Passen els mesos i tenim la sensació de ser allà mateix. Ens hem obligat a viure en un dol permanent recordant el que hauríem pogut aconseguir, però que al final no ha pogut ser. De fet el que hem continuat fent, principalment, és reivindicar que som els bons de la pel·lícula, i sobretot que l’Estat espanyol és molt dolent! Aquest ha estat el pa de cada dia. No sé vosaltres, però jo almenys ja n’estic una mica cansat d’aquest paperot.
Les persones que han estat represaliades, empresonades o s’han hagut d’exiliar mereixen tot el nostre respecte per aquesta mateixa condició de represaliades, empresonades o exiliades. I és evident que l’Estat espanyol està cometent una vulneració flagrant dels nostres drets fonamentals. Ara bé, el que no pot ser és que aquesta sigui l’excusa per instal·lar-se en la comoditat de gestionar una autonomia intervinguda, amb un suposat govern efectiu, i no poder fer cap mena d’autocrítica a les accions dels nostres governants.
No ens hem de centrar en valorar si Oriol Junqueres és un home bo, o si Carles Puigdemont també ho és. Hem de valorar si les seves intervencions i accions del darrer any i mig han estat encertades en termes polítics. Això ha fet que despolititzem el procés judicial i que institucionalitzem el procés polític. Una paràbola de mots, que va molt a conjunt amb les metàfores marineres d’aquests últims anys.
Així doncs, se’ns presenten uns nous comicis i és evident que del teu vot (no) en depèn seguir construint una Catalunya independent, com sentencia el lema de campanya de Junts per Catalunya, i que tampoc toca demanar perdó pel referèndum a canvi de res, tot i que Gabriel Rufián no ho tingués tan clar. Hem de ser conscients que la nostra llibertat ens la guanyarem tornant a posar al centre de la partida el que hem après de Thoreau a Jordi Cuixart, perquè el corpus central del poder de l’independentisme és la desobediència civil. No obstant això, és el moment de fer un vot de càstig.
Ens cal evidenciar a dins i fora del país; a dins i fora de les institucions que som un poble digne que vol recuperar la sobirania que es va guanyar en les jornades d’octubre de 2017. I és per aquest motiu que cal seguir votant, perquè com explicava David Fernández fa uns dies, democràcia és quelcom més que votar cada 1.500 dies. I malgrat tot, i contra tot votaré el 28 d’abril.
I com a empordanès, a l’exili laboral, em sumo al Manifest de les comarques gironines en suport al Front Republicà. Cal un front de bloqueig, un front de denúncia, un front democràtic, un front d’esquerres, un front rupturista, perquè cal protestar fins i tot quan no serveix de res, com deia Manuel de Pedrolo. I més que demanar-te el vot, et demano que segueixis lluitant!