Sant Vicenç dels Horts ha estat l’escenari de l’arrencada de la campanya electoral d’ERC, conscients que el futur del país es juga a l’àrea metropolitana de Barcelona i fent bandera d’una alcaldia emblemàtica i del líder més ben  valorat pels catalans segons la darrera enquesta del CEO.

Però si bé és cert que l’independentisme el 21-D començà a fer forat en l’àrea metropolitana de la mà d’ERC, també és cert que, precisament a Sant Vicenç dels Horts, el primer partit en aquelles eleccions fou C’s. Un partit que, recordem-ho, fa bandera de l’anticatalanisme, de l’aplicació del 155 i del càstig i l’empresonament dels líders independentistes, amb l’exalcalde de Sant Vicenç, Oriol Junqueras, al capdavant.

Repetidament les enquestes – com la darrera del CEO- quantifiquen entre el 70 i el 80% els catalans que estan a favor del dret a decidir però, en canvi, els partits que hi estan obertament en contra -i, a més, havien impulsat la supressió de l’autogovern-  el 21-D van aconseguir prop del 45% dels vots. És a dir, tenim entre un 15 i un 25% de catalans que, tot i estar teòricament a favor del dret a decidir, van votar partits que n’eren del tot contraris i que volien castigar durament qualsevol intent d’exercir quest dret.

La por i el discurs de la por

Aquests darrers dies, amb l’entrada de cavall sicilià de la candidata del PP per Barcelona, ha tornat a sortir el tema de la por. La suposada por dels catalans no independentistes a l’eventual república catalana independent. Arrimadas i la seva colla també han fet servir en diverses ocasions aquest argument. Evidentment, es tracta d’una por magnificada i intensament promoguda pels mateixos polítics unionistes i per tot l’aparell mediàtic espanyol.

Tot i amb això, ens equivocaríem si a causa d’aquesta denúncia interessada i sobredimensionada penséssim que aquesta por és inexistent en àmplies capes de la nostra població. Podem pensar que les manipulacions i les consignes sobre el procés independentista fan forat a la resta de l’Estat perquè no coneixen la situació real de Catalunya. Podem argumentar que precisament fou ERC qui va fer president de la Generalitat un català nascut a Andalusia. Però molts catalans –metropolitans o no- viuen en un petit microcosmos de persones molt similars a ells i el contacte amb el món exterior el fan sobretot a través dels mitjans de comunicació espanyols. Per tant, aquelles pors que poden semblar inversemblants o irracionals,  amb més o menys intensitat, amb més o menys extensió, realment existeixen.

L’independentisme, després de tants anys d’argumentar i de justificar-se, va creure que ja ho havia explicat tot pel dret i pel revés i va concentrar-se a reclamar que ens deixessin votar el nostre futur. Ara, el focus es posa de forma quasi exclusiva en el combat a la repressió i, en darrera instància, en la llibertat. Però són missatges incomplets perquè hi ha una part significativa dels catalans –i ja no diguem dels espanyols- per als que la por a la independència de Catalunya passa per davant de qualsevol consideració democràtica.

Una majoria suficient per vèncer l’Estat

Deia algú que l’important no era que els estats estrangers reconeguessin una eventual república catalana, sinó que la reconeguessis a Cornellà. O a Sant Vicenç dels Horts. En un context democràtic, la meitat més un dels vots és majoria i la minoria acata la decisió guanyadora. És el que passa, si fa o no fa, amb el Brexit, en què una escassa majoria va prendre una decisió que ara intenta aplicar una primera ministra que n’era contrària i on les demandes d’un nou referèndum són tan febles perquè comportaria qüestionar la decisió democràticament adoptada, agradi més o menys.

En un context que ja hem constat que no és democràtic, en què la minoria té el suport repressiu de l’Estat, la majoria necessària per vèncer aquesta oposició de l’Estat ha de ser molt més àmplia. Repeteixo, no per exigències democràtiques, sinó per aconseguir vèncer aquesta resistència de l’Estat. És així com s’ha esdevingut en altres processos d’independència que han culminat amb èxit malgrat l’oposició del respectiu estat, començant pel repetit cas d’Eslovènia. Fins i tot, alguns polítics no independentistes s’han atrevit a dir que, davant de majories molt qualificades, Espanya no podria fer-hi gaire res.

El discurs antidepressiu, necessari però insuficient

I per aconseguir aquesta àmplia majoria, aquesta ampliació de la base, no podem confiar exclusivament en l’impacte que la repressió causa entre els nostres conciutadans. Si abans parlàvem de Sant Vicenç, només cal recordar la crisi de l’esquerra abertzale arran de l’emergència de Podemos després dels anys de captiveri d’Otegui i dels seus companys. És evident que cal gestionar de forma intel·ligent el combat contra la repressió i que la bandera de la llibertat és molt potent. Però no n’hi ha prou. Hem de combatre la por. Hem d’aconseguir que una part rellevant de catalans que tenen por a la independència i que s’hi oposen aferrissadament -per damunt fins i tot de les seves conviccions democràtiques-  perdi la por i, com a mínim, abandoni la bel·ligerància i el suport als plantejaments més regressius.

La proposta de garanties republicanes

Ara cal preguntar-nos, doncs, de què tenen por una part rellevant dels nostres compatriotes en cas de la independència de Catalunya i com podem superar-ho. Això vol dir identificar clarament els motius de preocupació per molt, insisteixo, irracionals i mancats de fonament que  als independentistes puguin semblar-nos. I més enllà dels sobreentesos vigents entre la immensa majoria d’independentistes, establir compromisos explícits que aquestes pors no tenen fonament. I comunicar aquestes garanties de forma eficient als interessats.

Aquestes són algunes de les garanties que, al meu entendre, les forces independentistes haurien d’assumir de forma explícita i fer-les arribar arreu superant la distància comunicacional amb molts d’aquests catalans.

A la República catalana:

1.- Tothom tindrà les mateixes oportunitats i ningú estarà discriminat pel lloc d’origen o la parla familiar.

2.- Tothom podrà expressar-se en castellà i ningú estarà obligat a parlar en català, però sí a entendre’l.

3.- La República catalana no retallarà cap dret ni prestació existent fins ara (pensions, subsidis…). Al contrari, estarà en condicions molt aviat de millorar-los i ampliar-los

4.- Ens esforçarem per mantenir les màximes bones relacions amb Espanya

5.- Ningú estarà obligat a renunciar la nacionalitat espanyola. Es permetrà la doble nacionalitat, catalana i espanyola, si Espanya hi està d’acord

6.- Com a països integrants de la UE, no hi haurà cap barrera pels espanyols que vulguin treballar, invertir, estudiar , fer turisme a Catalunya. I a l’inrevés, igual

7.- Les nostres empreses continuaran treballant, invertint i adquirint serveis i productes provinents d’Espanya sense cap mena de restricció

8.- Estem disposats a continuar ajudant les zones més pobres d’Espanya perquè puguin desenvolupar-se