Tot just recuperant-nos de la ressaca electoral del 28-A, els municipis de Catalunya s’enfronten ara a uns nous comicis. Les eleccions municipals d’enguany fa mesos que generen expectació per diversos motius. La irrupció de Ciutadans a moltes ciutats de Catalunya, l’intent de primàries impulsat a algunes ciutats, les coalicions i fronts que evitin la fragmentació del vot de l’esquerra, són tot d’elements que fa quasi un any que estan sobre el taulell.
La interferència del 28-A
Les eleccions espanyoles ens deixen amb un discurs polític a l’Estat completament dretanitzat, en què les polítiques del PSOE semblen quasi redemptores. El PSC fa surf sobre l’onada de glòria a moltes ciutats catalanes, competint, de nou, pels vots de l’esquerra, retornant a moltes ciutats metropolitanes l’orgull socialista de l’antic “cinturó roig”.
Aquest fet serà crucial ja que, en les eleccions municipals, si no hi ha cap candidat que obtingui majoria absoluta, es proclama automàticament el candidat de la força més votada. En municipis molt fragmentats on cap bloc (dreta-esquerra o bé 1 d’octubre-155) suma prou vots, doncs, la primera plaça pot significar la batllia.
Badalona: caixa o faixa
El cas paradigmàtic de la rellevància d’aquestes eleccions és Badalona. Per molt que els mitjans de comunicació centrin l’atenció a la capital del país, uns pocs quilòmetres més al nord, s’hi batalla un plebiscit de model de societat, que pot ser termòmetre i exemple a nivell nacional i, fins i tot, internacional.
En aquest cas, Guanyem Badalona en Comú (GbeC) i Esquerra Republicana han format una coalició, buscant aglutinar el màxim vot i poder ser la llista més votada. Això no els lliura, però, de la fragmentació de les esquerres. ICV presenta una candidatura a part i Podem, per altra banda, no es presenta amb la coalició entre GbeC i ERC, per ordres de la seva direcció nacional. El PSC governa en absoluta minoria després d’una moció de censura a Dolors Sabater, amb el suport del PP, i viu el moment més dolç dels últims 8 anys.
Estem en un context en què el PSOE s’ha posicionat com l’adversari més eficaç o creïble a l’extrema dreta, en què ERC està generant una hegemonia sobiranista (amb un espectacular resultat el 28-A) i en què l’extrem adreta espanyola és més rància que populista. I enmig de tot això, Dolors Sabater és de les poques alcaldesses del canvi que aspira de manera realista a la reelecció. Ha aconseguit que ERC se sumi al seu darrere. I García-Albiol es llança al populisme, amagant i renegant de les sigles del seu partit, amb un discurs més similar al de Salvini que no al de Casado o Abascal. I aquesta és la veritable victòria de l’extrema dreta i el seu veritable perill: introduir en els partits tradicionals la seva agenda política.
Potser Badalona serà l’exemple de com es desenvolupi el taulell polític els propers anys, tant a Catalunya com en l’àmbit internacional. Potser Badalona és la ciutat menys espanyola de Catalunya, quina decepció per Manolo Escobar.