Dimarts 22 Octubre, 2019
eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    El País Valencià dona una lliçó política a l’Estat

    Van ser molts anys sense una radiotelevisió pública valenciana i l’apertura d’À Punt va ésser rebuda amb nombroses crítiques —eminentment vinents de Partit Popular i Ciudadanos—. Ara queda més clar que mai per què necessitàvem el nostre ens de comunicació propi. Després de dos debats lamentables —a RTVE i Atresmedia, respectivament— amb la intolerància i el joc brut per bandera —on zero va saber-se d’eixa “singularitat valenciana” de què parlava el President Ximo Puig per justificar l’avançament electoral— i que van acabar parlant de Catalunya, ETA, Veneçuela, “l’adoctinament” i altres temes estrella del hoy y del ayer es fa més necessari que mai un espai com el d’À Punt Mèdia. Allò ben cert és que als debats estatals ningú va recordarse dels valencians i les nostres problemàtiques amb l’excepció d’un comentari de Pablo Iglesias i una posterior menció de Pedro Sánchez.

    À Punt, després d’entrevistar els cinc candidats de partits amb representació parlamentària a Les Corts, ha estat organitzadora de dos debats: el primer d’ells, de candidats al Congrés dels Diputats —singular, però no singularitzat, com exposa notablement Violeta Tena—; el segon, del que anem a parlar hui, un debat (també a cinc) entre els principals candidats a la Presidència de la Generalitat Valenciana. Toni Cantó (a qui l’esquerra ja anomena Antonio Esquina per la seua aversió al valencià) per Ciudadanos, Mónica Oltra per Compromís, Ximo Puig pel PSPV-PSOE, Isabel Bonig pel PPCV i Rubén Martínez-Dalmau per Unides Podem-EU.

    Primera lliçó: la presentadora. Jéssica Crespo ha sigut amb mà de ferro la conductora de d’un debat dinàmic i centrat en les propostes, que contrasta enormement amb els debats d’eslògans a què ens estan acostumant Casado, Sánchez, Rivera i Iglesias. Sense permetre faltes de respecte, Jéssica ha aconseguit frenar els crits i les eixides de to, mantenint-se implacable amb els temps (clau per evitar que els hooligans puguen fer de les seues, com vam vore ahir al debat de TV3 de candidats al Congrés moderat pel seu director valencià Vicent Sanchis) i no fer concessions a cap dels candidats. A més a més, el repartiment de temps i de torns va ser just. Segona lliçó: els candidats. Ni un Toni Cantó que portava tota la campanya agitant vells fantasmes i insultant els candidats de l’esquerra, ha renunciat a respectar les regles del joc i respectar torns de paraula i parlar, com bé ha demanat Jéssica, “amb un mínim d’educació”. I…com ha anat els principals candidats?

    https://twitter.com/apuntnoticies/status/1121494321570693121?s=19

    Començant per la mínima representació parlamentària cal parlar de Ciudadanos. Si bé, com hem comentat, Toni Cantó estava sent el candidat més irrespectuós i més hooligan durant la campanya amb gestos com la polèmica crema d’una Falla Botànica, el Cantó de hui s’ha paregut molt més a Inés Arrimadas que a Albert Rivera al seu discurs. Amb tocs socioliberals però sense deixar el castellà, ha parlat molt sobre les famílies, la qualitat dels llocs de treball i els serveis públics i ha sabut recordar molt bé a Ximo Puig les restriccions que el Gobierno de Sánchez està posant a algunes de les seues mesures, principalment econòmiques. Malgrat el seu to més conciliador i haver guanyat ,en algunes ocasions, el pols al candidat d’Unides Podem parlant sobre la Constitució, ha sigut destrossat per Mónica Oltra parlant d’assumptes socials, sobretot en els serveis socials i els barracons i l’educació del Botànic. No obstant això, va estar molt encertat recordant Compromís que encara no havia sigut capaç d’ésser influent a Madrid. Altrament, va oblidar reforçar la seua posició de lideratge en la dreta, donant la batalla per perduda front el Partit Popular.

     

    El candidat Rubén Martínez-Dalmau ha estat la sorpresa absoluta del debat. Amb clars gestos al valencianisme polític com la defensa de la llengua en diversos parlaments o la referència al nostre territori com “País Valencià” ha volgut deixar clar que Unides Podem té una certa sensibilitat valencianista. La claredat de propostes com el Green New Deal que defensa Podem, la lluita contra l’economia submergida o la reivindicació de Podem com la força que permetria al Botànic anar més lluny i exercir com una mena d’àrbitre del Govern de la Generalitat (posició que vaig analitzar ací) l’han posicionat molt bé —sobretot tenint en compte que era el candidat més desconegut—. Malgrat això, un parell d’intervencions on no ha pogut amb Toni Cantó i un començament ple de crítiques ferotges —que podria haver fet amb millors formes— als seus socis de Govern han aombrat la seua participació.

    https://twitter.com/apuntnoticies/status/1121537313362915329?s=19

     

    Mónica Oltra —malgrat mostrar símptomes evidents d’esgotament a una campanya on ho ha donat tot— va estar la més solvent del debat. Sense caure en provocacions i sense cometre errades importants, la Mónica Oltra més institucional al temps que preocupada pels seus “descamisats i descamisades” valencians va tenir clar que els seus objectius eren PP i Ciudadanos, i a aquestos va atacar sistemàticament, blocant-los quasi totes les intervencions, eminentment a serveis socials i a educació. Eixa Mónica Oltra de les samarretes ha donat pas a una nova etapa de maduresa política, que tampoc dubta en atacar durament quan és necessari. Dura també amb el PSPV i el PSOE, va tractar de vendre que “qui no rep ordres des de Madrid ni des de Barcelona (parlant ací d’Esquerra Republicana al País Valencià) és el millor capacitat per posar fi als problemes dels valencians.

    Un Ximo Puig que, intel•ligentment busca el centre polític perdent la por a parlar d’empreses i creixement econòmic, va estar molt correcte a les intervencions. Va recordar les xifres de creixement del Botànic i no va caure en les provocacions de Bonig intentant-lo titllar de masclista fent-se una Hillary Clinton ni en les de Toni Cantó. Tampoc va caure en les provocacions d’un Martínez-Dalmau que va anar progressivament deixant enrere les crítiques als socis de Govern i les va anar centrant en la dreta. Tot i que segueix sense aconseguir il•lusionar com altres candidats, va jugar ben bé les seues cartes a un camp de batalla molt més tranquil que l’arena estatal. Com a punt negatiu, la seua incapacitat per explicar les diferents ànimes del PSOE i contrarrestar les acusacions de Cantó i Bonig als executius socialistes de Felipe González i Zapatero per haver sigut incapaços de posar fifi als problemes que patíem els valencians, i no haver tingut la voluntat política de reforçar el sistema de finançament.

    https://twitter.com/apuntnoticies/status/1121538029552902144?s=19

    La seguretat que té a veure amb l’eslògan de campanya del PP #ValorSeguro va ser l’element principal del discurs d’Isabel Bonig. Reivindicant-se ben bé com lideresa absoluta de la dreta valenciana aprofitant l’absència de VOX, Bonig (combinant el valencià i el castellà) va jugar a les xifres i les estadístiques com el seu homòleg Pablo Casado, intentant generar dubtes sobre la gestió del Botànic i dirigint la major part de les seues crítiques front Ximo Puig: va intentar titllar-lo de masclista, va qüestionar la seua autonomia front Compromís i els Governs centrals i va tractar d’evitar la discussió amb Oltra, sabent-la molt més difícil. Amb Cantó va estar molt fina i va saber deixar-li clar qui mana a la dreta valenciana. Com a punt negatiu, Bonig va tornar a debats que ja no existeixen a la societat valenciana com el dels transvasaments i va jugar cartes com la de la llengua que estaven marcades per la forta defensa que va fer el tàndem Dalmau-Oltra.

    Anem doncs amb una classificació dels guanyadors i guanyadores del debat; en primer lloc, una Oltra cansada però que va demostrar ser un zoón politikon (animal polític) i que no va deixar quasi crítiques per respondre; en segon lloc, un Martínez-Dalmau notable que va saber convèncer, malgrat potser siga massa tard per als d’Unides Podem; en tercer lloc, un Cantó perillós si haguera emprat eixa estratègia més centrista durant tota la campanya, i que a més pareixia oblidar que el moment de la vergonya ha passat ja per al poble valencià i ja no estem al 2015; en quart lloc, un Ximo Puig centrat i central que va fer un debat a la defensiva, lluitant pels vots tant amb el centre-dreta com amb el centre-esquerra; per últim, una Bonig que pareixia treta dels anys 90 i pareixia oblidar eixe populisme econòmic del partit popular (o almenys com vendre-ho), parlant de revolucions i sent molt ben contratacada per les esquerres. Parlaran les urnes aquest diumenge 28.

    5,258FansM'agrada
    976SeguidorsSeguir
    15,535SeguidorsSeguir

    Anàlisi | Opinió | Informació

    Encara no ets de la comunitat Mirall a Facebook?

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca