Traducció Irene Beltrán

La irrupció de nous partits en un panorama polític amb espais ideològics sense ocupar acostuma a ser positiu. Al cap i a la fi, l’objectiu del Govern Representatiu és ser d’alguna forma el reflex més fidel possible de la voluntat del poble.

A l’hora d’establir un nucli de votants, és important definir quin serà el target, sobre la base de quins es valors prioritza i de quina manera. En altres paraules: la importància que li donen a un tema i l’opinió que tenen sobre aquest. En aquest sentit, i per a analitzar la irrupció d’un partit de nova creació (o un ja existent que comença a ser rellevant) existeixen factors que influeixen de manera determinant en el seu èxit. Com ja es va veure amb Podemos, la manera en la qual connectes amb el teu electorat és clau, i resulta evident que la ruptura del bipartidisme va portar amb si un canvi de paradigma en la relació dels partits amb la gent.

Parlar des de fora de les institucions sempre ha estat fàcil: pots ventar al teu contrincant sense que tinga opció a rèplica; perquè, si no ha tocat poder, és materialment impossible que s’haja tacat les mans. A aquest fenomen l’anomene l’aprofitament de la primera bala, i consisteix a utilitzar la condició de partit nou per a argumentar a favor de la regeneració i criticar comportaments poc ètics d’altres partits. És un cop gratuït i sense resposta possible, però té un desavantatge: la seua caducitat. Aquest argumentari s’acaba en el moment en què entres en alguna institució; ja que qualsevol partit, siga quina siga la seua ideologia (uns en major mesura que uns altres, tot cal dir-ho) tenen pomes podrides. Aquest discurs està sent extremadament útil per a Vox aquests mesos, però, tal com li va passar a Podemos, s’acabarà. Tot es veu més fàcil des de fora… fins que entres.

L’estratègia de comunicació política i precampanya de Vox està sent brillant. Com si d’una partida d’escacs es tractara, al partit verd saben quines fitxes jugar i com fer-ho, usant a una persona o una altra en funció dels seus coneixements i capacitats i cobrint el tauler polític d’una forma magistral. Si Espanya fóra una partida d’escacs i Vox les peces blanques (fet merament casual i sense cap relació amb la seua ideologia o pensament), Santiago Abascal seria el Rei. I és així perquè lidera la partida, exerceix de cap visible i de la seua protecció depén el resultat. La funció del President de Vox és la de representar un ideari que necessita d’incorrecció discursiva per a ser viable. La tranquil·litat i la serenitat han estat històricament importants virtuts en el diàleg, però sembla que han sucumbit davant la feresa i grolleria (fregant en moltes ocasions la falta de respecte) que van aconseguir la seua hegemonia amb Trump i Bolsonaro. Abascal és mediocre, però té carisma i el coratge de portar les seues idees fins a les últimes conseqüències. La seua figura és la d’un mascle alfa, algú el semblant del qual inspira seguretat i confiança; una persona la vida de la qual ha sigut una eterna batalla en desavantatge contra el terrorisme de la qual ha resultat guanyador. Els seus electors no volen un intel·lectual, sinó un ferri capdavanter. Per això la seua estampa resulta idònia.

Per a algú que desconega les regles del joc pot semblar que el Rei és la fitxa més important, però per poc que entengues una mica com funciona és senzill adonar-se que no és la més útil. La Reina constitueix la figura per excel·lència, i el seu equivalent en la nostra particular analogia és Javier Ortega Smith. La peça més versàtil i a qui més rendibilitat se li està traient. El Secretari General del partit està resultant sense cap dubte una de les grans claus de l’auge de Vox. Advocat i ex-membre del Grup d’Operacions Especials (Cos d’Elit de les Forces Armades), Ortega Smith està tenint un acompliment incomparable en precampanya. El seu salt a la fama en 2016 per desplegar una bandera d’Espanya gegant a Gibraltar (on tenia prohibida l’entrada per una protesta anterior) representa força bé la seua figura. Precís, directe i de clar temperament flegmàtic, constitueix l’antítesi d’Abascal. Front de l’agressivitat, calma. Front l’emocionalitat, raó. Això, sumat a la seua condició d’advocat, fa que siga la persona idònia per a visitar platons de televisió i debats variats. Ortega Smith és magnífic als debats perquè mai perd les formes, té una capacitat d’argumentació extraordinària i, sobretot, el seu coneixement de la llei el fa molt difícil de rebatre. Al cap i a la fi, usar al teu favor la jurisprudència és un argument d’autoritat indiscutible. En Vox són coneixedors d’això, i han orientat la seua relació amb els mitjans d’una forma molt intel·ligent, de manera que han redefinit el vincle periodisme-política com una necessitat més dels primers que dels segons i han ultitzat a la Reina Verda com a punta de llança en la seua relació amb ells. A més d’això, Ortega Smith ha recorregut de forma incansable un nombre enorme de pobles i ciutats, traient el seu costat més polític en mítings que, malgrat no ser la seua especialitat ni estil, ha portat avant amb bastant èxit. La conquesta del territori nacional (literal i metafòricament) és la més gran de les obsessions de Vox, i mentre la cara visible d’Abascal és la que lidera el moviment, l’esforç més important s’ha fet a poc a poc a l’Espanya profunda.

