La llum de la vesprada i l’olor de cafè ens conviden a seure en una cafeteria, mentre la música suau i la conversació literària comencen a inundar el lloc. Estem amb Irene Rodrigo, presentadora del programa literari Una habitació pròpia en la televisió i ràdio valenciana, que recentment ha guanyat el premi en Innovació de Ràdio Associació. Irene Rodrigo ha estudiat Periodisme, i es defineix com una persona inquieta, amb ganes de novetats, viatges, i sobretot, de llegir. Va començar amb un canal de YouTube de divulgació anomenat Léeme, i a poc a poc, ha creat un espai literari dins del món audiovisual valencià, rememorant aquell famós escrit feminista de Virginia Woolf.
Hi ha crítics literaris que escriuen als mitjans i tenen la perspectiva que els canals han ocupat un territori que abans només era especialitzat. Tu has estat en ambdós casos, per una part Internet i per l’altra als mitjans. Quina perspectiva tens?
Ara mateix la televisió no és més important que YouTube, ni crec que Una habitació pròpia tinga més visualitzacions de les que té el youtuber de llibres més famós. Als anys en què no hem comptat amb una televisió, des de canal 9 fins Àpunt, les coses han canviat moltíssim, i el canvi generacional és molt gran. Els joves prefereixen triar el contingut que volen vore, i pense que les televisions haurien de mirar més cap a plataformes d’Internet, per trobar a persones que comuniquen d’una manera diferent.
Comparteixes la visió de que YouTube amenaça la crítica cultural?
Eixa crítica sorgeix de la por per canviar un statu quo, i perquè les plataformes tradicionals temen perdre la seua hegemonia. Crec que a la llarga els mitjans i Internet conviuran, tampoc tenen perquè competir. Les cadenes veuen com hi ha gent que vol vore altre contingut, i ahí hi ha un repte. Si penses que tens un programa que mereix el consum de la gent t’has d’esforçar per arribar al públic i fer una cosa que estiga en consonància amb els joves i allò que sí que està arribant. Podríem mirar a la gent que està fent coses en lloc de criticar.
Alguna vegada has comentat que vas crear un canal en principi en lloc d’un bloc perquè potser tenia més difusió. Ens estem acostumant a vore imatges en detriment de la lectura?
Pense que la humanitat cada vegada necessita més immediatesa i continguts fàcils de digerir, però en el fons sempre ha sigut un poc així. Quan la televisió va arribar a casa ma mare em contava que a l’única hora que la podien vore estaven tots davant el televisor. L’estil de vida que portem també influeix, perquè és cada vegada més estressant, ens forcen a ser més productius i quan tenim un poc de temps lliure ja no volem reflexionar, sinó que ens donen un contingut fàcil de processar. Al reflexionar sobre com educaré els meus fills en les pantalles, pense que ha d’haver una convivència, que la lectura i televisió no tenen per què ser excloents. Al final Una habitació pròpia et parla des d’una pantalla, però perquè després agafes un llibre, per tant, al final el problema no són les pantalles sinó l’ús que fem d’aquestes.
Mirant el teu desenvolupament podríem dir que has aconseguit el que pocs poden, convertir la passió en treball. Ha sigut difícil?
La veritat és que no, perquè mai ho vaig vore complicat. Vaig començar en Léeme perquè sabia que volia transmetre la meua passió pels llibres, i que volia treballar d’això. Per a mi des del principi era una possibilitat i he gaudit tot el camí. Encara que soc una persona molt impacient, Una habitació pròpia no va tardar molt a arribar.
La joventut que està eixint al món porta de base poques esperances? Estem perdent els somnis?
Totalment. Quan estudiava Periodisme ja ho veia i per a mi va ser una decisió personal rebel·lar-me contra això. Quan vaig estudiar la carrera el missatge explícit i implícit de molts professors era que no trobaríem feina, i jo em vaig creure durant un temps que no hi havia esperança, que el futur no era gris sinó negre. Jo vaig començar fent coses que provaren que això era possible, i veies que hi havia gent que aconseguia dedicar-se al que volia. Una cosa important quan et planteges el teu futur professional, encara que puga tornar-se imprevisible, és intentar no creure el que et diuen els altres, perquè si ha de ser així ja ho comprovaràs per tu mateix.
