Dilluns 14 Octubre, 2019

La dreta espanyola i la política de l’odi

La majoria dels qui ens hem posat durant anys en una classe, sols davant algunes desenes d’estudiants, hem tendit a desenvolupar certa capacitat d’autoengany. Volem creure que els nostres alumnes són magnífics, que els donarem consells que preservaran al llarg de tota la seva vida, que potenciaran les seves habilitats i superaran els seus defectes. Tanmateix, els fets, i sobretot la perspectiva del temps, solen desmentir el nostre optimisme de supervivència. La crua realitat és que cada classe, independentment de l’edat, sexe, i capacitat adquisitiva de les famílies, és una representació a escala de la societat, dels seus vicis i virtuts, de les llums, i de les ombres. I, malauradament, entre els centenars, potser milers de nens, nois i noies que han desfilat davant meu, ben segur hi han coincidit persones exemplars i generoses, amb alguns psicòpates, homes i dones que diariament contribueixen a fer el món una mica millor, amb gent tòxica que gaudeix provocant el mal al seu entorn.

M’han vingut al cap algunes escenes del passat a partir del rostre descompost de la senyora Arrimadas i els seus mariatxis del grup parlamentari. Mentre el president parla, mentre algun parlamentari persegueix honorar les víctimes del franquisme o considera que votar no és cap delicte, ella, amb una estudiada coreografia, gesticula, interromp, es fa l’agreujada, emet mirades de menyspreu, i menteix per damunt les seves possibilitats. La resta fa allò que també he vist en nois i noies de catorze anys: provocar, insultar, menystenir, fer veure que perden el control perquè els expulsis de classe, i així, es puguin fer així la víctima, i quan crides uns pares que consenteixen, o bé perquè no poden o perquè no volen, t’acaben d’humiliar. Qualsevol mestre o professor del país reconeix perfectament aquest capteniment psicopàtic que qüestiona, més que l’autoritat, la legitimitat del teu paper, i et deixen en evidència per la incapacitat pròpia d’exercir de les funcions policials que t’indueixen a representar i per a les quals no sempre estàs disposat a fer-ho, perquè penses que l’escola, com la política, és una cosa honorable que no cal rebaixar a un ring de fang.

Qui ha tingut una infantesa i adolescència de barri, com qui això escriu, sap reconèixer aquestes actituds. El carrer sol ser una selva poc controlada, ni pels adults, ni per allò que tendim a anomenar “civilització”. Impera, més que la llei del més fort, la del més malparit. La de qui no té massa escrúpols per assolir els seus objectius. Baralles, insults, difamació, violència, intimidació, masclisme mal dissimulat, adobat per les indispensables dosis de victimisme. Recordo alguns nois del barri que actuaven així per aconseguir prestigi dins del grup. Per escalar posicions dins la jerarquia, t’hostiaves amb un, inventaves rumors sobre l’altre, exageraves els teus mèrits, maltractaves o controlaves la xicota a partir d’una mena d’escala de valors prou assalvatjada, dissimulaves els fracassos sota tones de victimisme o adjudicant les responsabilitats a d’altres i et comportaves com a la persona tòxica que espatlla tot aquell espai on és.

És cert que aquesta mena de “llei de la selva” és aplicable a altres àmbits més formals, com pot ser el laboral, el veïnal, i fins i tot, l’acadèmic. La diferència són les formes. És per això que quan vaig veure com concebia la política Ciutadans m’ha semblat assistir a una regressió, més que temporal, civilitzatòria.  Tothom hauria de saber que la política institucional té un punt teatral, tanmateix, la irrupció d’una força política que té com a objectiu indissimulat la destrucció de Catalunya i les seves institucions fa que la pura presència d’aquest partit i dels seus caps visibles (el terme “líder” em sembla excessivament generosa) em generen certa urticària.

Els objectius fundacionals de Ciutadans i els seus seguidors (cada vegada més desacomplexats i atiats pels pares irresponsables i habitants de les altes esferes) són els mateixos que els perseguits pel franquisme. Probablement, perquè en són els seus fills ideològics (i massa sovint, també els biològics). La seva impunitat, i la concomitància amb els poders fàctics, així ho corroboren.  No hem d’oblidar que els epicentres des d’on apareixen els grups d’acció feixistes (que no dubten, per exemple, a assaltar centres educatius o la ràdio pública, obrir llistes negres contra docents o conspirar per posar denúncies sense proves per odi) contenen bona part de la descendència d’aquells que van entrar amb els tancs per la Diagonal, i que han viscut en la seva bombolla ideològica al llarg de generacions. La violència desfermada en els darrers mesos –acompanyada de provocacions barroeres a aquells espais que han destacat per l’hostilitat al feixisme i la seva capacitat d’autoorganització- recorden al de les bandes juvenils que se saben protegides. Emparats per certs mitjans de comunicació –especialment les televisions-, intenten canalitzar els fracassos personals i educatius de sectors fràgils que fan servir les banderes franquistes al més pur estil hooligan. Els valors defensats, mitjançant el llenguatge i els actes, són els mateixos que els d’aquells adolescents, o pinxos de barri, que pretenien rebentar una classe, o passejar el seu ressentiment davant el que els han presentat com a “els altres”, uns antagonistes que actuen d’acord amb allò que tant detesten: educació, respecte a les formes, cooperació, treball, disciplina.

Sí que existeix un cert component de classe, encara que a partir de la deformació de la realitat. Allà on veuen “burgesos”, estem parlant de persones de classes mitjanes que sovint han ascendit socialment mitjançant certa disciplina, decisions encertades, capteniment moderat, valors cívics. En el fons, i tal com ho he vist, tant com a alumne, com en la meva activitat de mestre, els pinxos assetgen els bons estudiants, els agredeixen, els humilien, els insulten, els menystenen. Bona part dels centenars d’agressions que han viscut els carrers de Catalunya en els darrers mesos segueixen aquest patró similar. Especialment durs són contra aquells que provenen d’estrats socials com els seus que han decidit construir la seva identitat a còpia de treball i reflexió. Per això odien tant a gent com Gabriel Rufián, Jenn Díaz, Antonio Baños o David Fernández, als quals deuen considerar com a poc més que “traïdors”, pel fet de no deixar-se arrossegar pel fang pel qual transiten.

Ara bé, com passava amb el franquisme, les cúpules discretes i aristocràtiques, com la candidata del PP per Barcelona, no s’embruten les mans, sinó que deleguen en altres, sense glamour ni altre valor que l’obediència al líder, la feina bruta. En el fons, reprodueixen aquella estructura clientelar tan pròpia del feixisme clàssic que és capaç de delegar en gent amb poques llums la part desagradable del seu projecte polític. També, com succeeix amb el feixisme, l’ètnia, l’esperit de grup, el culte a la força i una visió simplista de la identitat col·lectiva constitueixen aquells elements necessaris per cohesionar col·lectius ressentits i fracassats. Com succeïa a grups-classe problemàtics, el líder requereix dels seus peons, amplificadors i artífexs de poder generar climes irrespirables. I sovint, amb certa capacitat de manipulació, hi concorren “ximples útils”, a la manera leninista, que permet a certs elements, teòricament d’esquerres, generar un discurs al més pur estil “txarneguista” –com succeïa fa alguns dies en una trobada a Barcelona- on es tractava de fossilitzar una identitat reactiva contra un adversari plural. Tabàrnia n’és un exponent clàssic d’exhibició de prejudicis racistes contra una cultura que, lluny de l’imperi que defensen, consideren inferior.

I això, senyors i senyores, és com es genera una política de l’odi, instal·lada per un sector, si bé significatiu des d’un punt de vista estadístic, tòxic per a la convivència. Perquè, de fet, es tracta de fer servir la violència irracional per evitar la solució lògica i democràtica que requereix, com sempre, una solució dialogada, pròpia de societats democràtiques, i per damunt de tot, adultes.

   

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca