El cantant, músic i actor Joan Dausà (Sant Feliu de Llobregat, 1979) ha estrenat recentment paternitat i encara s’està situant. Entre això i la llarga i intensa gira que té entre mans, costa trobar un forat perquè ens atengui una estona. Però finalment ho aconseguim. I és que un àlbum que no para de rebre premis i elogis com és Ara som gegants (Promo Arts, 2018) mereix que en parlem. És el tercer d’estudi de la seva trajectòria, bandes sonores a part, i arriba després d’una aturada de dos anys llargs en què es va plantejar què volia ser de gran. I va acabar guanyant, per sort dels seus seguidors, la música.

Nova etapa vital que t’arriba a la ratlla dels quaranta.

Sí, és com si tot hagués coincidit: el tema familiar encarat, a punt per canviar de dècada, el disc que està funcionant molt bé… Estic molt content, la veritat.

És fàcil, però, compatibilitzar vida artística i familiar?

Tot s’ha de reorganitzar i vaig una mica de bòlit. Però quan no són dies de concert puc passar força temps amb la meva filla.

Dius que el disc està anant molt bé. T’ho esperaves?

No m’esperava que tant. Vam quedar orgullosos de la feina, li vaig donar molt d’espai per tenir clar com plantejar-lo, què volia dir en aquest disc, que no fos una simple suma de cançons, i penso que el resultat final és molt compacte, molt rodó, tot comunicat d’una manera molt pensada. Allò que em fa més il·lusió, però, és que la gent se l’ha fet seu, i això permet que estiguem fent una gira tan bonica.

Les deu cançons estan plenes de matisos.

Ha estat conseqüència d’haver fet un procés de feina diferent. En els primers discos jo arribava a l’estudi amb la cançó a piano o a guitarra i veu, i en els dies d’estudi fèiem els arranjaments; en canvi ara des de l’inici ja vam assajar tots junts, arribant a l’estudi amb una producció més enfocada, sabent com volíem plantejar cada tema, i després amb els productors, Santos & Fluren, acabar-ho d’amenitzar. Hi havia un treball previ que no hi havia als altres discos i és el què ens ha permès poder-nos dedicar encara més a cercar el detall, el matís, a enriquir més paisatgísticament les cançons.

Potser també per una qüestió de temps. En els primers cinc anys de trajectòria vas publicar dos discos d’estudi, dues bandes sonores i un disc en directe!

Cinc anys semblen pocs, però també són molts, perquè en el moment que ja has tret un disc i comences a fer concerts et venen ganes de fer noves cançons, i si hi ha estímuls externs com fer bandes sonores, fa que t’hi aboquis i t’hi agafis fàcilment. Sí que és veritat que després de la segona banda sonora em notava una mica curt d’inspiració. Necessitava reconnectar-me per no repetir-me.

Quan vas recollir un dels dos premis Enderrock que et van donar fa unes setmanes (millor disc de cançó d’autor i millor artista de l’any) vas dir que pensàveu molt en com arribar a nous públics. Allò difícil deu ser trobar la fórmula.

Segurament tothom intenta arribar a nous públics, però a vegades s’aconsegueix i a vegades no. Bàsicament consisteix en no quedar-te estancat, però que al moure’t no perdis el públic que ja tenies. Un punt important per mi és exigir-me cada vegada més, perquè saps que la gent també exigeix més, i això en definitiva et porta a arribar més lluny. I quan més funciona un disc, més fàcil és que vagi arribant a molts llocs, que més gent l’escolti, que s’acabi produint el boca-orella… He llegit tuits aquests darrers mesos dient que acabaven de descobrir el Jo mai mai! Doncs benvinguts siguin! Això vol dir que qualsevol dia pot entrar nou públic a escoltar-te i a descobrir també què havies fet abans.

Ja que treus el Jo mai mai, et preocupa que per molt bones cançons que facis, tard o d’hora en les entrevistes et preguntem per aquesta cançó o que en els concerts sempre te l’acabin demanant?

Em fa feliç que aquesta cançó hagi permès, per exemple, que ara estiguem aquí parlant. Per mi ha estat com el capità de l’equip. Al final és com si sempre preguntessin pel Messi, i és lògic, és qui ens ha permès guanyar molts títols. El Jo mai mai és el mateix, sempre me l’estimaré moltíssim, i no m’imagino de moment un concert sense aquesta cançó. Sí que hem fet l’exercici de que no sigui ni la més important ni l’última del concert, sinó una més del repertori. Per sort n’hi ha d’altres que han pujat amb empenta, com La gran eufòria o Caure no feia mal, i gràcies a algunes cançons d’aquest disc el Jo mai mai se sent més acompanyada.

Hi ha algun moment mentre compons que veus clar que aquella cançó funcionarà més bé, que agradarà, que serà un èxit?

Sovint és imprevisible. Hi ha cançons que et penses que seran les més escoltades o les que més bé entraran, i després no és així, i al revés. Amb La gran eufòria sí que vaig tenir clar que connectaria, perquè és una cançó vital, tenia coses especials per ser la capitana de l’equip. En altres casos et sorprens. Depèn molt també de la producció del disc, a vegades a l’estudi un tema creix o es fa més petit. Caure no feia mal també intuíem que podia ser de les més escoltades.

En aquesta hi col·labora Santi Balmes (Love of Lesbian).

Mentre treballàvem el disc, en molts moments m’imaginava la veu d’en Santi, en diverses cançons, per una qüestió d’intensitat, de poètica, i li ho vaig proposar. Li vaig dir que sobretot me l’imaginava a Caure no feia mal, però també n’hi havia d’altres de possibles. Però va escoltar-la la primera i li va agradar moltíssim.

La gira ja porta temps rodant però venen cites importants: Vic, Sant Joan Despí, Cardona, Jardins de Pedralbes, Doctor Music Festival, Porta Ferrada…

Està anant molt bé. En una gira poden passar dues coses: que comenci molt forta i es vagi desinflant, o que sigui constant o fins i tot creixent. Crec que ens està passant això segon, i per això fem una gira llarga, encara té recorregut i possiblement arribarà fins a finals d’any.

Per què has publicat un videoclip amb una cançó inèdita, Tot anirà bé, a principis d’aquest any?

Precisament és com un regal que hem volgut fer a mitja gira, com un punt d’inflexió, una cançó amb ritme i optimista per seguir la gira encara més amunt, que la gent s’hi pugui enganxar.

Serà una fet habitual en Joan Dausà a partir d’ara, això de penjar cançons inèdites a la xarxa?

És una cosa que fan molts artistes, però jo encara no ho sé, si ho faré més. En aquest cas, aquest tema ve per sumar-se a un repertori i enriquir una mica més els concerts.

Al videoclip hi surts tu i els músics que t’acompanyen, i transmet molt bon rotllo entre vosaltres, una sensació que també doneu a l’escenari.

Per a la nova etapa m’ho vaig plantejar tot de zero, també quin tipus de formació m’havia d’acompanyar en directe, i vaig voler que es pogués defensar el disc tal com sona en l’enregistrament. I a partir dels músics que coneixia i admirava vam anar fent equip, i la veritat és que tenim una banda molt potent a nivell musical i personal.

La faceta d’actor la tens aturada?

Una de les decisions que vaig prendre en aquests anys que vaig parar va ser que em volia dedicar plenament a la música, que seria el meu principal focus d’atenció, i que si sortia alguna proposta en paral·lel que m’il·lusionés i que em fes trempar, doncs que la valoraria, però que no seria jo qui la buscaria. Ara estic centrat en la música.

Amb la gira i la criatura, suposo que de moment pocs projectes nous a curt termini.

No, ara vull començar a pensar com l’acabem, la gira. A finals d’aquest any segurament serà el moment de posar-hi el punt i final i aturar-se una altra vegada i tornar a pensar i reflexionar què fer. Per mi un final de gira és un moment important, i és bonic cuidar-lo i plantejar-se bé com acabar.