Els historiadors del futur reconeixeran un estrany ambient que envoltava les eleccions del passat 28 d’abril, en ple ull de l’huracà polític on Espanya resta instal·lada les darreres dues dècades. En la campanya electoral més bruta i desagradable del període constitucional, l’estat sembla haver cronificat un clima enrarit, fonamentat en la intoxicació i l’odi. És el que té l’Aznarisme, sorgit per corregir el procés de modernització de la política i societat espanyola per retornar-lo als postulats del búnquer, aquell espai resistent de l’essencialisme hispànic i nostàlgic del franquisme i l’irreal idealisme imperial. L’ombra d’Aznar, omnipresent en la política espanyola des de ja fa prop de tres dècades, ha projectat els vells fantasmes i dimonis familiars que semblen empènyer vers el bucle històric a un estat europeu perifèric, amb greus problemes d’identitat i d’inseguretat existencial. De fet, a la manera del senador Palpatine de la Guerra de les Galàxies, l’imperi fa servir l’estrella de la mort (l’estat) contra la República i els rebels, per endinsar-se en una era fosca d’involució social, democràtica i nacional. (Per cert, la metàfora de l’estrella de la mort és del meu bon amic Antonio Baños).
És cert. Les darreres hores del diumenge electoral van causar cert alleujament entre molta gent. Finalment les tres dretes desunides no van sumar. El famós “Trifachito” no va ser possible gràcies a l’aritmètica, la Llei D’Hont, i un cop més, el País Basc i Catalunya. La maniobra de la FAES de dividir la dreta per establir una competència ferotge entre ella a fi d’empènyer-la vers postulats reaccionaris va fracassar (de moment). Podemos, amb un paradoxal sentit comú i una curosa responsabilitat política, va poder mantenir la seva influència. L’independentisme català va guanyar, tot consolidant una massa social compacta, sense signes de feblesa. I Pedro Sánchez, el resistent, sembla un personatge de Joc de Trons amb una increïble capacitat de supervivència als Déus, als innombrables enemics i a les més variades adversitats.
Mirant amb detall les xifres, hi ha molts elements a destacar. La primera, potser la més definitòria, és que sense els resultats d’Euskadi i Catalunya, a les corts espanyoles hi hauria una majoria absoluta dels tres partits postfranquistes. Vull reivindicar aquesta denominació perquè és més descriptiva que “trifachito”. Postfranquista és tot aquell que abandona l’hemicicle o s’ofèn cada vegada que es pretén parlar dels crims de la dictadura i reparar les seves víctimes, i per tant, que banalitzen la versió hispànica del feixisme. I per molt liberal que es reivindiqui C’s, les seves vinculacions amb els repressors, polítiques i familiars, continuen formant part d’aquell espai sospitós. El PP és un partit fundat per franquistes, presidit durant dècades per l’artífex de la censura i la repressió contra els mitjans de comunicació lliures. Vox, per la seva banda, ha obtingut molta representació als districtes amb gran presència de militars, forces policials, i aquells espais de l’estat profund, amb vincles més que evidents amb la ultradreta europea, a banda del suport logístic d’Steve Bannon. Això és Espanya, avui: un espai on existeix una àmplia hegemonia d’una dreta autoritària i amb valors reaccionaris: una Turquia malalta; una Hongria ressentida; una Rússia ferida. La por a la involució ha mobilitzat milions de persones, encara que la diferència ha estat, fonamentalment als espais culturalment no hispànics.
Durant la immediata setmana a les eleccions s’han viscut dies de relativa calma: la digestió de la derrota inesperada dels uns, de l’anàlisi d’altres, de la supervivència i resistència d’espais polítics, de la victòria matisada dels republicans eixampladors de base d’ERC, dels dignes resultats de JxC o el Front Republicà amb què s’ha jugat brut per totes bandes. Són moments, per tant, de càlculs i reflexions. Tanmateix, fóra bo de no refiar-nos de les aparences. En pocs dies s’activa una nova campanya electoral, amb múltiples fronts i batalles. Batalles dures en les municipals, especialment allà on es lliuren guerres culturals, com al Madrid de Carmena, la València de Ribó o la Barcelona de Colau. A les autonòmiques es decidirà la continuïtat o no dels aparells clientelars dels grans partits polítics. A les europees, potser les més perilloses, es lliuraran batalles simbòliques, es decidiran les coordenades ideològiques dels propers anys, entre la temptació de la ultradreta i l’esperança de correcció progressista de la deriva neoliberal i austericida dels darrers anys.
A partir de maig, ens esperen mesos agres. La dreta postfranquista tornarà a assenyalar Catalunya com el mal absolut. Per als amants de la història recent, cal recordar que les eleccions de 2004, que preveien una relativa còmoda victòria del PP, van ser celebrades sota la tensió dels atemptats de l’11-M. El crit d’Acebes de “ha sido ETA” va produir tones de ressentiment, joc brut i clavegueres a la premsa conservadora. Com va fer el reaccionarisme dels anys vint a Alemanya, els columnistes conservadors, a còpia de teories conspiratives, parlaven de l’episodi com “la victòria amputada” de què es queixava el general Ludendorff i els nacional socialistes. Avui poden cridar sense problemes “Ha sido Cataluña!”, les que els ha privat de la seva hegemonia. La frustració, especialment quan es té poder, sol resultar perillosa. L’estat i les seves institucions, que han demostrat a bastament un absoluta capacitat d’actuar al marge del poder polític –de manera obertamenta anticonstitucional, per cert-, faran l’impossible per torpedinar qualsevol pacte, negociació, aproximació o diàleg a fi de resoldre la qüestió catalana, la més transcendent d’aquest inici de segle. De fet, l’actuació il·legal del Suprem, l’Audiència, la Junta Electoral, el Constitucional o qualsevol policia de províncies deixa ben clar que el búnquer franquista existeix adherit en institucions que no passen cap control democràtic i que se salta impunement les seves pròpies lleis. Els pronunciaments preventius contra una possible llei d’amnistia deixa ben clar que el fanatisme ultradretà de les elits econòmiques –liderades des de la Zarzuela, allà on Vox ha tret un 73% de vots- semblen mostrar que qualsevol millora política i social d’Espanya hauria de passar per l’enderrocament del règim. De fet, la monarquia maniobra desesperadament, irracionalment, perquè considera que qualsevol cessió l’aboca a emular Carles IV, Ferran VII, Isabel II i Alfons XIII (la majoria de Borbons ha passat temps a l’exili): maletes i canvi de domicili.
L’estat ja ha deixat clar que el govern estarà sota vigilància antidemocràtica. Un dels episodis més definitoris dels darrers mesos sembla curiosament no cridar massa l’atenció. Les amenaces públiques, en un bar, del ministre Ábalos per part d’un policia nacional, que ni tan sols ha rebut la més mínima amonestació. Un advertiment tan clar com l’agressió impune que va rebre el periodista Jordi Borràs, potser el fotògraf més amenaçat d’Europa. L’estat es resistirà tant com pugui a un govern democràtic, a una resolució democràtica dels conflictes, a qualsevol política que qüestioni els privilegis i proteccions del postfranquisme profund.
En altres paraules, són mals temps per a l’optimisme. Hi ha una persistent tendència autodestructiva en l’establishment, acompanyat d’indolència en la societat civil. Espanya, a diferència de l’eslogan aznarià, va fatal. Diríem que es troba ingressada a l’UCI, amb pronòstic reservat. I si traspassa, no crec que hi vagin gaires al funeral.