La degradació de la democràcia

Es lamentava Tony Judt, en el seu comiat intel·lectual, que ja no era possible una conversa política. Ens trobàvem a finals de la dècada passada, i immobilitzat per una fatal Esclerosi Lateral Amiotròfica, dictava a algunes alumnes seves una mena de memòries d’historiador –El món no se’n surt, que en uns Estats, més que Units, Compartimentats, tothom vivia a la seva bombolla, envoltats dels seus espais de confort defensats per muralles de prejudicis. Així, aquest historiador londinenc, mestre d’historiadors, que va passar els seus últims anys fent classes a la Universitat de Nova York, es queixava que els seus propis estudiants difícilment ultrapassaven el seu gueto. Els afroamericans no parlaven amb els jueus, les feministes no dialogaven amb els evangèlics, i els progressistes no debatien amb els republicans. L’emergència de les xarxes socials, els mitjans digitals no han fet més que reforçar aquesta tendència que fa de la multiculturalitat una coexistència d’individus i col·lectius que difícilment interaccionen, que no ultrapassen les respectives precàries certeses, i que difícilment posen en dubte les seves conviccions. És aquest el terreny adobat per a les fake news que acabarien per dur Trump a la Casa Blanca i la sospita permanent envers l’adversari. Sense intercanvi entre persones diverses, es fa impossible una conversa política. I sense conversa política, no és possible una democràcia cada vegada més entesa com a la imposició d’una majoria vers les minories, o com a enquistament dels conflictes en una perpètua absència de solucions. A parer de Judt, amb qui coincideixo plenament, la democràcia és més aviat la gestió de la diversitat, la recerca de l’acord i el consens, i la resolució de problemes a partir de la recerca de solucions imaginatives i inclusives. Malauradament, aquests temps s’esforcen a prendre’ns la raó.

Fa més d’una vintena d’anys, recordo haver llegit un altre llibre que ja aleshores em va impactar i que amb el temps ha resultat ser profètic. Es tractava de Persepectives de Guerra Civil (1994), de l’assagista alemany Hans Magnus Enzensberger. Escrit a la caiguda del mur de Berlín, l’autor considerava que els conflictes coetanis ja no es podien abordar amb les categories tradicionals –la lluita de classes, els antagonismes generacionals, les lluites per l’alliberament nacional- , sinó que hi havia quelcom de nihilista i autodestructiu en el si d’unes societats occidentals amb una profunda impotència a l’hora d’atacar les causes del seu malestar. Que assistíem a un contrast cada vegada més ampli i cínic sobre els elevats propòsits de la civilització i els resultats reals de l’acció política. Que, malgrat invocar constantment els drets humans, la dura i la crua realitat era que el nombre d’”éssers superflus” creixia a partir de les elevades taxes de desocupació, les migracions o guerres, gairebé sempre civils. I que en tot això, els mecanismes institucionals, simplement no funcionaven. El panorama descrit, ara fa vint-i-set anys no fa més que començar, almenys en aquest clima de confrontació sorda en el si de les societats contemporànies. El ressorgiment del feixisme, dels fantasmes familiars dels europeus, del ressentiment dels gillets jaunes a França són indicatius de la confirmació dels temors d’Enzensberger.

Com a corol·lari, un altra denúncia prou reveladora ens la va oferir, a principis d’aquest segle l’economista i Premi Nobel Joseph E. Stigliz, amb El malestar en la globalització (2002), que denunciava com el procés de globalització, que a priori podria haver estat fet servir per millorar la vida de la majoria dels habitants del planeta, a la pràctica, i a partir de la malèfica influència d’organismes internacionals com el FMI o el Banc Mundial, havia esdevingut un corol·lari de desgràcies en què determinades polítiques impulsades globalment havien sumit en la pobresa regions senceres, i instal·lat en la incertesa, la precarietat i la manca de perspectives vitals a centenars de milions d’allò que abans en dèiem països rics. El problema de l’autor és que les seves idees no provenien de l’especulació filosòfica, sinó de l’observació directa, des de la primera línia política. Ell mateix, un economista provinent del món acadèmic, havia format part de la maquinària en tant que vicepresident i economista en cap del Banc Mundial entre 1997-2000 i va veure la toxicitat de les polítiques d’aquest organisme. De fet, de la seva traumàtica experiència, a partir de la sensació d’haver participat en un acte de prevaricació moral, en va sortir aquest volum des del qual va tractar, debades, de netejar la seva consciència.

Aquests tres components són els que determinen la crisi global d’uns sistemes democràtics que estan fent aigües arreu. La confluència entre incomunicació individual, impotència de les institucions i les ideologies, i de polítiques globals tòxiques ens ha portat on som ara. Les institucions democràtiques han estat buidades de competències reals, mentre que nous poders sense rostre (ni escrúpols) estan cisellant una nova societat, un “home nou” d’acord amb la caracterització proposada pel sociòleg Christian Laval, que assumeix el darwinisme social del model neoliberal. Aquest “home nou” del neoliberalisme, es fa responsable dels seus èxits i fracassos en un joc on les cartes estan marcades des de bon inici, i els guanyadors representen una exigua minoria.

En aquest nou món on la gran majoria són perdedors –i contràriament al tòpic, l’esperança és el primer que es perd-, apareixen societats agarrotades per la por, la incertesa, i per tant, el ressentiment. En societats competitives per recursos minvants, la solidaritat és el primer que desapareix. En aquestes circumstàncies, la democràcia, paraula que manté prestigi mentre perd significat, esdevé un embolcall multiusos, arma llancívola, per ocultar la intenció d’imposar els interessos dels uns per damunt dels altres. La democràcia esdevé un actiu que es devalua crisi rere crisi, perquè creixentment serveix d’excusa per imposar restricció de llibertats, mentre es consoliden les desigualtats, i s’acaba renunciant al vèrtex principal; una fraternitat només possible a partir de poder generar consensos i acords en una societat heterogènia. Com veiem, això no és possible mentre no hi ha, tot recordant Judt, una “conversa política”.

5,240FansM'agrada
920SeguidorsSeguir
15,465SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca