Les conseqüències vitals de l’infrafinançament: la mort

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim en dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

La primera vegada que vaig viure la mort d’una persona estimada com immigrant fou a l’estiu del 2017, quan feia les meues pràctiques a una prestigiosa institució internacional instal·lada a Suècia. Feia vora d’un any des que havia deixat el País Valencià. Quan vaig decidir emigrar, ho vaig fer, no per la intenció de viure una aventura, com diria la secretària general d’immigració i emigració en 2012, ho vaig fer amb plena consciència que era la millor manera de poder treballar al camp en què m’he format (la ciència política), de forma no precària, on podria guanyar suficient per a donar suport econòmic a la meua família.

Quan a l’estiu del 2017, vaig rebre un missatge explicant que el meu benvolgut amic Toni ens havia deixat, vaig entrar en xoc. Sense pensar-ho molt, vaig agafar les meues maletes, acabar el meu contracte de pràctiques abans de quan estava estipulat i tornar al meu País per mostrar els meus respectes a la seua família i dir el meu últim adéu. Potser precisament la meua experiència prèvia, i sent immigrant alhora que filla d’immigrant, no hauria d’haver-hi sigut tan xocant quan vaig rebre la trucada telefònica que tots els que estem fora tenim por de rebre.

“Zahia, ven, la abuela se está muriendo”

Així és com una altra vegada es punxa la bombolla de normalitat que tot immigrant intenta crear. Sempre pensem que tornarem a casa, un cap de setmana, unes vacances, i tot estarà igual. Però al nostre País, a la nostra família, i al nostre voltant el temps passa i jo, com altres immigrants, no ho estic vivint. Encara pitjor és pensar que alguns em classificarien com “aventurera”. No sóc una aventurera. No ho sóc. Sóc una filla de la classe obrera, que per tindre alguna oportunitat a la vida dintre de la meua carrera professional em vaig veure obligada a eixir del meu país.

El dia 27 de març, vaig eixir a corre-cuita del treball. Comprar un vol a Barcelona, que era l’únic que em podia permetre, arribar a les 23.00 i agafar un bus nocturn per estar a València a les 6 del matí, assumint que quan arribara a l’hospital, l’àvia ja no estaria amb nosaltres. Ella, probablement fent l’esforç de la seua vida, va viure per a veure’m. Vaig parlar amb ella, vaig riure amb ella, vaig besar-la i vaig dir-li que l’estimava. El dia dos d’abril va marxar.

No cal que explique ací el patiment que sentim quan un ser estimat ens deixa. Però, per a mi, uns dels pensaments més angoixants que, encara, pul·lulen per la meua ment és que m’he perdut els darrers anys de la vida de la meua àvia, per vindre corrent en el primer avió que vaig veure amb la intenció d’estar al seu soterrament. I és, a més a més, quelcom que com immigrant sols puc acceptar. Hi haurà més trucades, hi haurà més amics, hi haurà més familiars. Que viuen, que riuen, que creixen, que moren. I jo, no hi estaré amb ells.

On són els meus polítics? Als que jo vaig donar el meu vot, la meua confiança, aquests que han estat al govern els darrers 4 anys. On són? On són per generar oportunitats de qualitat per al jovent, i en particular, per aquests que venim dels barris pobres com Orriols (i tants altres)?

La realitat és, que malgrat les bones intencions del Govern del Botànic, que sens dubte ha fet importants avanços, al País Valencià tenim un deute odiós de 46.000 milions d’euros, un espoli fiscal de 6.400 milions d’euros per any i un infrafinançament anual de 1350 milions d’euros que no fa possible que el nostre govern, encara que progressista i amb els interessos de les valencianes i els valencians al cor, puga fer les reformes valentes i necessàries perquè gent com jo puguem tindre el dret a decidir viure prop de la nostra família.

Tanmateix, això no esgrimeix de responsabilitat al govern. Hui més que mai, a poquetes setmanes de les eleccions, és necessari que tots i totes les membres del botànic al País Valencià demanen un tractament financer just; un reconeixement del deute odiós; i un suport incondicional al dret a decidir el nostre futur, perquè sols així, mai més les persones joves haurem de patir la mort d’un ser volgut com immigrants. Ens mereixem un govern, no sols progressista, valent i positiu, però també un que tinga totes les eines necessàries per a fer polítiques públiques que ens donen la possibilitat a tantes de tornar.

Haver de triar entre estar present a la vida o a la mort és injust, és cruel, i, el pitjor, és innecessari. El País Valencià té els recursos, la situació geoestratègica, el clima, i el més important, la gent, per ser una de les regions d’Europa on millor qualitat de vida tenen els seus i les seues ciutadanes. Sols necessitem, d’una vegada, deixar d’oferir glories a Espanya.