David Armengol és comissari independent i combina la seva pràctica curatorial amb altres activitats paral·leles com la gestió cultural i la docència. Els seus projectes han pogut veure’s a espais d’art contemporani com Caixaforum Barcelona (2008), Matadero Madrid (2010), la Fundació Joan Miró de Barcelona (2012-2013), Fabra i Coats Centre d’Art Contemporani de Barcelona (2014), el EAC – Espacio de Arte Contemporáneo de Montevideo, Uruguay (2015) o Bòlit Centre d’Art Contemporani de Girona (2016). Forma part de l’equip curatorial de BcnProducció (2016-2019) i dóna classes de desenvolupament de projectes a IDEP Barcelona (Escola de Fotografia, Moda i Diseny). Actualment, comissaria una exposició sobre la col·lecció MACBA (2017-2019) i és co-comissari del Pavelló d’Uruguay a la Biennal de Venècia 2019.
Què representa l’art jove al panorama internacional?
Diria que art contemporani és només una etiqueta que ajuda – o limita – a l’hora de situar-se davant de la pràctica artística, tot i que entenc que allò d’emergent destil·la sempre una intensitat i una energia que afecta a tots els àmbits de l’art. Per una banda, reflecteix un art en vies de consolidació, i això, malgrat que sembli negatiu per a una fira, crec que és quelcom potencial. I en referència al component internacional, penso que l’art emergent sempre reflecteix un bon estat de salut.
Quin futur té l’art
El futur de l’art sempre és incert, donat que és tan innecessari com imprescindible. No obstant això, crec que, com a reflex del nostre temps – com a radiografia del nostre present – l’art contemporani sempre sabrà adaptar-se a les tecnologies i a la immediatesa. No tot l’art, però segur que una part important. Gairebé diria que aquests temps frenètics no afecten l’art. Ens afecten a nosaltres, en general, i l’art forma part d’allò.
El paper del comissari sempre implica cuidar uns determinats continguts a tots els nivells: discursiu, relacional, escènic… I crec que en la fira el seu rol segueix sent el mateix. Diria que la diferencia, a vegades, es troba més aviat en la dimensió humana. A la fira, a vegades, el comissari treballa més amb espais, amb galeries, i menys amb artistes… Tot i que això depèn de l’especifitat de cada fira. El comissariat sempre té una relació de dependència en positiu en torn a una base, i aquesta base són les obres i els artistes. Quant al col·leccionista, entenc que la tercera peça és clau a l’engranatge d’una fira: artista, galeria i col·leccionista. Potser les fires són bàsicament per a ells.Què diferencia Swab Barcelona d’altres fires? Què pot aportar Swab Barcelona al món de l’art que una altra fira no pugui?
La diferència entre Swab i altres fires és principalment la seva escala, i això no és dolent, al contrari. Es tracta d’una fira petita, pròxima a l’art emergent, que a més connecta amb el context de Barcelona, on l’art emergent es troba en una bona situació (premis, convocatòries, institucions sensibles a la seva pràctica…). Sense una gran pretensió, Swab pot aportar una escala humana, que sempre genera més complicitats que les estructures molt grans.
Per a mi, la raó principal seria molt directa: per a tenir una bona experiència de connexió amb l’art contemporani. Aquesta connexió pot tenir diversos graus: simple curiositat, interès professional, desitjos de compra… I tots són vàlids i valuosos. Tots donen sentit a la fira i mantenen el seu ecosistema.