Amb tanta cita electoral qui escriu té l’esperança de trobar debats d’interès a les municipals, però la tria de candidats i segones espases sembla més aviat oferir nombroses manques de respecte a la ciutadania de Barcelona.
Des de fa pocs mesos es parlava d’una espècie de lluna de mel entre els Comuns i ERC. La marxa d’Alfred Bosch al govern fou una benedicció caiguda del cel que permeté tirar endavant, ja veurem si la cosa es concreta, la desitjada unió del tramvia de la Diagonal i altres propostes igualment importants com la del dentista municipal. Si no passa res estrany és probable que ambdós partits siguin els més votats el pròxim 26 de maig i fins i tot puguin aliar-se per a configurar una coalició de progrés més enllà del Procés.
De cop i volta el festeig s’ha trencat, i la causa té noms i cognoms: Elisenda Alamany. La número dos d’Ernest Maragall, els cognoms no contagien virtuts, entra a la llista per a omplir la necessària quota femenina. Ara bé, coneix Barcelona? Res sembla indicar-ho i la seva fama a l’escena política no és precisament bona. Posar-la a una posició tan elevada és com menysprear al ciutadà, que probablement agrairia més escoltar propostes enlloc d’escoltar barbaritats com vincular la noia panotxa amb el 15M, massacrat sens cap mena de vergonya.
A l’altra banda del sector independentista el PDeCAT incorre al mateix error. Neus Munté, desapareguda des del seu pas al costat, guanyà les primàries. Això, visca la democràcia interna!, no li ha servit per a encapçalar la candidatura, teledirigida des de Waterloo amb dos disbarats estúpids. Joaquim Forn fou un regidor interessant que aspirava a ser el dofí de Trias, però una metròpoli no es dirigeix des de la presó, i menys acompanyat d’Elsa Artadi, que com a molt pot emetre lleis des de la seva saviesa de l’Upper Diagonal, doncs de la resta de Barcelona no en sembla tenir gaire idea, sobretot quan parla de la transcendència d’una urbs independentista i de fer fora a Colau, tot al mateix sac.
Si Barcelona és diferent ho és justament per a viure fora de la realitat paralela dels darrers anys, on Artadi gaudeix tant, fins al punt de confondre termes i dir que l’alcaldessa ha viscut de símbols i proclames durant el seu mandat. Home Elsa, siguem clars. Barcelona en Comú pateix d’una absoluta manca d’autocrítica i té un toc naïf, amb això tots són iguals, però feina n’ha fet malgrat tots els obstacles. Ja he dit més d’una vegada que un greu problema dels Comuns és el de trepitjar el carrer menys del que un espera, doncs si preguntes a qualsevol dels seus candidats per llocs concrets o edificis a preservar no tenen ni punyetera idea. Una vegada un d’ells, tot just després de la pantomima de l’estàtua de Comillas, em digué tot entusiasta la idealitat de recuperar l’escultura perduda de Sant Felip Neri, una troballa de servidor, per a minvar el soroll mediàtic de la gesta contra l’esclavisme. Fins ara ningú s’ha posat en contacte amb mi, ni crec que ho facin.
L’esperpent sobiranista no és l’únic del paratge. El més notori, com poden sospitar, és el de Manuel Valls, que tot i així és una amenaça de primer ordre per la mescla d’ignorància i la possibilitat, ben factible, de reunir tot el vot espanyolista i neolliberal. L’antic primer ministre francès no té ni punyetera idea sobre la capital catalana. Dóna igual. La seva candidatura és un fenomen digne d’estudi per l’efecte transversal europeu. Aquí conclou l’elogi. Valls passeja i fa el ridícul, com la gran majoria de candidats. El seu cas és més greu perquè ens manca a tots al respecte mentre mostra desconeixement d’aspectes bàsics i proposa barbaritats, no és el mateix el transport gratuït a una ciutat petita que a Barcelona, perquè obrir la boca, de moment, no costa un duro.
L’altre que es llueix des de fa segles és Jaume Collboni. Ell, tot s’ha de dir, no tingué cap mena de culpa a la ruptura sacrosanta amb els Comuns, el gran error d’aquests a l’actual legislatura junt a les ganes de ficar cullerada a la qüestió nacional quan molts només volien veure’ls governar els barris. Perdre rellevància l’ha dut cap el cantó de l’astracanada, on es manega prou bé entre comparacions absurdes entre la Cup i VOX, rebuig d’accions socialdemòcrates com la funerària municipal i l’espectacle de veure com enfonsa tot solet el crèdit socialista al seu indret predilecte. Potser creu en una sort d’efecte Sánchez. Hi ha persones massa ingènues.
No m’he oblidat del Partit Popular. Mencionar-lo és un regal, doncs reconec no recordar el nom del seu candidat, famós per certes patinades verbals. És probable que es quedi sense representació al saló de Cent, i suposarà un alleujament si confirma els desastrosos pronòstics de la formació de Pablo Casado.
Em deixo la CUP, inepte durant els quatre anys transcorreguts des de 2015 per la seva fúria negativa perquè sí. Si quedessin fora també romandríem més tranquils. La clau de l’endemà del darrer diumenge de maig és veure si els polítics municipals són capaços de passejar de debò, escoltar, creure a una Barcelona federal com a preludi d’una metropolitana i suar tinta mentre comprenen la gran oportunitat de progrés que implica governar una ciutat d’aquest tarannà al segle XXI. Els Comuns ho han intuït en certs aspectes, però no és suficient i el consens serà clau, consens només possible si comprenen el cos sense les empipadores toxines de la resta del país. Qui vulgui manar aquí ha d’entendre com Barcelona pot prescindir de Catalunya mentre aquesta no pot fer-ho de la gran encisera. Qui ho entengui haurà guanyat molt. Dubto que siguin capaços d’assimilar-ho. Coses de marc, qüestió d’oportunismes amanits amb irresponsabilitat.
