Dissabte 21 Setembre, 2019

Prostitució per tots els públics

Heu entrat mai en un prostíbul? I en un prostíbul clandestí? Jo vaig entrar-hi per la porta d’una perruqueria. Com si tallar els cabells fos un secret, vaig rebre una direcció i una hora, les deu del vespre. La persiana mig baixada i els llums tènues semblaven indicar que el negoci acabava la jornada, però en realitat l’ambient era més convuls que en qualsevol altra hora del dia.

L’única cosa que sabia era un títol: La Bacanal. A la facultat m’havien explicat que una vegada al mes, hi ha una reunió de persones que sota aquest nom s’allotjava en el petit espai. Més tard la curiositat em va portar a descobrir que són nòmades, es mouen sota petició i traslladen el bordell on més els interessa; trasbalsen antres de diferents ciutats i després desapareixen.

Després de presentar-me, un home va ensenyar-me el camí: un parell de portes petites i unes escales que feien una baixada prou irregular i estreta per a no haver-les triat per voluntat pròpia però que, un cop trobades, eixamplaven les parets i facilitaven l’arribada. En qualsevol pel·lícula el meu destí hauria sigut poc agradable d’explicar, però vaig tenir sort i vaig anar a parar a un soterrani de parets de pedra gruixuda i molt, molt humida.

Les persones de la petita tarima del fons es movien com volent dir “acosta’t, comencem” i la sensació d’estar veient més pell de la que hauria de veure em va fer sentir fora de lloc. Era la primera vegada que entrava en un una cambra fosca i petita com aquella i vaig necessitar un got que em mantingués la mà ocupada i els llavis mullats per no parlar més del compte; havia entès que era el moment de callar.

Tot just començava a respirar amb tranquil·litat després d’haver caminat els carrers del Born amb el neguit que apareix quan tinc pressa. La temperatura em demanava asserenar-me quan la veu de vellut de la Madama va apartar-me definitivament de les presses de la ciutat i va obligar-me a concentrar la respiració encara agitada en les dones i homes que utilitzaven l’escenari d’aparador.

Aquella nit el que estava en venda eren les seves paraules: les van deixar anar a poc a poc, una darrera l’altra, com alliberant els impulsos que se’ls havien acumulat a la boca durant el dia. El seu objectiu era seduir el públic amb versos. Ho aconseguien. Una a una van anar apoderant-se del micròfon i recitant allò que podia assemblar-se més a una carícia. Després de les presentacions i un cop superat el fred de la primera presa de contacte, els quaderns de tothom van obrir-se de cames per oferir trobades privades a qui s’hagués quedat amb ganes de més.

Caminar per la sala era un ball amb obstacles: les cadires ja no seguien l’ordre establert, algunes s’aplegaven totes juntes en cercle i d’altres convivien, allunyades, amb muntanyes d’abrics que ja no feien falta. Les persones es barrejaven en grups petits però, vora les parets, hi havia parelles gaudint d’un vis a vis poètic en què, recolzada en el mur de pedra, qualsevol persona que pagués un preu dictat per un parell de daus podia gaudir dels versos que encara no havien sortit dels quaderns de les poetes.

Les seves expressions eren de la inquietud d’estar buscant quelcom que ronda, que s’atansa, però no arriba. Ulls tancats i boca mig oberta, mans darrere l’esquena com per protegir-se del tacte aspre de la paret i cedir l’acció als versos que rebien les orelles, i cames una mica flexionades, el suficient per sostenir el pes erecte sense defallir. De tant en tant petits sospirs continguts afegien xafogor a l’aire i la parella se separava per continuar la recerca eterna de satisfacció.

El meu got començava a assecar-se i el mateix va començar a passar-li a la meva boca, abans humida. Vaig dubtar: substituir-lo per una altra copa podia ser la porta d’entrada a un soterrani encara més fosc i estret, podia permetre’m veure els secrets que encara no era capaç de percebre i el soroll no em permetia preguntar-me si era això el què volia. Tantes veus em demanaven de quedar-me i la llengua seca no em deixava tenir respostes. Vaig ser poruga; vaig triar el camí fàcil.

Vaig marxar ensopegant amb cossos que jugaven amb la intensitat poètica i l’aire del carrer va refredar-me, per fi, les galtes vermelles. Sortia amb el mateix neguit amb què hi havia entrat i vaig preguntar-me si cada nit de Prostíbul Poètic és així d’estimulant; què deu passar quan les tímides marxem? Aneu-hi i comproveu-ho.

5,225FansM'agrada
944SeguidorsSeguir
15,485SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca