de buscar un encaix amb Espanya, sinó amb el món. A partir de les diverses circumstàncies i camins històrics, una part substancial de la societat catalana ha arribat a la conclusió que, amb Espanya, simplement no hi ha futur, i que en un context de globalització, disposar d’institucions més o menys sobiranes permet certa capacitat de supervivència i un benestar, no ens enganyem, més psicològic que material.

d'octubre, día del Referèndum per la Independència de Catalunya. A Plaça Catalunya un cop comunicats els resultats del Referèndum esclata el crit de independència. / Roser Vilallonga

El treball de l’historiador que decideix centrar-se en el relliscós terreny de la història immediata és que hi ha un excés de soroll. En un moment de gran agitació i certa addicció als moments transcendents, la formació d’historiador ens serveix per posar certa distància amb l’actualitat i, per contra, buscar aquells elements, potser no tan espectaculars, encara que sí ben significatius, indicadors precisos que ens marquen la tendència de l’evolució.

- Publicitat -

I en els darrers mesos i anys, s’han esdevingut processos transcendents, i que en canvi, no sempre han arrossegat grans titulars. Fa pocs dies, les eleccions a les cambres de comerç, van implicar uns resultats que, no per esperats, van representar un cert terratrèmol en els espais estratègics de poder. Aquest episodi, en realitat, correspon a un procés discret que té a veure amb una lenta, encara que constant evolució de l’economia catalana en el sentit de la seva internacionalització. Crec recordar que va ser cap al 2015 que les exportacions catalanes a l’estranger van fer el “sorpasso” respecte a les de l’estat espanyol. L’impuls exportador, molt clar en una economia de les característiques de la catalana (i aquí valdria la pena esmentar l’àrea Països Catalans, perquè amb el País Valencià i Illes, representen el 40% de les exportacions de l’estat, especialment en l’àmbit industrial) demostra clarament una desconnexió econòmica progressiva amb Espanya. Més enllà d’un boicot més o menys present, el que s’ha esdevingut és un allunyament progressiu de les estratègies empresarials. Es busquen nous mercats  per múltiples motius, entre els quals perquè l’empresariat, especialment el que té menys de quaranta anys, ja no té res a veure amb aquella caricatura dels Coscubiela de torn respecte a algú com en Jordi Pujol. Allò que servia per definir la dècada de 1970 no té res a veure amb l’actualitat. Els homes i dones que menen una petita o gran empresa han estudiat a fora, probablement van fer un Erasmus on, a banda d’episodis lúdics per recordar, van fer una xarxa de relacions personals de caràcter continental, saben idiomes, tenen certa capacitat de redirigir el sentit i les estratègies dels seus negocis, i no confien en un o pocs proveïdors. A més, no suporten certes actituds de bona part de l’empresariat madrileny, molt fonamentat en l’endogàmia particularista, fet que s’ha aprofundit en els darrers anys. A banda d’això, la gran empresa catalana, que va córrer a obeir el Borbó quan aquest va actuar com un membre de la família Soprano, sempre ha tractat despectivament a aquestes noves generacions de petits i mitjans emprenedors, de manera que aquest grup social emergent els considera una nosa. Es produeixen altres fets, no menys importants i simptomàtics, encara que amagats rere bones dosis d’opacitat, com ara la desvinculació progressiva de milers de dipositants respecte a les grans entitats financeres que van canviar de seu, i, per contra, el creixement d’altres entitats com Caixa d’Enginyers, que ha incrementat els seus socis exponencialment. Bona part de l’activitat d’aquesta modesta entitat consisteix a dissimular el seu creixement per evitar els atacs d’un Banc d’Espanya que té com a principal missió sabotejar l’economia catalana.

Port de Barcelona / Jorge Franganillo
Port de Barcelona / Jorge Franganillo

Mesos enrere, un altre fet ben significatiu va ser les eleccions sindicals, especialment en l’àmbit públic, on els sindicats majoritaris, UGT i CCOO s’han enfonsat, sobrepassats per altres com la Intersindical i la IAC (on hi ha per exemple, la USTEC, el majoritari entre el sector educatiu) que, més que independentistes, són independents de qualsevol organització d’àmbit estatal, i que pot implicar un ecosistema sindical semblant al del País Basc i Galícia. Hi ha poques estructures “civils” d’estat tan essencials com unes organitzacions sindicals que, no oblidem, solen tenir més afiliats i capacitat de mobilització que els partits polítics.

Altre fenomen perceptible és la constant desconnexió respecte dels mitjans de comunicació espanyols. L’impacte sobre el tractament informatiu al voltant del referèndum ha implicat que milions de persones, simplement, deixin de mirar els canals generalistes amb seu a Madrid. No es tracta només de l’hegemonia de TV3, que no es mira tant per qüestions polítiques com per model televisiu i sobretot, informatiu, sinó que el creixement de plataformes de productes audiovisuals ha permès fer de les televisions espanyoles un espai que només té capacitat d’influència entre la població més gran i amb menys estudis. Aquest és un fet similar a la premsa, amb una caiguda generalitzada de consum dels principals diaris de referència a costa dels portals de notícies d’internet. La desaparició progressiva dels quioscos ens mostra fins a quin punt la premsa de paper ha deixat de tenir lectors i influència, reduïda pràcticament la seva presència als bars, o als mitjans de transport. L’obsessió per evitar que el grup Zeta quedés en mans de Jaume Roures és ben significatiu de la consciència de la gravetat del problema.

Tot plegat indica –i els processos electorals solen ser una bona enquesta- que, al voltant del 50% dels residents a Catalunya ha desconnectat emocionalment, econòmicament, comunicativament d’Espanya; al voltant d’un 20% continua exercint la seva espanyolitat hostil a la identitat catalana (en general, persones grans, o residents accidentals, lligades familiarment a Espanya o, com succeeix amb la Dolors Montserrat o la Concepció Veray, al “Vichy Català” postfranquista), que són aquells que opinen que cal mantenir un nivell de repressió inhumà i antidemocràtic contra els independentistes, mentre que al voltant d’un 30% transiten per una zona grisa. Són aquell col·lectiu que manté lligams a banda i banda del conflicte, que poden sentir-se identificats nacionalment amb Espanya, sense renunciar a la seva dimensió catalana, i que serien partidaris d’un encaix que difícilment arribarà per la radicalització del búnquer franquista que ha colonitzat l’estat i les seves institucions.

De tot això no és difícil arribar a una conclusió. A diferència de la metàfora recurrent d’entendre l’antagonisme “Catalunya-Espanya” com un inevitable “xoc de trens”, el que s’ha estat produint en els darrers anys és que molts vagons del tren espanyol, col·locats de manera permanent a la cua de l’estat, s’han desenganxat, i s’han col·locat en una altra via d’una bifurcació. Que ambdós trens avancen lentament, i que la distància és cada vegada més gran. Que els cors, els pensaments i les identitats es van allunyant l’una de l’altra. Que el tren català, certament ha de superar molts obstacles a la via, mentre que l’espanyol, menat per maquinistes incompetents, amb els bogies desgastats, un excés de llast i un manteniment mal fet, corre el risc de descarrilar. Els historiadors no servim per endevinar el futur, encara que sí per identificar les trajectòries i els vents de la història. I ara per ara, Catalunya s’allunya d’Espanya irremissiblement.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca