Que comenci la segona ronda

Diuen que les eleccions i votar són ‘la festa de la democràcia’ i la màxima expressió d’aquesta. Vist així, Espanya hauria de ser un país radicalment i profundament democràtic, ja que si alguna cosa ha fet la ciutadania espanyola en els últims anys, ha estat votar. Fa poc més de 10 dies les urnes escollien a Pedro Sánchez com a guanyador de les generals, Vox entrava al Congrés i ERC guanyava a Catalunya amb més d’un milió de vots.

Així doncs, queda tancat un primer capítol electoral, per començar-ne un de doble ja mateix. Eleccions municipals per una banda, i les europees per l’altre. I no oblidem que el judici de la ignomínia encara s’està celebrant i centenars de causes judicials repressives segueixen obertes. Amb tot això, arriba un nou escenari de configuració de nous espais, de renovacions de confiances i canvis de lideratges. No és quelcom menor, però potser la saturació i la intensitat política dels últims anys ja no ens deixa veure ni valorar les coses pel seu pes real, m’explico:

Les eleccions municipals són fonamentals pel teixit independentista, no oblidem als centenars d’alcaldes que vam tenir disposats a desobeir per tal de tenir centres de votacions oberts l’1-O. La desobediència en aquest sentit va ser massiva perquè el volum d’alcaldes de les files independentistes era i és massiu, i això cal renovar-ho. Crec que aquest punt té poca discussió.

I després les eleccions europees, que ja han començat amb polèmiques innecessàries. Situacions confuses on l’estat espanyol s’ha vist obligat a acceptar la candidatura amb tres persones a qui considera fugades, però que gràcies a la racionalitat jurídica d’altres estats europeus, aquests tres representats segueixen lliures. En resum, tornem a tenir dues llistes d’excepcionalitat democràtica: Una encapçalada per un pres polític que porta més de 500 dies entre reixes per organitzar un referèndum, i una altra amb un exiliat polític que imparteix conferències al cor d’Europa però que no pot tornar a casa seva.

Tornem a les urnes rodejats de repressió, amenaces, amb el fantasma de l’extrema dreta que ja té cara i amb un projecte de país nou com a única solució de vida digna. Ens han donat per acabats desenes de vegades, impossible oblidar el mític “El procés ha muerto” d’Ana Rosa o d’altres editorials cavernícoles. Tornem a ser cridats a urnes per decidir quin projecte és aquell que ens representa en major mesura, sense oblidar que tots els espais independentistes no seran presents a europees i per tant, legítimament, molta gent pot no anar a votar.

Deia al principi que votar pot ser interpretat com a símbol de democràcia, i en certa mesura pot arribar a ser cert. Però en la situació actual on tenim presos, exiliats i milers de represaliats de la societat civil, justament el que tornem a votar a les urnes és si ens representa un projecte democràtic que defensa els drets fonamentals o un d’altre que enarbora la repressió.

   

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca