A les portes d’un col·lapse global?

Ens recordava Tolstoi, a la frase inicial d’Anna Karerina, que les famílies felices s’assemblen, mentre que les dissortades ho són cadascuna a la seva manera. Espanya, amb els seus dimonis familiars, la incapacitat d’espolsar-se el franquisme de les institucions, i segrestada emocionalment pel reaccionarisme adherit als poders fàctics impedeix veure que arreu del món occidental també s’estan esdevenint processos inquietants. La visibilització d’una ultradreta sempre protegida per les institucions coincideix amb l’extensió de moviments similars, cadascú a la seva manera, com ens diria el gran novel·lista rus. Mentre que a Espanya la policia manipula i menteix davant d’uns jutges que manipulen i menteixen en el procés judicial més transcendent de la seva història contemporània, se saboteja tot element de memòria històrica, s’amenaça a activistes socials, una policia política dirigida des de la Moncloa es dedica a investigar oponents polítics (sobretot catalans, encara que també la gent de Podemos) i fins i tot els policies es dediquen a amenaçar els ministres socialistes en el bar.

El panorama és desolador i indicatiu de com el deteriorament del sistema polític fa que la pròpia societat sembli haver entrat en pèrdua, i per tant, a punt de la  caiguda lliure. Ara bé, el que passa a Espanya no és exclusiu d’aquest país perifèric, l’evolució inassumida d’un imperi decadent. Estats Units, contràriament a la seva denominació, és cada vegada més dividit, i la seva atmosfera política, creixentment irrespirable. La qüestió del Brexit ha catalitzat bona part de les tensions britàniques d’ençà que el tatcherisme va arrasar la seva cohesió social. El sistema polític francès es troba trinxat, entre l’aventurisme neoliberal de Macron, i la resurrecció de l’esperit de Vichy present a l’enèsima evolució d’un Front Nacional en disposició de guanyar les pròximes presidencials. El país políticament més innovador i fascinant de tots, Itàlia, juga a noves aliances internacionals amb Orient, mentre es desentén d’una Brussel·les que atempta contra els seus interessos econòmics i el seu estil de vida. A Noruega o Nova Zelanda, supremacistes blancs es dediquen a passar de la retòrica  tòxica als fets sagnants, generant un gran dolor en el si de societats que s’assumien modèliques. Els països nòrdics, en general, exhibeixen les febleses i contradiccions que les polítiques de benestar havien dissimulat durant dècades, i que exposen, si més no, en la seva interessant novel·la negra. Els fantasmes del passat, a còpia d’irredemptisme nacional, antisemitisme, i reaccionarisme, reapareixen a Hongria, Ucraïna i Polònia. Una barreja de por i hostilitat contra la immigració, enverina profundament Holanda, Alemanya i arreu. Europa sembla esdevenir una comunitat de veïns de famílies dissortades, cadascuna a la seva manera.

-Publicitat -    

Per què?

Alguns ens fem aquesta imprescindible pregunta. La majoria d’intel·lectuals, dels científics socials, dels analistes, encara analitzen els seus mals des de dins les seves fronteres, des d’una perspectiva nacional. I, com tots els mals del passat, com totes les revolucions i les reaccions, requereixen d’una mirada global per comprendre, com diria Quim Monzó, la magnitud de la tragèdia.

Primer factor, potser el més obvi i immediat. La sortida (per dir-ho d’alguna manera) falsa de la crisi de 2007-2008. El moviment antiglobalització, amb el seu miniesclat sota la fórmula del 15-M o els indignats de principis d’aquesta dècada van afirmar, amb encert segons el meu parer, que allò no fou una crisi, sinó una estafa… Tanmateix, el que sí va resultar va ser un xoc que va tenir com a conseqüència un esclat exponencial de les desigualtats a partir de l’acumulació d’uns pocs, i, potser el factor que explica més coses, una despossessió de les classes mitjanes. Naomi Klein, que precisament va publicar el seu llibre La doctrina del xoc poc abans de la caiguda de Lehman Brothers i tot el que s’esdevingué després, va resultar profètica en la manera sobre com es desmantella la cohesió social, i com les crisis econòmiques, presentades com a una mena de catàstrofe natural, serveixen, a la pràctica, per enriquir els de dalt tot desposseint els de baix. La despossessió, no és exclusivament material, sinó sobretots de drets socials, perspectives i optimisme. Les classes mitjanes, cada vegada més assetjades per la precarietat laboral, familiar, residencial, han arribat a la conclusió que la seva degradació es va intensificant en societats creixentment polaritzades, i expressen el seu malestar, material, encara que sobretot existencial, mitjançant diverses fórmules: el ressorgiment del feixisme, les apostes rupturistes, encara que també moviments espontanis i no necessàriament coherents com el de les armilles grogues, on un component destructiu i nihilista hi és present. Especialment quan les persones ja no se senten representades per ningú, o sistemàticament traïdes per aquells espais polítics, com la socialdemocràcia, que havien estat els seus portaveus.

