Dissabte 21 Setembre, 2019

La dona africana

M’agrada dormir, deu pensar la Mary. A totes ens agrada però a l’Àfrica, el sol, és alt i matiner.

El desig de l’alba

Els matins ghanesos comencen quan els galls ja canten i la llum permet treballar sense passar calor, però és precisament quan el cos comença a acostumar-se al llit dur sense mosquitera. És molt d’hora i l’esquena li fa mal d’haver dedicat hores i cos a fregir el plantain tallat que li havien encarregat ahir, les cames tenen aquell pes de cansament feixuc i les mans li diuen que els moviments d’avui hauran de ser lents i premeditats, quina mandra. El cap li fa mal de ressaca: merda, la regla.

Llisca fora del matalàs estirat a terra apartant la roba de la Cece i el cos menut de l’Akweley mentre sent la veu de la Mama cridant el seu nom. I’m coming! Ja buscarà una tovallola per absorbir la sang menstrual més tard.

La Mary té disset anys, però comparteix llar amb nens de tres anys i adultes de vint-i-dos; la Mama Esi, amb uns ossos que li remarquen l’edat, dirigeix la família amb un bastó i tot l’amor que desa entre les teles que cus. Tot fa l’olor de les cabres que es passegen per la casa, de dimensions ideals per córrer darrere una pilota si no fos perquè les muntanyes de plantain o els cacauets assecats ocupen l’espai i el temps de joc. Els deures, els cossis de rentar la roba i les pregàries conviuen en aquest orfenat de parets blaves.

El temps de la intimitat

Estem a finals de febrer i el pic de calor anuncia el clímax de l’estació seca, que comença a acabar-se. L’ambient és aspre i es respira la pols, mirar amunt és com veure un terra blau; el cel sempre té l’opacitat de la sorra i el sol està borrós però ho traspassa tot per arribar a escalfar qualsevol pell.

Té la gola seca de tanta pols; la Mary va al dipòsit per omplir dues cassoles d’aigua: escalfar-les al foc del pati és la primera rutina dels matins, després les durà a les parets que fan de lavabo i es dutxarà desitjant estimar-se el ventre inflat i evitar qualsevol mena de comunicació amb altres persones.

Però la qüestió íntima és pràcticament impossible dintre d’unes dutxes compartides construïdes amb ciment enmig d’un jardí on tothom s’hi passeja. De seguida tothom va entrant-hi: l’Oko discuteix amb l’Akweley, l’Isaac canta we thank you lord, we thank you jehova oh mighty i el petit Lucky s’escapa dels bolquers bruts. Ella sospira; tela de colors al voltant del cos i correguda fins a l’habitació que comparteix amb les seves germanes, amb sort podrà frenar la sang que va rajant.

L’hora de la sequedat

El matí de dimecres avança i jo m’assec a les escales demanant treva a la temperatura – les pells blanques no sabem sobreviure a aquest sol-: veig feinejar les noies que tenen vacances escolars i les aprofiten per donar un cop de mà a casa. És moment de preparar les xips dolces que es vendran al mercat i veiem com el dipòsit perd aigua. Mary! La Mama demana tallar l’aigua: no suposa un repte, aigua i llum són un binomi intermitent, n’hi ha quan res ho impedeix i aquí, els impediments, són el pa de cada dia. No ha tingut temps de netejar la tovallola que li fa de compresa i ara torna a sentir-se bruta; pensa si allò que l’hi diuen dels tampons deu funcionar de debò.

Surt i va a buscar en Fred, que ha sortit a treballar: ell potser podrà fer amb el dipòsit alguna cosa que permeti tenir aigua dintre casa. Comença a ser migdia i el seu cos acostumat a no menjar es debilita amb la suor de l’asfalt, que fàcil seria si pogués parar una moto taxi i no haver de caminar fins a la town. En lloc d’això, resseguirà la carretera durant trenta minuts desitjant que avui no fos dia de regla i que l’estació de pluja comenci aviat i substitueixi aquest pic de calor infernal.