Canviaries alguna cosa d’Una habitació pròpia?
Del format en sí no, perquè si hi ha alguna cosa que volem canviar ho fem, integrant les idees de l’equip si tenen sentit i són coherents amb la identitat del programa. Canviaria una cosa que té més a vore amb els mitjans de comunicació i en concret en els públics, perquè no m’agrada que tinguen tanta dependència del govern. Entenc que són els que paguen i pensen el pressupost, però amb un canvi de govern no hauria de canviar la plantilla, i ho dic perquè probablement puga passar en poc de temps. Seria igual de mal que passara des de l’esquerra o des de la dreta. Anant a l’arrel de la qüestió, que uns treballadors d’una televisió pública depenguen de si canvia o no el govern és inacceptable, però ací ho donem per fet, perquè ens hem acostumat. Sempre es posa l’exemple de la BBC, que és pública però independent, i hauríem d’aprendre d’això. Estaria bé caminar cap a la independència total dels mitjans, perquè si només està al servei del govern, és propaganda.
Tenies orientat el teu camí dins del món cultural i literari quan estudiaves Periodisme?
En absolut, a mi m’agradava escriure i vaig començar Periodisme pensant en fer-ho sobre premsa generalista. De seguida al entrar a la carrera em vaig donar compte de què això no era per a mi, i vaig estar anys perduda. Mai havia pensat en fer ràdio o televisió, i ara gaudisc molt Una habitació pròpia, encara que tampoc em farà mal passar a altra cosa, i de fet m’agrada saber que hi ha tantes coses que puc fer al món. Per a mi la meua carrera professional no està gens definida, i espere que no estiga mai.
Existeix algun criteri per decidir si un llibre és bo o no?
He pensat molt en això, però tinc sentiments trobats. A vegades pense que no hi ha un criteri objectiu per dir si un llibre és bo o no, perquè cada lector ha de decidir-ho i dir si li agrada. Però també sabem que hi ha escriptors que escriuen millors que altres, i que creen històries més complexes, aleshores ha d’haver una tècnica, i potser les que compleixen eixos requisits no són sempre les més venudes. En certa manera cada llibre té el seu moment històric, i hi ha llibres que s’han llegit més després de la mort de l’autor, perquè potser era un visionari o escrivia en un estil que no era ben rebut pel seu temps. Es veu el mateix amb els pintors impressionistes, que van tindre èxit —entenent-ho com fama— sense estar en vida. És una cosa complexa.
Penses en els llibres com a refugi o com a forma d’afrontar el món?
Com a les dos en realitat, perquè els llibres poden ser moltes coses. Poden servir per a entretenir o fins i tot, si altra persona et deixa un llibre, et serveix per conèixer-la, amb el que ha subratllat, les frases que destaca o les que escriu als marges. També llegisc per conèixer els llocs on viatge, i em serveix per completar la meua percepció. Si mentre estàs a un lloc tens certes apreciacions sobre la gent o cultura, pot ser que un llibre les complete, i et reafirme.
Fa poc havies decidit viatjar a soles, és complicat emprendre un viatge sense ningú més?
He viatjat a Tanzània, i abans d’anar-te’n pots tindre certa por. No era la primera vegada que viatjava sola, però sí la primera que anava tan lluny i a un país tan diferent del meu. Després és com la vida, perquè t’enfrontes a uns reptes i no saps en que et trobaràs. Un viatge és el mateix, i com no saps en que et trobaràs tampoc pots tindre por, i quan descobreixes les coses ja les tens enfront. Les coses fan més por quan te les imagines que quan estan ahí. Només per ser una dona blanca que viatja sola ja cridava l’atenció, i sumat a què són gent molt propera i oberta, al final acabes parlant en moltes persones. El fet de viatjar sola m’agrada perquè tinc la llibertat de fer el que vull, no he de rendir comptes amb ningú, i t’aporta coses molt diferents.
