Regne Desunit

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim en dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Un dels llibres que en els darrers anys em van causar una impressió més profunda va ser El món no se’n surt, de Tony Judt. L’historiador londinenc, provinent d’una modesta família d’emigrants jueus, nascut en plena postguerra mundial, havia estat el típic beneficiari del Welfare, de l’estat del benestar instaurat a partir de la victòria laborista de Clement Attlee, el 1945, i l’informe Beveridge, i que per tant, havia pogut agafar l’ascensor social en base a haver aprofitat les oportunitats laborals i educatives en una societat tradicionalment molt classista. En bona mesura, El món no se’n surt és un llibre de comiat. Dictat a unes alumnes, poc abans de morir, en una fase ja avançada de l’esclerosi múltiple amiotròfica, és un lament nostàlgic per un món, més que perdut, devorat pel neoliberalisme.

Per comprendre la caòtica situació política britànica actual, quan calgui descriure-la a les properes generacions en forma de relat històric, haurem de tenir en consideració les paraules de Judt, al meu parer, l’historiador europeu més destacat de la seva generació. El Regne Unit actual és un país trinxat. És una societat devastada pel thatcherisme i rematada per la versió claudicant del laborisme de Tony Blair i l’anomenada “tercera via”. La metàfora “trinxar” no la crec gaire exagerada. La conservadora Margaret Thatcher, una veritable outsider fins i tot per al seu partit, va optar per unes opcions econòmiques que van enviar a la paperera de la història generacions senceres, regions senceres, sectors econòmics sencers, marcs mentals sencers, i el pitjor de tot: va acabar amb el futur.

És cert que, històricament, la britànica és una d’aquelles societats “afortunades”, que saben superar els conflictes, i que tendeixen a guanyar les guerres, fins i tot, quan les perden. Això va resultar ser cert fins a principis del segle XX, quan van començar a perdre guerres, sobretot quan les guanyaven. La fi de la Segona Guerra Mundial, amb una extraordinària victòria en condicions extraordinàriament difícils, va evidenciar, paradoxalment, el declivi de la superpotència. L’antic Imperi Britànic, malgrat mantenir un important nivell d’influència geoestratègica mundial –i una absoluta hegemonia cultural- s’anava diluint progressivament en un nou ordre geopolític, mentre que la seva economia anava perdent pes mundial de manera lenta. Tanmateix, malgrat aquesta lenta i relativament plàcida decadència, cert orgull i sentit de la superioritat (per sort, contrastat per un llegendari sentit de l’humor al més pur estil Monty Phyton) dissimulava les evidents vies d’aigua. Ara bé, és la victòria militar de la Guerra de les Malvines la que acaba suposant una humiliant derrota per a la societat anglesa. El patrioterisme arnat d’una aventura colonial, provocat pels equivalents militars argentins permet sobreviure en un moment crític a una Dama de Ferro que els britànics eren a punt de llençar-la per la borda. El seu programa neoliberal, com a tot arreu on s’havia implantat, havia estat un veritable fiasco. Les desregulacions, les privatitzacions i les retallades havien esdevingut una mena de triangle de les Bermudes on desapareixia la prosperitat i el creixement, sense frenar la inflació. Van ser un veritable desastre que va acabar amb la indústria del nord, l’estat del benestar, va enfonsar l’educació, la sanitat, i el futur de milions de britànics (i de retruc, va despertar l’independentisme escocès, fart d’un Londres que contemplen com a una mena de forat negre que aspira l’energia d’allò que hi havia al seu voltant).

Des de 1979, quan Thatcher esdevé primera ministra, fins a l’actualitat, el Regne Unit ha passat del fum de les fàbriques a fabricar fum de l’especulació financera. Tots aquells paquets de doloroses mesures només han servit per precaritzar els treballadors, destruir els contrapoders a l’estat –com ara els sindicats- fer de la subcontractació i l’externalització –és a dir, la intermediació laboral i el parasitisme econòmic- el principi que regeix el nihilisme laboral vigent, a crear una nova classe social: el precariat, d’acord amb la denominació de Guy Standing. La sanitat pública s’ha desmantellat (i s’ha encarit al més pur estil USA) la universitat és ja la més cara del continent, l’educació s’ha degradat a tal punt que l’esperança de vida professional d’un mestre que comença no arriba als sis anys, la seva taxa de pobresa infantil només la supera Bulgària, Espanya i Romania (per aquest ordre)… i podríem continuar. La realitat és que tot plegat només ha servit per redistribuir la riquesa del país a nivells de Charles Dickens la tardor en què va escriure Un conte de Nadal.

És només això el que ens permet comprendre el punt d’irracionalitat que va conduir al Brexit, i que podria generar un greu conflicte intern si s’acabés per evitar. La realitat és que els darrers quaranta anys britànics han estat traumàtics, malgrat que els mitjans hegemonitzats per aventurers i magnats estil Rupert Murdoch hagin evitat una reflexió serena i profunda. Atribuir la responsabilitat del malestar a la UE és un recurs fàcil. De fet, Brussel·les ho ha posat prou fàcil perquè precisament la deriva neoliberal ha permès fer costat a bona part de les mesures desreguladores i privatitzadores de Londres. Tanmateix, la realitat és que les elits britàniques, molt entotsolades, i sovint massa dependents de la relació privilegiada amb Washington i la Commonwealth no han participat massa de les conspiracions polítiques a les institucions comunitàries, i han deixat fer a la Mitteleuropa que ha acabat per imposar arreu dels 28 estats membres la versió “ordoliberal” –és a dir, la formulada pels economistes alemanys- del neoliberalisme. En altres termes, ha estat fàcil acusar Europa dels mals interns.

A tot això, les diferències polítiques internes a dins Anglaterra–Escòcia, amb una mentalitat més nòrdica, ja fa temps que ha desconnectat, i Irlanda del Nord, després de vint anys de treva i amb l’amenaça d’imposar fronteres amb la República sembla descol·locada-, són cada vegada més grans i intenses. Els conservadors han tornat ja al segle XIX en les seves conviccions victorianes i de darwinisme social, i que per tant, volen un Brexit per, gairebé, tornar als “asils de pobres”, d’acord amb les seves polítiques laborals. Per la seva banda, els laboristes, després del trauma que va suposar un Tony Blair que va acabar de clavar, amb entusiasme, els darrers claus del taüt de l’estat del benestar, viuen un retorn als orígens (a Clement Attlee, l’informe Beveridge i les polítiques socialdemòcrates dels seixanta) en la persona de Jeremy Corbyn. Corbyn, un diputat honest i políticament independent, –va votar en contra del seu propi partit quan el Regne Unit va decidir participar en l’esbojarrada aventura de la segona Guerra del Golf- és avui presentat com a una mena de dimoni bolxevic per la premsa popular, emparada pels beneficiaris de quaranta anys de neoliberalisme, que veuen en la seva més que probable victòria electoral un repartiment més equitatiu dels astronòmics beneficis empresarials.

En aquest sentit, és normal que els laboristes experimentin un veritable dilema shakespearià: o respectar el vot del referèndum de 2016 –en què van ser majoritàriament els perdedors del neoliberalisme els principals votants- o mantenir-se en una Unió Europea que cada vegada és més favorable a les grans fortunes (i que flirteja amb la ultradreta) i hostil als treballadors.

Efectivament, avui, el Regne Unit és més desunit que mai, amb factors no sempre coherents entre sí que inclinen la balança a favor del Brexit o del Bremain. Sortir és un trauma per a aquells desvinculats de la nostàlgia. Romandre-hi, podria generar un ressentiment mutu, fins ara larvat, a causa de la insuportable polarització social, que de moment fa servir la qüestió europea per sublimar el que és un agre conflicte intern.