La historiografia de l’art català – com tota la historiografia occidental fins fa relativament poc – s’ha centrat sempre en els vencedors, aquells que aconseguien imposar el seu relat: des del romànic al gòtic, sense oblidar el modernisme. Tanmateix, l’existència de períodes brillants implica clarobscurs en la resta de l’eix cronològic de l’art a Catalunya. Un d’aquests clarobscurs el trobem en la pintura catalana de les primeres avantguardes: dominada pel trinomi Miró-Dalí-Picasso (aquest darrer d’adopció), la pintura de principis del segle passat és un dels períodes sobre els quals s’han fet menys estudis, i recentment, l’historiador de l’art i professor de la UAB Joan M. Minguet Batllori hi ha començat a posar remei.
A encàrrec d’Enciclopèdia Catalana, Minguet ha encarat la tasca de revisar i refer la historiografia de la pintura catalana entre 1906 i 1939 per constituir un nou volum de la sèrie que l’editorial dedica als moviments de l’art pictòric català que portarà el títol Pintura catalana. Les Avantguardes. Coneixedor d’aquest període, Minguet ha fet una tria de 150 obres de 40 artistes que han estat analitzades individualment pel mateix director i per un equip d’historiadores i historiadors de l’art format per Roberta Bogoni, Josep Casamartina, Muriel Gómez, Jèssica Jaques, Quim Módenes, Jesús Navarro, Núria F. Rius, Txema Romero, David Santaeulàlia, Ainize González, Anna del Valle i Mercè Vila. Val a dir, a més, que aquest no és un llibre comú, sinó que es tracta d’una edició de bibliòfil: de gran format (42 x 33cms) i tirada limitada a 2000 exemplars, el seu preu puja fins a 595 euros.
“L’encàrrec era de fer un volum que es diu ‘pintura’, però ràpidament entenem que, en el cas de les avantguardes, no ens podem limitar a la pintura. Les avantguardes justament trenquen motlles, trenquen registres lingüístics. I tendeixen a això que ara és la ‘intermedialitat’, la transversalitat […] en aquella època no tenien aquest problema, perquè anaven molt avançats.” Diu Joan M. Minguet en una entrevista a VilaWeb, en referència a la tipologia d’obres que podem trobar al llibre. És evident que les avantguardes són el moment en què més fronteres es van transgredir en el món de l’art, i les tècniques artístiques no n’estaven en absolut al marge, per aquest motiu, en un volum dedicat a la pintura hi podem trobar també algunes tècniques adjacents com el collage, el fotomuntatge, l’assamblage o els cal·ligrames, sense oblidar el cartellisme.
La gènesi d’aquest llibre el trobem en l’exposició “Les Avantguardes a Catalunya”, feta a La Pedrera el 1992 i en què Minguet va participar com a comissari. La perspectiva historicoartística que donen els 27 anys transcorreguts des d’aleshores aporta una actualització del discurs del moment: els grans artistes (Miró, Dalí, Picasso) han estat minuciosament cartografiats i alhora s’ha aprofundit en la teoria darrera del maremàgnum dels -ismes. De la mateixa manera en què el mateix Minguet va mostrar el caos creatiu de Miró a la seva darrera exposició a l’IVAM, les avantguardes pictòriques a Catalunya (i a la resta del món) no s’haurien d’analitzar des del positivisme, sinó que probablement és des de l’entropia que els és pròpia que es troba la manera més adient de comprendre i d’aprehendre la complexitat d’aquest període.
D’altra banda, un dels fets que més sobta de Pintura catalana. Les Avantguardes és la procedència de les obres. Si bé es tracta d’autors i d’obres amb arrels catalanes, la gran majoria de peces seleccionades provenen de col·leccions foranes. El Noucentisme d’Ors, Carné i la societat burgesa de principis del segle XX, fent gala d’un conservadorisme encara visible en els seus hereus avui dia, van deixar de banda – o fins i tot menysprear – les avantguardes i van continuar engreixant les col·leccions particulars amb modernisme tardà a la Sala Parés fins ben entrada la dècada de 1910. Això pel que fa a l’àmbit privat, però les institucions públiques catalanes tampoc han ajudat a posar-hi remei, ja que institucions com el Reina Sofía o el Patio Herreriano de Valladolid tenen uns fons d’avantguarda catalana molt més nodrits i variats que no pas el MNAC i el MACBA. De fet, segons Minguet, fins i tot els grans pintors estan mal representats als fons dels museus catalans: “El Museu Picasso és fantàstic, però només té el Picasso del 1917, no té obres de Gósol, per exemple. És fascinant que cap col·leccionista d’aquí s’interessés per aquestes obres, ni en el moment de produir-se o posteriorment. I el problema també és que amb l’arribada de la democràcia i la instauració de la Generalitat, tots els que han manat tenien altres prioritats. S’han deixat passar obres de Joan Massanet, Artur Carbonell, Remedios Varo…”.
En última instància, Pintura catalana. Avantguardes proposa una mirada alternativa, més orgànica i adaptada a un present en què, no ho podem oblidar, vivim sota un constant bombardeig d’imatges. La proposta de Minguet es desplega en les enormes pàgines d’aquest llibre com una exposició; articula un discurs peça per peça que aporta la llum del pensament crític a les ombres existents a la historiografia de l’art català. Independentment del preu – certament prohibitiu – del llibre que ens ocupa, la tasca duta a terme en aquest darrer volum d’Enciclopèdia Catalana per Minguet i el seu equip de professionals és la resposta a la pregunta “per a què serveix fer història de l’art?”. Fer Història de l’Art era (i és) això.