El que estem vivint a Catalunya des de fa centenars d’anys, és un menyspreu continuat per part d’un regne que, amb absoluta prepotència i supèrbia, ha pres i reivindicat aquest dret. I no està disposat a renunciar-hi.

L’Estat espanyol i els seus poders veuen Catalunya com un territori del qual es poden aprofitar per interessos, siguin econòmics o polítics. I els partits espanyolistes han jugat la carta del victimisme convertint la seva víctima en el seu presumpte botxí.

Quantes vegades no hem sentit a líders polítics espanyolistes comparar la situació que viuen a Catalunya amb un estat al caire d’un conflicte bèl·lic? Quantes vegades no hem sentit parlar d’una presumpta persecució per part del poble català contra aquells que controlen tots els poders d’un Estat? Incomptables.

Fan de la petita anècdota el fet habitual. Però silencien a qui realment és perseguit. Perquè els poders d’aquest Estat ho decideixen així. Perquè és la seva manera de fer i són els fonaments amb els quals han construït el seu dia a dia.

La meva experiència personal en la lluita contra l’Estat i els seus poders, m’ensenya que tot s’hi val contra mi, contra nosaltres. Que els independentistes, que els catalans, som persones sense drets. Que no hem de ser respectats.

Pots rebre amenaces de mort, cap a tu i cap a la teva família. Et poden deixar missatges amenaçants i intimidatoris a la porta de casa teva o a la bústia. Poden destrossar la propietat de la teva família. Et poden insultar i amenaçar mentre vas pel carrer. Et poden fer seguiments amb l’ús de recursos públics. Et poden denunciar per odi per defensar la teva llengua. Et poden coartar la llibertat de moviment, fins al punt d’haver d’estar pendent d’on estaciones el cotxe, d’on vas a menjar alguna cosa, de quin camí esculls… entre molts altres exemples.

I alhora, ets conscient que totes aquestes situacions són silenciades pels seus mitjans de comunicació que en canvi, converteixen els drets fonamentals dels ciutadans, com és el dret a manifestació o la llibertat d’opinió en una arma contra ells. En la culpabilització dels que legítimament exerceixen els seus drets de manera pacífica.

Mentre la intimidació és real per uns (i se’ns silencia), altres presenten la seva imatge com a víctimes. Aquells que s’adrecen a una població a buscar brega, a provocar confrontacions, no havent obtingut el que volien, aconsegueixen que la discrepància i la manifestació es converteixi en el que volen: que el botxí surti exposat com una víctima, i la víctima com a botxí.

L’espanyolisme juga les seves cartes, conscients que la societat a la qual porten centenars d’anys adoctrinant, tenen interioritzat aquest recurs i aquest discurs.
Saben que políticament, atacar el poble català és una bossa segura de vots. I si el relaciones amb el terrorisme i la violència, premi doble.

La realitat? Les amenaces reals i la part de la societat que està essent perseguida, és silenciada. Els que provoquen aquest odi i inciten a la persecució, són presentats com a víctimes.

I això fins i tot ha arribat a afectar la percepció que té el poble català de la seva actitud. Ens han fet presos de la por a què ens percebem com el que pretenen fer-nos creure. I molts, ho han assimilat.

Volen que el nostre poble tingui por d’opinar, d’expressar-se, de votar. Per això, utilitzaran tots els mitjans dels quals disposin, assegurant-se que al darrera hi haurà un poder que els protegirà i que no actuarà. I si ho fa, serà del seu costat. Això els fa forts per seguir actuant impunement sense témer cap conseqüència.

Però de tant en tant, es troben persones que els diem clarament que no els tenim por. Que les intimidacions no funcionen. Que estem dempeus davant seu. Que la nostra personalitat i fortalesa està per sobre de tot això.

Ells saben perfectament que tot s’hi val, i poden fer i desfer a voluntat.
Però hi ha quelcom del que mai disposaran i ni tan sols reconeixeran: la dignitat.