Novament, el món dels comuns declara una guerra cultural a les xarxes amb el festival de cultura txarnega impulsat per l’escriptora i activista Brigitte Vasallo. Evidentment, el twitter independentista s’ha alçat en armes en contra d’aquest projecte amb arguments més o menys subtils. El que és interessant, un cop filtrat l’insult fàcil, és la crítica que molts dels suposats xarnegos han fet al projecte de festival i la defensa que n’han fet els seus impulsors. En aquest article intentaré fer un anàlisi el més desapassionat possible sobre el tema i les conseqüències que té a nivell de país.

Què és, primer de tot, un xarnego? Malgrat que en el seu origen feia referència a un català d’origen occità fruit de les migracions del segle XVI i que la paraula sembla ser d’una expressió castellana per designar un gos caçador nocturn (perro lucharniego), avui tothom està d’acord que és un terme despectiu pels catalans d’origen a la resta de l’estat espanyol, especialment vinguts amb les onades migratòries del sud de l’estat durant la dictadura franquista. La reivindicació d’aquesta paraula per part dels qui s’hi identifiquen vindria a ser com l’ús dels termes marica o bollera o queer entre les persones LGTBI+ com a resposta al seu ús insultant. El problema i la crítica que han fet molts catalans amb orígens a la resta de l’estat és que ells mai no s’han sentit interpel·lats ni representats per aquesta paraula i, per tant, no senten la necessitat de reivindicar-la.

Quan es llegeixen els articles, comentaris i tuits dels impulsors sobre el tema sobten per un cantó els tòpics (la maleta de cartró) o directament el folklorisme quasi absurd, com no saber fer cagar el tió, menjar entrepans de xoriço en comptes de fuet o no tenir una bona dicció en català (pel que fa a això i a tall d’exemple, la manca d’esses sonores és igual de prevalent a tots els partits representats a l’Ajuntament barceloní: de la CUP a Ciutadans). En definitiva, un retrat que ja sonava estereotípic a les novel·les de Marsé, cosa és francament xocant, l’equivalent a reivindicar una catalanitat basada exclusivament en la barretina, la sardana i pujades a Montserrat. Aquesta definició ignora l’enorme diversitat de persones d’origen a la resta de l’estat i les seves circumstàncies: ni tots viuen a l’àrea metropolitana de Barcelona o al Camp de Tarragona, ni tots són o eren obrers de coll blau, ni tots eren simultàniament la punta de llança del progressisme davant la petita (i gran) burgesia pujolista i assidus de les processons amb encaputxats i saetas. Una definició banal, essencialista i, abans que res, apolítica. Coses importants que cal recordar. D’altra banda, en un moment on a Catalunya ja fa anys que hi viuen (i segueixen arribant) persones d’arreu del món, reduir la complexitat i la diversitat del país en xarnegos i barretinaires és poc menys que vergonyós. En un article posterior, però, Vasallo assimila xarneguisme a mestissatge, a un mètode de creació cultural no institucionalitzat, a l’ambigüitat en termes nacionals i culturals… sense adonar-se que això defineix probablement tota Catalunya, tret del senyor Josep Bou, i Vila, i Costa, i Font, i Barceló, i Fontarnau. La cultura en castellà, tant per processos orgànics de contacte com per un tema d’assimetria de poder de comunicació (tenir un estat al darrere i un mercat de centenars de milions de consumidors potencials envers el grapat de milions de catalanòfons ajuda i molt) ha calat molt fort a tot el territori, com ja hem vist. D’altra banda, la comarca amb més colles castelleres de Catalunya no és pas cap de la Zona Tradicional sinó el Baix Llobregat, i buscant trobaríem més exemples un cop sortim d’aquest discurs de tòpics i llocs comuns. Perquè o bé Vasallo es creu la seva definició i, per tant, tota Catalunya és xarnega, o bé s’inventa un grup inexistent amb característiques inventades però que tothom assimila a l’immigrant castellanoparlant de l’extraradi barceloní.

El paper de les diferents cultures de la resta de l’estat a Catalunya ha estat prou complicat per evitar fer anàlisis simplistes de cap tipus. Per una banda, és evident que la immigració del sud de l’estat cap a Catalunya durant el Franquisme ha estat moltes vegades un pèl estigmatitzada i vinculada a pobresa, ignorància, resistència a integrar-se. No costaria trobar persones en els nostres àmbits familiars o de relacions que en algun moment hagin fet servir xarnego com a mot despectiu o directament com a insult. Per l’altra, aquesta cultura té un reflex a molts altres territoris de l’estat i un suport oficial. D’altra banda, els referents culturals en castellà o que podrien ser considerats xarnegos han estat enormement estesos a la cultura catalana. Qui us escriu va anar a una escola en català i orgullosament catalana, però on probablement s’escoltava molt més Estopa que no Gossos (o més tard Obrint Pas) i si es jugava a les pel·lícules es feia, amb tota probabilitat, en castellà. Cal afegir també que els grans receptors del vot «xarnego», el PSC, no sembla que els interessés fer massa esforç per a establir un diàleg profitós entre les dues suposades comunitats o per desenvolupar el nivell de vida. Tot i això, considero que les contribucions de les diferents cultures espanyoles a la vida cultural catalana és quelcom que cal valorar i celebrar, i fer valer els drets culturals de les persones que senten seves aquestes cultures, dins dels límits democràtics i liberals evidents.

El principal problema d’aquesta iniciativa és que agrupa tota una sèrie de persones dins d’un col·lectiu amb el qual potser no se senten identificades o no en volen formar part. Una de les bases del desplegament de drets culturals en sistemes democràtics és el dret de les persones d’associar-se lliurement a diferents grups culturals, de marxar-ne si així ho volen, i d’associar-s’hi només en part, independentment de la cultura en la qual se’ns hagi educat de petits o de la dels nostres familiars, amics o relacions. La iniciativa de la cultura xarnega fa tot el contrari: pressuposa una experiència única per a un grup i una identitat col·lectiva que no té per què existir si no ho volen els seus membres potencials. Preocupant si s’impulsa des dels poders públics.

Un altre problema, molt típic d’aquest tipus de corrents de pensament és la confusió entre elements culturals i econòmics, o, més ben dit, l’adscripció de fenòmens que tenen una base econòmica a l’esfera cultural. És evident que moltes de les manifestacions culturals que atribueixen a la «cultura xarnega» tenen un origen en la precarietat econòmica, però no sembla que es tingui en compte, com si la maleta de cartró, el barraquisme… fossin qüestió de gustos. Seguim tendint a l’ahistoricisme, a la idealització i l’essencialització.

Amb tot, és totalment cert que molta gent no se sent implicada en la construcció nacional catalana i és urgent posar-hi remei per dos motius. Primer, el partit amb més escons al Parlament de Catalunya té com a objectiu poc dissimulat rebentar la cohesió social i enfrontar tothom amb tothom. Segon, perquè siguem o no independentistes, tots els grans projectes polítics s’han recolzat en algun tipus de cohesió social, o nacionalisme/patriotisme si ho volem. No podem pensar les socialdemocràcies nòrdiques o el New Deal americà sense aquest ciment social. I a Catalunya també ens fa falta això. No podem quedar-nos amb la idea «un sol poble» sense pensar com la posem en marxa alhora que atenem la immensa diversitat cultural que hi ha a casa nostra (que va molt més enllà de xarnegos i catalans de bé). I ja que ens agraden les repúbliques, per què no provar-ho des de la fraternitat? Això, però, és material per un altre dia.