Ja fa uns dies que el president dels Estats Units Mexicans, Andrés Manuel López Obrador, va incendiar l’opinió pública espanyola en exigir públicament a Felip VI que es disculpara per la conquesta de Mèxic. Opinions hi ha de moltes classes i, almenys la majoria d’elles, respectables i comprensibles, però com a estudiant d’història i -espere- futur historiador, em trobe en l’obligació moral d’exposar el meu punt de vista sobre aquest afer i tot el debat que des de fa tants anys apareix al voltant de festivitats com  el 12 d’octubre.

Començaré explicant per què els processos de conquesta i dominació empresos per la Monarquia Hispànica (alhora que altres potències europees) entre finals del segle XV i principis del XIX són diferents a l’imperialisme que, arran de les noves necessitats plantejades per la Revolució Industrial, van assolar mig món fins a no fa tant. Quan en 1492 Colom arriba a Amèrica va trobar el que, per a un europeu de l’època, era una terra sense amo. Les primeres poblacions indígenes contactades no tenien un sistema político-social ni tan se vol comparable a l’europeu, sinó que es tractava fonamentalment de societats tribals. Tot va canviar amb els primers contactes amb els pobles continentals i, especialment, amb els mexiques o asteques. A l’arribada a Tenochtitlan (la capital mexica) d’Hernán Cortés, els hispànics entraren al cor d’una civilització organitzada i complexa, però amb unes fortes tensions internes que, amb l’arribada dels forasters, acabaren resultant en una gran guerra a la qual l’aliança de Castella i els tlaxcalteques s’enfrontà amb l’Imperi dels mexiques, que acabà amb el sotmetiment de la major part de l’actual territori mexicà a la Corona de Castella i la creació del Virregnat d’Índies. Aquest virregnat, com els que es van anar creant posteriorment (Perú, Nova Espanya…), es considerava una part més de la Corona castellana amb la diferència principal de no enviar representants a les Corts (per motius diversos entre els que podem destacar la falta de tradició, la llunyania o els motius ètnics). És importantíssim el fet de que, ja en els anys següents a l’arribada de Colom, Isabel la Catòlica decretà que tots els habitants de les terres incorporades a la Corona, independentment de la seua raça, eren súbdits reials. Açò, a dia de hui, pot semblar negatiu, però per a l’època era una “garantia” de dignitat i protecció front a l’esclavitud i, el més important, un reconeixement de que els indígenes eren persones (inferiors, sí, però persones). Cap d’aquestos trets es complien a les colònies huit i noucentistes, on els indígenes en molts casos (especialment a l’Àfrica) no eren considerats éssers humans, institucionalitzant-se un racisme les conseqüències del qual continuen a dia d’avui.

Quant a eixe suposat genocidi americà del que tant s’ha parlat ara i adés, pareix que cal recordar el significat de la paraula genocidi segons la majoria de convencions internacionals: Eliminació sistemàtica i voluntària d’un grup social per motius ètnics o polítics. A les colònies hispàniques açò no va ocórrer, més aviat al contrari: Quan, per motiu de les epidèmies que ACCIDENTALMENT es provocaren entre els indígenes, molts pobles van vore la seua població dràsticament reduïda, es va emetre una ordre reial d’aïllar-los dels europeus per tal d’evitar l’expansió de noves malalties. A més, davant la crisi demogràfica que -indubtablement- es va produir, es va prohibir expressament l’esclavització dels indígenes americans. Per tal d’aconseguir mà d’obra barata es van adaptar certes institucions europees d’origen medieval i es va “crear” la comanda (encomienda en castellà), que obligava els indis a treballar per als europeus. Malgrat les denúncies d’explotació i maltractament que sovint s’imposaven als comanders, és evident que aquesta institució va crear una situació de desigualtat per als indígenes. A més, la falta de mà d’obra va fer que durant els segles XVII i XVIII les comandes foren substituïdes pels esclaus negres importats d’Àfrica, essent les primeres abolides al 1791. Des d’eixe moment, la població indígena passà a ser simplement aïllada i ignorada, situació en que va continuar després de l’assoliment de la independència per les repúbliques americanes durant les dècades de 1810 i 1820.

Per aquestos motius (i molts altres que no tinc temps per explicar), no crec que Felip VI ni cap líder europeu haja de disculpar-se pel que va ocórrer fa cinc segles, però tampoc crec  que no haja de fer-ho. És a dir, no crec que hi haja cap obligació moral, però tampoc seria cap vergonya si el Monarca decidira disculpar-se. No obstant, el que sí que tinc clar és que si s’ha de demanar disculpes a algú per la conquesta d’Amèrica no és als estats que van sorgir com a conseqüència directa d’aquesta conquesta, sinó als indígenes als que, precisament eixos estats hereus de la dominació espanyola, han danyat igual o més que Espanya. Al cap i a la fi, estats com Xile, Argentina o el propi Mèxic sí que van desenvolupar eliminacions sistemàtiques de certes ètnies, és a dir, sí que van dur a terme genocidis ja després de la independència. Però, escolten, que ací hi ha per a tots, crec que Espanya sí que ha de disculpar-se, però per la colonització econòmica que les seues grans empreses han establert a molts països llatinoamericans des de fa dècades.

Per acabar, voldria insistir en que, si bé no s’ha de creure tota la llegenda negra que hi ha sobre gran part de la història, no s’ha de caure a l’error de blanquejar un procés que, directa i indirectament, provocà patiment a milers de persones. El més important de tot, però, és que la història, i més a tan llarg termini, no ha de ser un judici de valor, sinó simplement una forma d’entendre el passat i aprendre d’ell, mai jutjar-lo.