Dimarts 23 Juliol, 2019

Els ministeris de cultura no són empreses

«Per dur el ministre cap a un terreny comú, cal posar paraules clau a una proposta per fer-la atractiva. Els ministres normalment acceptaran propostes amb paraules com senzill, ràpid, popular i barat. En canvi, refusaran les que hi digui complicat, lent, car i controvertit. Per damunt de tot, si vols que un ministre refusi una proposta, digues que és atrevida» – Sí, primer ministre.

La revolució conservadora dels 80 va tenir un impacte molt clar a les administracions públiques, especialment, pel que fa a com es prenen les decisions. La nova ortodòxia argumentava que els polítics es mouen exclusivament per electoralisme i estan disposats a ‘malgastar’ els diners públics en mesures ‘populistes’. Per això, cal mantenir-los a ratlla i delegar al màxim possible en buròcrates experts o consultors que prenguin decisions de manera racional i freda. Les actuacions públiques haurien de tenir un impacte visible i quantificable, altrament era llençar diners: les administracions havien de funcionar de la manera més semblant possible a una empresa privada: no perdre diners, gastar amb el que toca i no perdre el temps amb aventures estranyes. Naturalment, això es va veure també al sector cultural, on els programes sense un impacte determinat (en llocs de treball, formació, augment de públic) es posaven immediatament sota sospita.

És evident que ningú vol que el seus impostos es malgastin en projectes faraònics o en idees que no tenen cap tipus de retorn, com també ho és que la implementació de polítiques públiques l’han de fer persones competents. Aquest sistema, però té una sèrie de problemes. El primer, que les administracions públiques ni poden ni han de funcionar com empreses. D’entrada, moltes vegades les administracions proveeixen la ciutadania de béns públics i comuns pels quals mai hi haurà prou demanda explícita perquè els produeixi el sector privat. Després, també poden proveir la ciutadania de béns i serveis pels quals potser sí que hi ha una demanda que permet que les empreses amb ànim de lucre en produeixin, però socialment es considera un dret gaudir-ne de manera gratuïta o a un preu simbòlic. Finalment, i aquí és la clau de volta, una política pública té sempre uns objectius definits per un poder polític. No es lluita contra la pobresa per guanyar diners, es fa perquè com a societat considerem que la pobresa és un problema, i si creiem que el problema és que falten llocs de treball, la solució serà crear-ne o potenciar-ne la creació; si creiem que els pobres no estan prou formats, farem cursos i formacions; si el problema és que la gent no té prou diners per viure, promourem pujades de salari o rendes bàsiques o garantides. Com veiem, no hi ha una sola lògica per a fer o no fer acció pública. D’altra banda, i com molt bé ens explica Sir Humphrey Appleby, quan el poder polític s’inhibeix es tendeix a la rutina, a l’incrementalisme i al qui dia passa any empeny. I el que es fa és cristal·litzar i una lògica política que va prendre algú altre i que els càrrecs tècnics han adoptat com a pròpia perquè, repetim-ho, no existeix la neutralitat en polítiques públiques.

Ignorar aquestes dues coses és un problema per a qualsevol política pública: d’entrada, perquè qui va posar en marxa aquest sistema tenia clarament uns objectius polítics: el desmantellament dels estats de benestar i l’aplicació d’una lògica mercantilista a l’administració pública. Així doncs, quan parlem d’experts i neutralitat parlem d’experts en aplicar la lògica neoliberal. En el món de la cultura, però, això és encara més greu: per què? Vegem-ho.

Malgrat la bona voluntat d’experts i membres de consells d’arts, si es deleguen massa tasques de la política cultural a gerents i tècnics, com ja hem vist, acabarem tendint al conservadorisme i a actuar per inèrcia, i això, en un món que canvia ràpidament, no ens ho podem permetre. La innovació és especialment difícil de mesurar i donar-li suport té pocs resultats a curt termini, però si volem una cultura dinàmica i que evolucioni (i penso que ho hauríem de voler), no podem deixar-la al descobert davant del mercat. Les arts necessiten un espai protegit per a evitar caure en la comercialització excessiva i el govern és el millor agent per donar-les-el.

Això és, en general, quelcom que es comença a entendre a arreu del món. D’aquesta manera, es comença a qüestionar l’abús de la recerca d’objectius quantificables i de tornar a valorar l’art pel seu propi valor. Tot i això, els resultats no sempre han estat els esperats. Més aviat, costa de trencar les dinàmiques, i això és pel que apuntava abans: la tendència de les decisions passades a reforçar-se (el que en anglès s’anomena path-dependence) es reforça quan no hi ha una direcció política que ho supervisi i qüestioni. Per això, sense replantejar les dinàmiques de treball, les bones intencions poden quedar en això, bones intencions i prou.

És un risc? Clarament ho és. Cal posar alguns límits per a evitar canvis descontrolats cada quatre anys? Molt probablement. Ara bé, cap canvi està exempt de riscos. I pel que fa a límits i canvis, molt probablement es poden resoldre amb més treball de consens amb el sector i més democràcia. Com moltes altres coses.

5,237FansM'agrada
924SeguidorsSeguir
15,468SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca