Aquest 28 d’abril Pedro Sánchez aconseguia guanyar les Eleccions Generals a Espanya, emportant-se 48 escons més (123) que a les anteriors Eleccions Generals (85), amb un PP que perdia terreny davant Ciudadanos i un VOX que segueix sense superar (ni ací ni a Andalusia) el seu sostre electoral, que pareix situar-se en un 11%. Sense veure enlloc la “particularitat valenciana” de què parlava Ximo Puig a l’agenda estatal i havent recuperat després de més de 20 anys el País Valencià com un dels seus feus electorals, el PSOE i el socioliberalisme espanyol s’enfronten a un dels seus reptes més grans.

Després d’una campanya d’odi i provocació a terrenys ara pacificats com Errenteria, i després de vetar possibles pactes amb el PSOE des de febrer al considerar que “està en mans dels separatistes” i arribant a titllar-lo de no ser un partit constitucionalista, Albert Rivera es mostra disposat a liderar l’oposició i no vol sentir parlar d’un possible pacte amb el PSOE. Allò ben cert és —com us contava ací— el PSOE i un Ciudadanos un poc menys escorat a la dreta però amb el mateix programa econòmic neoliberal capitanejat per l’economista proper a l’establishment europeu Luis Garicano ja van ser capaços d’arribar al “Pacto Reformista y de Progreso”, mitjançant el qual i, com contava La Sexta, donava a Albert Rivera la Vicepresidència.

Fa poc menys d’un any, un Pedro Sánchez que volia “tornar a fer que el PSOE fora una força d’esquerres” després d’enfrontar-se a l’aparrell mediàtic i polític del seu propi partit i als sempre polèmics “barons” no descarta cap opció. Així, a hores d’ara pot triar entre un Govern d’esquerres sense independentistes amb Unides Podem, PNB, Compromís, el Partit Regionalista Càntabre de Revilla i Coalició Canària (a més del vot guanyat per la impossibilitat de fer diputats els presos electes Junqueras, Rull o Sánchez), un govern en solitari o un govern amb Ciudadanos (exactament com demanen les principals empreses de l’IBEX 35). Recordant el pacte amb Ciudadanos que la passada campanya no va obtenir els consensos necessaris per formar govern, la militància pareix haver oblidat les rancúnies amb Podemos i, sense complexos demanava Sánchez un pacte d’esquerres al crit de “sí se puede” i de “con Rivera, no”.

Les polítiques neoliberals han costat a la socialdemocràcia perdre governs com l’italià, perdre la capacitat d’ésser decissiu com a França o arribar a, pràcticament, desaparèixer, com a Grècia amb el PASOK. Allò ben cert ha estat que, quan la socialdemocràcia usualment pacta amb les forces que estan a la seua esquerra acaba menjant-li terreny, com hem vist al Botànic, on el PSPV ha augmentat la seua representació en 4 diputats des dels 23 als 27 (no entraré al debat de si amb l’ajuda de l’avançament electoral o no). També hem vist aquesta circumstància amb el govern de la gerigonça portuguesa, format pel Partit Socialista Portugués (reviscolat electoralment per António Costa després d’anys de polítiques neoliberals), el Partido Comunista de Portugal (que sempre ha tingut molta força al camp de Portugal i que fa seus els carrers portuguesos) i el Bloco d’Esquerda (una formació posmarxista agermanada amb Podem amb els drets LGTB, feministes i ecologistes per bandera). Actualment, les enquestes consoliden a la formació com a partit hegemònic, amb un augment del seu suport (proper al 40% dels votants portuguesos) i apunten que els seus socis baixen lleugerament.

El full de ruta actual és ben clar: sense dogmatismes, amb tots els sentits ben alerta, humiltat i treball molt dur cal revertir les dures retallades imposades per l’austericidi de Brusel·les. Com vam veure a Grècia, quan les forces democràtiques no poden complir el seu programa i l’austeritat aconsegueix ser socavada, es genera el cultiu perfecte per a l’ascens d’una ultradreta que no té por a reivindicar que va a fer complir els seus objectius “per les vies que calguen” front la por de l’esquerra, per exemple, grega. En canvi, el Botànic i la gerigonça han sigut governs de trellat, amb una notable millora de les condicions materials i socials, que han revertit les retallades i al mateix temps han permés els seus respectius territoris crèixer a un ritme més elevat que el de la mitjana, i, el que desmunta tot l’argumentari a la dreta: creant més llocs de treball que no els que es creen en altres territoris on s’han imposat les polítiques d’enormes retallades.

Com hem vist a Itàlia i a França, quan l’esquerra és inacapaç d’articular les demandes de la ciutadania i segueix aprovant regulació laboral contra els treballadors, es generen les condicions idònies per a que la ultradreta agafe una part d’aquestes, les faça seues i comence a crèixer i arribar, ara sí, al vot dels més desfavorits. Sánchez tracta d’amagar-se per guanyar temps. Diu que intentarà un govern en solitari. Té por a parlar amb Podemos, amb qui ja va aconseguir una pujada sense precedents del salari mínim a l’Estat espanyol. Iglesias i els partits regionalistes li acaben de llançar la pilota. Deixarà passar aquesta oportunitat o li donarà amb força a la pilota per marcar-li un gol a la por i a l’extrema dreta i, de pas, començar a refundar la socialdemocràcia europea?