Relacionat amb això, les polítiques neoliberals persisteixen. I això implica perspectives d’injustícia social, marginació, precarietat, polarització i darwinisme social. En bona mesura, els valors neoliberals han penetrat també en l’ànima humana i han anat desballestant els vincles solidaris de tota mena. Fins i tot l’amor i el sexe, comencen a esdevenir productes de consum, com denunciava Zymunt Bauman, o com reflexiona Marina Garcés, a partir de la seva idea d’”amor liberalitzat”. En bona mesura, la competència i competitivitat tan ferotge en societats tan desarticulades genera el que ja va alertar durant la dècada de 1990 el pensador i assagista alemany Hans Magnus Enzensberger, de perspectives de guerra civil, de tots contra tots, en entorns creixentment hostils i tòxics.

Des d’una mirada més global, també és cert que occident en general, i Europa en particular, es despenja del lideratge mundial. Si ja l’Europa destruïda de 1945 pintava poc, a partir de la globalització, les externalitzacions als països asiàtics han acabat per cavar la tomba de la seva hegemonia industrial. De la fàbrica del món, Europa ha passat a la irrellevància econòmica i creixentment tecnològica. El Regne Unit és, potser, el cas més paradigmàtic, quan Thatcher va decidir devastar l’economia industrial del nord –i sumir-lo en la depressió total- i concentrar la indústria financera a la seva City. En altres paraules, del fum de les fàbriques a fabricar fum. Només alguns sectors altament tecnològics, concentrat a Mittel Europa, poden sobreviure algunes dècades abans que Extrem Orient acabi liderant la producció, disseny i tecnologia, com havia passat tradicionalment a la Xina fins al segle XVII. Aquestes angoixes pel futur, també tenen a veure amb tot plegat. Per la seva banda, Estats Units, malgrat mantenir una indústria estratègica i militar important, també ha apostat per deslocalitzar (en castellà diuen “lo barato sale caro”), i per tant, hipotecar el seu futur econòmic per acumular beneficis empresarials. A més, acaben de cometre el greu error estratègic de seguir apostant pels combustibles fòssils deixant la iniciativa a la Xina pel que fa a les energies verdes (més per necessitat que per consciència ecològica), que no cal ser un profeta que són el futur.

Precisament aquest reequilibri econòmic, també està generant un reequilibri geopolític. Les operacions militars estúpides i suïcides de l’era Bush van servir per mostrar la fragilitat dels Estats Units davant del món. La ingerència en els afers interns de Llatinoamèrica, Àfrica o Rússia –sovint de manera descarada i humiliant- i el tracte antipàtic respecte els aliats europeus, està fent que l’antiga superpotència d’un món unipolar hagi acumulat un seguit de rivals polítics i enemics que no dubtaran a anar-la sagnant a còpia de tensions i conflictes fins a afeblir-la… com ha passat tradicionalment amb els imperis decadents. No hi ha potser sentiment més dolorós que el de la decadència, que amarga el caràcter dels dirigents polítics i les seves opinions públiques, i les fa caure en errors estúpids. Només cal mirar a Espanya per entendre-ho.

I finalment, i potser el factor definitori, la incapacitat de les esquerres per generar un projecte polític i social capaç de tornar a il·lusionar a còpia de ser fidels als seus valors: la igualtat, la llibertat i la fraternitat. Sobretot, la igualtat. Sense unes esquerres que dibuixin un model fonamentat en la justícia social, i on sigui la immensa majoria (tot sacrificant els interessos de les elits), el malestar persistirà. S’agreujarà. Sense esperances, aleshores, arriba el col·lapse.

   

Els més llegits

POLÍTICA

CULTURA

PERFILS

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca