La llavor del llibre és, precisament, el repte “més gran de tots”: “Convèncer que el general d’extrema dreta abandonés la seva causa i les armes”. “El que és un crim és no intentar-ho, no fer el possible. En el cas de Mandela, va ser un autèntic mestre de la persuasió política”, explica Carlin, fins a un extrem en què no només va convèncer la seva pròpia gent, per seguir un camí polític de pau i no de venjança, sinó que va aconseguir persuadir “la gent que l’odiava a ell” i que “ell tenia motius per odiar”.
“La incapacitat és tal que és inconcebible que Casado i Puigdemont s’asseguin com van fer Mandela i el general”, assegura Carlin. El periodista remarca que, extrapolant la situació al conflicte polític a Catalunya, Pablo Casado i Carles Puigdemont són dos “senyors de classe mitjana que viuen en un lloc pròsper, sense haver-se maltractat”. A diferència de la situació que narra el còmic ‘Mandela i el general’, en què el polític sud-africà va asseure’s amb el comandant que va condemnar-lo a 27 anys a la presó. També qui va “matar la seva gent”, i tot i així, Mandela va intentar trobar una solució amb la comprensió de “l’enemic” com a punt de partida.
El primer pas va ser aprendre la llengua i la cultura dels ‘afrikaners’, és a dir del sector de població blanca –un 60%– que “es va inventar l’apartheid” i administrava el govern. “Els companys presos polítics li deien que què feia aprenent la llengua de l’opressor”, assenyala el corresponsal. Però quan es va dirigir al comandant Viljoen, aquest es va sentir “afalagat, respectat” i va veure que “entenia” a la seva gent. “Havia fet un esforç per posar-se a la seva pell”.
Quan era a la presó, Mandela sabia que el seu destí era “alliberar la seva gent”. Així ho explica Carlin, que va conèixer el polític sud-africà en la seva etapa com a corresponsal entre el 1989 i el 1995. El còmic es basa en els apunts periodístics i les entrevistes que l’escriptor va fer a les acaballes de l’apartheid.
Extrapola així la necessitat de “comprendre” l’altre: “Si tu ets un nacionalista espanyol que detesta la independència, podem posar-nos a cridar tots o podem entendre les qüestions psicològiques, culturals o històriques, i si es fa això es partirà amb avantatge i amb possibilitats de trobar un terreny comú”. “Aquesta es la lliçó de Mandela”, rebla.
Amb les ensenyances del llibre, el periodista considera que “fa falta un Mandela en tots els contextos polítics”, des de pobles a grans nacions, però especialment en casos com el català, el Brexit, o el fenomen Trump als Estats Units. “No veig massa interès per part de ningú de resoldre el problema. La gent gaudeix massa del xoc i l’antagonisme”, apunta el periodista sobre la relació entre Catalunya i l’Estat.
Carlin considera que l’exemple de Mandela no se seguirà fins que sigui “qüestió de vida o mort”, ja que és només “quan estàs contra les cordes”, quan la gent “es posa a negociar de veritat”. “Però aquí, en un lloc pròsper com Barcelona o Madrid, es poden donar el luxe de les seves retòriques, els seus tripijocs i diàlegs de sords i donar-se d’hòsties, perquè el preu a pagar encara no és molt”.