En situacions de conflicte els moviments sempre tendeixen a alçar figures que puguin esdevenir un guia, líder, far que il·lumini el camí pel qual s’han de canalitzar els passos per assolir l’objectiu marcat.

L’independentisme, en aquests darrers cinc anys, ha replicat aquesta necessitat amb figures polítiques, socials i, fins i tot policials. Any rere any, noves veus han aparegut, consolidat i caigut a un ritme excessivament accelerat. La ferocitat del procés, juntament amb la presó i l’exili, han cremat unes generacions de líders socialment molt potents que avui s’han trobat sense uns relleus que acompanyin el pes simbòlic i polític que els van caracteritzar.

Durant el període comprès entre l’anunci de la convocatòria del referèndum -el 9 de juny del 2017- i la celebració d’aquest -1 d’octubre del 2017- es va produir un dels episodis més foscos de la història del país, els atemptats de Barcelona i Cambrils. Un moment funest on el cos dels Mossos d’Esquadra va rebre l’estima i el reconeixement d’una societat que va contemplar com l’operatiu policial d’una comunitat autònoma era capaç de desarticular una cèl·lula jihadista amb la mateixa competència que ho pot fer una policia estatal.

D’aquest reconeixement, i d’aquesta tasca, va començar una incomprensible campanya en contra dels Mossos. Un atac polític i mediàtic insòlit, amb una barreja de qüestions que va posar el Major Trapero al centre de la diana. Ell, sense pèls a la llengua, defensava el cos. Responia “Bueno, pues molt bé, pues adiós” al periodista de torn que el criticava per respondre en català, i no en castellà, a les preguntes de la premsa catalana. O esquivava les envestides de la premsa nacionalista espanyola amb un “uns ens tiren flors i altres merda, a veure qui guanya”.

Aquesta actitud, desacomplexada, fou molt reconeguda dins l’espai independentista. Un fet que a la llarga li ha suposat molts problemes.

Un cop celebrat el referèndum i declarada la independència, el 155 va passar comptes amb ell. Relegat del seu càrrec, fou destinat a tasques administratives. A mesura que la presó i l’exili -amb euroordres pel mig- reprimia els líders independentistes, ell era perseguit judicialment per l’Audiència Nacional.

Samarretes i banderes independentistes li feien costat. Un suport que el perjudicava, fins al punt que va demanar que no s’utilitzés la seva imatge, ni per a l’homenatge dels atemptats com tampoc per a la causa republicana.

Trapero, i l’independentisme, eren víctimes del personatge, d’un personatge polític que diferia de la seva tasca professional. Una manera d’explicar aquesta situació és l’afirmació que diu: “Hi ha gent que es pensa que el Major Trapero, heroi del 17-A, és el mateix que el de l’1-O, i no és així”. El testimoni que va oferir en la seva declaració al Tribunal Suprem és, precisament, la constatació que Trapero no era, ni havia de ser, un heroi de l’independentisme. Era, senzillament, un cap de la policia catalana que va respondre amb eficiència al terror jihadista.

Aquest error, però, de definir Trapero no és exclusiu del militant independentista. Ve de lluny, i, sobretot, d’un moment exageradament irresponsable. Fou quan Pilar Rahola va decidir fer públics els moments de la festa privada feta a la seva casa de Cadaqués l’estiu del 2016, amb el president legítim, Carles Puigdemont, l’expresident del Barça, Joan Laporta, l’exvicepresident del FC Barcelona, Rafael Yuste, el metge Bonaventura Clotet, la periodista Helena Garcia Melero i l’empresaria Alba Tous. En aquestes fotografies i vídeos també hi havia el cap dels Mossos.

Aquest exercici d’ostentació social va omplir pàgines de tinta on s’assenyalava l’estranyesa que un cap de la policia participés en aquestes celebracions. Amb dures crítiques de sectors i sindicats dels Mossos. Un capítol més dels disbarats simbòlics que ens ha regalat el procés.

Trapero és un heroi, sí, però ho és per l’eficiència amb la qual ell i, sobretot, els Mossos d’Esquadra, van actuar durant els atemptats de Barcelona i Cambrils. Fora d’això, sabien que la Declaració d’Independència era simbòlica, que estaven al servei de la justícia espanyola i debien detenir els membres del Govern legítim si volien resistir a l’embat de l’Estat. De fet, encara que el carrer hagués protegit la Generalitat, els agents dels Mossos que estaven custodiant els membres de l’executiu català des de dins dels edificis tenien vies per detenir i sortir del Palau si així se’ls hi exigia.

El recorregut que podia tenir aquella Declaració d’Independència sense tenir el control dels Mossos era el mateix que l’eficiència d’un nou país amb estructures d’Estat fantasmagòriques. La declaració del Major davant de Suprem va posar les coses al seu lloc. Com les anteriors que varen oferir els consellers legítims, tot fou una operació política per obligar l’Estat a negociar la convocatòria pactada d’un referèndum.

De tot aquell cicle -polític- cal aprendre la lliçó de malfiar-se, sempre, de les promeses. Totes. Contextualitzar adequadament els moments i els personatges per no caure en l’error d’apropiar-se figures amb criteris equivocats. Trapero, al cap i a la fi, era el clau roent d’un independentisme que necessitava creure que els Mossos estaven al costat de la causa republicana.