El tauler és extens, però les dues fitxes següents amb valor són les torres. I en Vox s’eregixen les dos per igual: Iván Espinosa de los Monteros i Rocío Monasterio; números 3 i 4 del partit, respectivament. La parella ultraconservadora de Vox (valga la redundància). El primer ostenta el lloc de Sotssecretari de Relacions Internacionals. Ha viscut i treballat als Estats Units, i s’autodefineix com a emprenedor. Titular de més d’una societat, no resulta complicat entendre el seu èxit si tenim en compte que el seu pare va ser Alt Comissionat del Govern i President d’Ibèria. L’estratègia de Vox envers Iván ha estat  fer-lo un rodamón. Al cap i a la fi, una de les crítiques al partit verd és la del seu exacerbat nacionalisme, que sol venir unit a un rebuig a altres cultures i un sentiment de superioritat. Front això, Espinosa de los Monteros ha recorregut diferents països, arribant a reunir-se fins i tot amb dirigents dels mateixos i posant postures en comú amb forces similars d’altres llocs. La intenció darrere d’això és la d’aparentar oberturisme, moderació i fins i tot una sort d’internacionalisme que blanquege (o almenys diluïsca) la posició del partit quant a immigració, Islam o globalització.

Rocío Monasterio és la figura visible de Vox per Madrid. Obsessionada amb la intencionadament mal dita ‘”ideologia de gènere’’ i relacionada de prop amb HazteOir, *Actuall i altres caps del lobby ultraconservador liderat per Ignacio Arsuaga, Rocío és una vella coneguda del moviment provida, antiLGBT i antifeminista. El seu estil, orientat a criticar eixa dictadura de la correcció política de la qual tant parlen en la formació verda, encaixa perfectament. A més, la seua condició de dona li atorga certa legitimitat invisible però efectiva a l’hora de parlar de feminisme, liderant el nou grup de senyores (i joves) que rebutgen de pla el moviment i el consideren innecessari, tòxic i excloent. Junts, la parella representa a la perfecció el franquisme sociològic del qual sembla que una part de la societat espanyola rebutja a eixir. Són un matrimoni en l’era de la informació, però en realitat resulten ser fills indirectes d’una època fosca i lliberticida, que sembla que el nostre país oblida t en cunetes i recorden només els nostàlgics d’alguna cosa que no val la pena trobar a faltar.

L’extrema dreta del món sembla en gran manera tallada pel mateix patró. I és que, malgrat que sí que existeixen diferències rellevants entre uns països i uns altres, també trobem un model base i comú a totes les propostes amb les quals Steve Bannon té molt a veure. El que fóra Estrateg Cap de la Casa Blanca amb Donald Trump, va emprendre fa temps una ‘”gira’’ pel Vell Continent, assessorant a tots els partits d’extrema dreta que precisaven dels seus serveis. Per descomptat, no és casualitat que en els últims anys s’haja produït un repunt del radicalisme conservador. Tampoc ho és que un moviment tan decrèpit haja aprés de sobte a fer política en el Segle XXI, usant de forma efectiva mems, xarxes socials i mitjans com si de nadius digitals es tractara. I és que, si la política és un tauler d’escacs, Steve Bannon bé podria ser el jugador d’escacs. No l’únic, per descomptat. Però sí un molt important.

Encara que sembla que les enquestes coincideixen en la posició de Vox com cinquena força i el seu estancament, no podem menysprear la força amb la qual ha irromput en el panorama electoral. El determinant que una força tan arcaica entre en el joc polític no és tant la seua possible actuació en les institucions, sinó més aviat la seua forma d’influir en l’agenda de la resta de formacions (l’hem vist amb el tema de les armes, per exemple) i la seua capacitat de determinar certes decisions que sense ells podrien resoldre’s d’una altra manera. No és clar si hi ha més extrema dreta que abans o si la que ja hi havia fa ara més soroll. El que és clar és que Espanya té un problema, i no és polític sinó sociològic. Les institucions són el terreny de disputa en campanya electoral, però el background continua sent la guerra ideològica. I és una batalla que no podem permetre’ns perdre.

Deixar un comentari:

Please enter your comment!
Please enter your name here