Estàs escrivint alguna cosa ara mateix?
Sempre estic escrivint, cada dia. Ara no estic amb cap projecte llarg com una novel·la, sinó que escric percepcions i idees, més com a diari personal. Sí que tinc un projecte d’escriure alguna cosa més llarga, i la meua idea és començar la setmana pròxima. No sé què eixirà d’ahí, però vaig a deixar-me sorprendre. Mai m’he segut a escriure una cosa llarga perquè sempre he escrit relats o diaris. He tingut intents de novel·la que poc temps després abandone, perquè eren idees que tampoc em menejaven res a l’interior, i acabava escrivint sobre coses que no m’importaven. Ara tinc un tema que sí m’agrada com per comprometre tot el temps que fa falta per escriure un llibre, que és molt.
En què t’inspires?
Normalment en el dia a dia, i al final és la inspiració més automàtica i propera. No tots els escriptors necessiten inspirar-se en la seua vida, però hi ha un gran percentatge que sí. Fins i tot escriptors com Stephen King, que escriuen novel·les de terror, acabaran inspirant-se en alguna cosa seua. Jo crec que al final tots els autors van a morir als temes que els han marcat més, i desenvolupen arguments que encarnen això mateix. Per exemple, Gabriel Garcia Márquez deia que cada escriptor està escrivint sempre la mateixa novel·la, i que la seua era la de la soledat. En el fons en cada novel·la acabava parlant d’això mateix.
Tens algun escriptor referent?
Gabriel García Márquez i José Saramago, encara que sempre dic els mateixos. Voldria escriure com ells.
Has comentat de vegades que Assaig sobre la ceguesa t’ha marcat prou, què et va moure eixe llibre?
Cada vegada que l’he llegit m’ha mogut unes coses. Crec que en el fons parla d’una cosa tan humana i corrent com estar cec enfront dels altres mentre ens mirem a nosaltres mateixos. A través d’aquesta història ens fa vore que caldria quedar-nos cecs de veritat per començar a valorar el nostre voltant, sobretot les relacions humanes. Al final estem anant en eixe sentit, cap a un món cada vegada més individualista, on observem el nostre camí i ens oblidem de la resta. Això potser a nivell local, però en l’àmbit global podem veure que el canvi climàtic és una conseqüència d’aquesta idea.
Parlar d’altres llibres i al mateix temps escriure et permet ser més crítica amb el que fas?
Crec que els llibres i l’escriptura ens fan desenvolupar un sentit crític, en el món i també en nosaltres. Quan escric soc capaç d’accedir a capes de mi mateixa que sense escriure no puc vore. Arribes a idees, pensaments i sentiments que no sabies que tenies. La base per a ser crítics en el món i ser-ho d’una manera constructiva és ser crític amb u mateix, per a mi és inseparable. De vegades tinc una lluita en mi mateixa amb les manifestacions, perquè les veig i pense que m’agradaria anar, però no m’agrada. Encara sent un prejudici pense que es respira una crítica només cap a fora, cap a allò del món que volem canviar, però primer cal mirar-se a u mateix i saber què estem fent amb el nostre entorn. Què coses he de millorar jo també? Ser crític cap a fora es reforça si primer eres crític cap a dins.
Tens algun projecte que en el futur et veus realitzant?
Principalment escriure, perquè sent que tinc ganes i potser tinc alguna cosa que dir en un projecte llarg com una novel·la. Estic pensant en obrir un canal de YouTube sobre altra cosa que no té a veure en els llibres. La veritat és que estic en un moment de la vida en què, encara que seguisc sent ambiciosa professionalment, tinc ganes de crear en la meua vida personal, de crear una llar, una família i estes coses. Estic molt satisfeta amb el que estic fent professionalment, i no m’imagine fent altra cosa, encara que coneixent-me segur que acabe canviant d’àmbit.
