Nova exposició al Centre d’Art Maristany “Temps de plom i plata” de Nora Ancarola

S’inaugurarà el proper dimecres 8 de maig a les 19 h

La inauguració serà el dimecres 8 de maig, a les 19 h, amb presència de l’artista, Nora Ancarola, el comissari de l’exposició, Joan M. Minguet, i representants de l’Ajuntament de Sant Cugat. I es podrà visitar fins el dis 27 de juliol de 2019. Reproduïm a continuació el text escrit per Joan M. Minguet, comissari de la mostra:

Les obres de la Nora Ancarola ens acosten a reflexions pausades sobre la gestió del malestar en aquelles tràgiques derives migratòries, anònimes o personalitzades, que han presidit el segle XX i que encara ara vivim amb una certa lleugeresa. Moments de plom, carregats de duresa. Però també moments de plata, de llum en la foscor. Un exercici artístic sobre la possibilitat de recuperar velles utopies (o de crear-ne de noves) amb una clara voluntat transformadora.

L’art entès com a un bacil de reflexió, per tant, de dissidència. Fugir de la simplicitat acomodatícia i submisa. Esperonar la discussió, l’esforç del receptor. Nora Ancarola planteja un debat entre el plom i la plata com a metàfores de combat, les lluites de les persones desfavorides: immigrants, fugitius, empresonats, encaputxats, atrabiliaris, el pobre, la pobra, sempre la pobresa.

L’art per reflexionar i dissentir dels moments de plom: sistemes de vigilància i control; migracions forçoses; arribades tràgiques; hospitalitat clausurada; vida convicta. I, alhora, ponderar els moments de plata: les ferides que es poden curar; les vides que cal transformar; els punys que, a pesar de tots els límits imposats, s’obren per a sobreviure.

En el treball de Nora Ancarola s’observa l’expressa voluntat de compartir, només això, o ni més ni menys que això. En una societat tan individualitzada com la nostra, cooperar amb altres artistes (aquí, Agnès WO i Juan Muiño) per a subratllar el virus dissident, la necessària visió de l’art com una cosa comunal.

Socialitzar la visualitat discrepant en el mar d’imatges fàcils que ens envolten. I enfrontar-se al repte que la veu dels qui pateixen els moments de plom, o les vides senceres de plom, sempre invisibles, sempre inaudibles, pugui emergir d’alguna manera en uns dispositius artístics que, abans que discutir amb la societat, es discuteixen amb ells mateixos. No sembla que hi hagi un altre camí.

5,233FansM'agrada
910SeguidorsSeguir
15,420SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca