En aquesta novel·la commovedora, James Baldwin narra la història d’amor de la Tish i en Fonny, dos joves afroamericans que han fet plans per casar-se i esperen un fill. Les seves vides, però, fan un gir inesperat quan en Fonny és acusat de violació i ha d’entrar a la presó. A partir d’aquest moment, la jove parella aprèn a viure l’amor d’una manera encara més pura, fent-lo transcendir per sobre de la ràbia i la desesperació, mentre les seves famílies emprenen una lluita aferrissada contra un sistema arbitrari i corrupte per alliberar el protagonista de la presó.

Una història tenyida del regust agredolç d’una cançó de blues en la qual Baldwin fa el retrat, ple d’una violència no sempre continguda, del Harlem dels anys setanta i de la societat capitalista americana, on el racisme, les desigualtats de classe i el masclisme campen arreu, però on l’afany de supervivència i la solidaritat floreixen al llarg de les experiències de dos personatges profundament conscients del que els ha tocat viure i sentir. Una novel·la que ens recorda a què ens hem d’aferrar quan la foscor ho inunda tot.

L’autor, James Baldwin

Nascut a Harlem el 1924, James Baldwin va començar a escriure durant els últims anys de les lleis de segregació racial als Estats Units. El seu corpus literari explora les implicacions psicològiques del racisme i el sentiment d’identitat. La seva primera novel·la, Go tell it on the mountain, es va publicar el 1953 i va rebre una acollida excel·lent per part de la crítica, i els seus reculls d’assaigs Notes of a native son i The fire next time van esdevenir best-sellers que el van convertir en una figura influent en els moviments a favor dels drets civils de les minories. Baldwin va passar gran part de la seva vida a França, on es va traslladar per escapar del racisme i l’homofòbia dels Estats Units. Va morir a Sant Pau de Vença l’any 1987.

Un tast de El blues de Beale Street

Avui he anat a veure en Fonny. Ell tampoc es diu així, el seu nom de veritat és Alonzo: seria lògic que li diguessin Lonnie. Doncs no, sempre li hem dit Fonny. Alonzo Hunt, aquest és el seu nom. El conec de tota la vida, i que duri. Només li dic Alonzo quan he de treure del pap alguna cosa important.Avui he dit «Alonzo…».
I ell m’ha mirat amb aquells ulls penetrants que té quan m’hi adreço pel seu nom de debò.
És a la presó. Érem en una sala, tots dos asseguts en un banc davant d’un taulell, separats l’un de l’altre per una mampara de vidre. Com que a través del vidre no se sent res, hem de parlar per un petit telèfon. És amb allò, que s’ha de parlar. No sé per què la gent abaixa els ulls quan parla pel telèfon; el cas és que tothom ho fa. T’has de recordar contínuament que has de mirar la persona amb qui parles. Ara no me n’oblido mai, perquè en Fonny és a la presó i m’encanten els seus ulls, i cada vegada que el veig em fa por que sigui l’última. Per això despenjo el telèfon tan bon punt arribo i alço els ulls per mirar-lo.
Així doncs, quan he dit «Alonzo…», ha abaixat la mirada. Tot seguit l’ha alçat, ha somrigut i, telèfon en mà,ha esperat.
No li desitjo a ningú haver de mirar algú que estimesa través d’un vidre.