El moment dels núvols

Sembla que tornem a tenir accés a l’aigua i toca rentar la roba: fregar-la amb sabó de pastilla dues vegades i estendre-la al sol, que sembla que ara juga a amagar-se entre els núvols. Rentar els vestits en un cubell recolzat a terra produeix ganes de cantar i mal d’esquena, però és una tasca imprescindible, no hi ha una Mama que tregui taques de les samarretes, aquí. Qualsevol necessitat individual passa desapercebuda quan una sola adulta carrega les tasques afectives de vint-i-quatre persones amb mancances diferents; i aquesta no és la veu de la Mary, ella no sap que d’altres tenim el comodí d’una Mama personalitzada. Ella pensa en acabar, en dormir, en perquè ningú li deixa fer-ho i en les ulleres que, sota els ulls, li pesen cap endins. Tant de bo ara fos el moment però Mary! Aquesta vegada l’ordre és una qüestió col·lectiva, es tracta de preparar el Bankú, la pasta blanca i calenta que, sucada en la sopa de Cassaba, sopen a l’orfenat gairebé cada nit: aigua bullent, farina de blat i molta força als braços per remoure la bola tova que es fa cada vegada més gran i espessa.

L’estona de la pregària

Ja s’acosta el vespre i tothom, a poc a poc, va deixant el que està fent i s’organitza en cercle enmig del pati: és l’hora de resar. No té ganes de cantar però avui ja sap què demanarà en el moment de les pregàries individuals. Amén i la cua per omplir el plat es produeix de seguida, vint-i-tres panxes afamades d’un dia llarg demanen omplir-se les mans i la boca de qualsevol cosa. La seva també li demana reforç però les rampes menstruals li fan sentir més ganes de treure coses del seu cos que no pas de posar-ne, si pogués descansar una estona… però sent plors.

Arriba la humitat

Sóc espectadora del moment més dolç de la jornada: hem pregat, amb sort hem sopat, i en Love es disposa a banyar el petit de la casa. Cada dia succeeix amb el mateix ordre però cada dia la dolçor fa un paper diferent; quan el cansament li és massa feixuc, en Lucky demana escapar-se de l’aigua i crida i plora fins que algú sembla parar-li l’atenció que exigeix. La Mary, mirant-se l’escena amb tendresa exhausta,  respon a la queixa aigualida amb riures de come on, my guy, it’s bath time. Però el cos petit i despullat corre pel pati fugint de l’esponja mullada que subjecta el seu germà gran: la panxa rodona i la dentadura incompleta el fan semblar inofensiu i dòcil tot i la seva capacitat d’enginyar-se-les per aconseguir el que vol. Així que torna a ser el torn de la Mary; sap que el vincle gairebé matern que té amb el menut de casa li permetrà banyar-lo amb paciència i tolerància per les seves ganes d’esquitxar i enllestir el dia per poder trobar el repòs sense que l’aire s’embruti de plors.

L’instant de la calma

Tot fet. Amb la foscor el silenci comença a regnar entre el joc dels grills. La natura aprofita per parlar: els núvols tenien raó, una gota discreta i tímida precedeix la pluja torrencial que en qüestió de minuts cau sobre el poble. Aparentment el final de l’estació seca ha arribat, ja no és necessària cap excusa per abandonar el cos dintre l’habitació; la casa sembla un formiguer cansat i, des de l’aixopluc del balcó del terrat, l’aigua sembla una benedicció que llepa tot el que, amb presses, els nens i nenes retiren del pati. En qüestió de minuts cabres, galls i persones han trobat recer i només la Mama i el seu bastó fan l’última passejada de comprovació; sembla que tot està en ordre. Benvinguda, aigua.

M’agrada dormir, deu pensar la Mary. A totes ens agrada però a l’Àfrica, el sol, és alt i matiner; i les nits són curtes i molt, molt fugaces.

5,225FansM'agrada
944SeguidorsSeguir
15,485SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca