A primers d’esta setmana, Jordi, el director (“el dire” per a mi) em deia “Tio, fes una peça abans de les eleccions. Una carta oberta, un article d’opinió, alguna coseta d’història…el que tu vulgues”.  Jo, bencregut com he sigut sempre, li vaig dir que sí. Però ara estic ací, davant la pantalla a un tren (que, com no, va amb hora i mitja de retard) i no sé com traure-ho avant. A vore, podria fer una carta oberta però, clar, i a qui l’adrece? A tots? A ningú? No sé jo…Bé, un article d’opinió podria estar bé (old but gold) encara que…si no sé què pensar, com vaig a fer un article d’opinió? No no, una altra cosa. I allò de la “coseta històrica”? No sé molt bé què volia dir-me “el dire” amb això, la veritat. Podria fer una mena d’anàlisi d’alguna situació similar a l’actual que s’haja donat en el passat…Buffff, poques n’ha hagut -i les que em venen al cap no és que siguen massa esperançadores-. Miren, jo què sé, vaig a reflexionar una mica amb els dits al teclat. Jo els dic el que pense. Si els agrada, bé; si no, bé també.

Si hi ha una cosa en que estem tots -o quasi tots- d’acord és en que aquestes no són unes eleccions normals. No parle sols de “l’aparició” -si se li pot dir així- de l’extrema dreta, sinó de la confirmació de la desfeta del sistema bipartidista. “Però, David, els canvis al sistema polític s’han donat en altres ocasions”. Cert, però aquesta ocasió té una cosa especial: Aquest canvi polític tan profund no ha vingut acompanyat de reformes de l’estructura administrativa de l’Estat. Per fer-ho més fàcil, s’ha canviat el contingut sense canviar el contenidor. I què passa si a la cistella a la que li caben dos mones de Pasqua li’n claves quatre? Que no cabran, segurament caiguen a terra i ja no cal que trenques l’ou al front de ningú. Doncs exactament açò és el que passa actualment amb el sistema polític espanyol. Amb la forta irrupció de Podemos i Ciudadanos al panorama (i ja vorem que farem amb Vox) es trenca el bipartidisme imperfecte per al que està pensat el sistema polític vigent. Aquest desajust provoca el que ja està provocant: La pràctica impossibilitat d’una majoria absoluta i l’obligatorietat de pactar. Eixos pactes, per a uns partits i un sistema que no està preparat per a ells, provoquen una inestabilitat que ja estem patint. Com es pot solucionar açò? Doncs miren, no ho sé. Potser seria una bona manera alguna mena d’adaptació del sistema d’elecció presidencial francés, amb una primera volta i una segona entre els candidats més votats. Açò obligaria als partits que no aconseguiren arribar a la segona volta a demanar el vot per un candidat d’un altre partit, deixant-se d’aquesta manera clar amb qui es realitzaran preferiblement els pactes. Pot parèixer una cosa innecessària però, imaginen que es fa una segona volta entre Santiago Abascal i Pablo Iglesias (sé que és molt difícil). Potser el més “previsible” seria que el PSOE demanara el vot per al líder de Podemos però, i què farien C’s i PP? Jo no ho sé i eixe desconeixement és del tot irregular. No pot ser que els votants no puguen saber què van a fer amb el seu vot.

Després està l’evidentíssim conflicte territorial, el fil conductor de tota la santa campanya electoral, especialment per a alguns partits -casualment aquells que menys programa tenen, no sé per què serà-. Que açò no té una solució fàcil ho sabem tots, que alguns ho estan fent més difícil del que és per treure vots ho sabem alguns (menys dels que deuríem). El procés pel que els nostres germans del Principat lluiten és admirable, és un revulsiu per a tot el panorama polític de l’Estat (i, si m’ho permeten, del món), un dels reptes més gran de la política europea de les darreres dècades. Però això mai de la vida pot dur a que oblidem que el conflicte territorial no és sols eixe. El conflicte territorial també és el pèssim estat dels sistemes de transport a les zones rurals, el conflicte territorial també és el salvatge infrafinançament al que ens enfrontem, entre d’altres, els valencians. Però vaig més enllà, aquest conflicte, la seua arrel, no és tan territorial, sinó cultural. No podem (ni devem) deposar aquesta actitud rebel amb la que els nostres germans del Nord ens donen exemple actualment fins que la nació hegemònica de l’Estat espanyol entenga que, per molt hegemònica que siga, no és l’única. Espanya, li pese a qui li pese, és un Estat plurinacional. I sí, els catalans, els bascos, els gallecs podríem ser espanyols, amb tants anys d’història en comú el difícil és no ser-ho, però no ho serem mentre hi haja qui identifica Espanya amb Castella. Si eixe és el missatge oficial, si per a ser espanyol cal ser castellà, que no compten amb mi. El diàleg és imprescindible, i mitjançant ell, l’enteniment serà possible. Sense pors, sense complexos i sense línies roges. Les coses que s’hagen fet mal, es poden resoldre, però cal bona fe.

A les diferències culturals cal afegir-hi, i més des dels darrers anys, unes creixents diferències polítiques. La voluntat de canvi i, irònicament, els últims intents “d’evitar” la independència es van donar precisament a Euskadi y Catalunya, les unes comunitats autònomes on ni PP ni PSOE guanyaren les darreres eleccions generals. Part important dels independentistes catalans votaren En Comú Podem. La societat catalana s’escora a l’esquerra i, com a reacció, la resta de la societat espanyola pareix girar-se, cada dia més, cap a la dreta. Prova d’açò que dic és, no sols l’aparició de Vox, sinó també la radicalització del PP més “fatxa” que es recorda i l’augment del pes de l’argumentació ultranacionalista espanyola al discurs de Ciudadanos. Enmig d’aquesta situació, amb Catalunya i Euskadi en boca dels nacionalistes espanyols com si Espanya no tinguera més problemes, ens trobem els valencians, dels que pareix que ningú s’enrecorda mai. Saben què? Jo somie amb que al nostre País Valencià, el valencianisme tinga algun dia la força que té el catalanisme al Principat. No per la independència (o sí), sinó per tindre d’una volta el que ens mereixem dins del conjunt de l’Estat. Açò ho podem aconseguir mitjançant dos mètodes (que poden ser complementaris): Tenint una València forta en Madrid o tenint un valencianisme requetefortíssim a València. Fins ara ens han alimentat de micones i, si volem un bon tros de pa, aquestes són les úniques dos maneres de tindre’l.

Gràcies a Déu, a la Geperudeta, a Sant Vicent Ferrer, a Eugeni Alemany o no sé jo a qui, tenim la possibilitat d’enviar representants de partits 100% valencians. Tenim la possibilitat de que ens escolten d’una volta, que ja està bé. Per a aconseguir-ho hem de votar i, sobretot, hem de votar bé. No vull caure en simplismes i dir que els que s’abstinguen tindran la culpa si guanya Franco la dreta, en absolut. L’abstenció és una opció, no sols vàlida, sinó perfectament comprensible. Aquest sistema és una merda, una mentida, ens crea la falsa il·lusió de decidir, però mai no ens donarà l’opció d’elegir allò que realment ens convinga. Una alta participació pareix legitimar aquest sistema podrit de naixement, però vista la situació s’han d’utilitzar totes les vies possibles per aturar el feixisme i el vot és una d’elles. Per molt que es vullga destruir el sistema, continuem essent part d’eixe sistema i no podem fugir, sinó enfrontar-se’n. L’amenaça en aquesta ocasió és més gran que mai. L’hem de parar com siga. És precís. I jo, fins i tot quan més negra es veu la cosa, sempre recorde les paraules d’aquell savi que deia que “no podran res davant d’un poble alegre, rebel i combatiu”.