Salvatore Romano, director d’art a Sterling Cooper (Mad Men) explica que les pitjors pors sorgeixen de l’anticipació. Lara Fluxà (Palma de Mallorca, 1985) ho reafirma en cada una de les seves obres. Ho explora, ho il·lustra i ho sublima. “La por ens situa en un futur, un lloc que no és real, que és imaginari. I allà podem ser molt creatius. És en aquest punt on veig substància per fabular“. La seva obra, doncs, és un dels puntals de l’art actual. Per què? Perquè en ella mateixa és allò que som. Criatures fràgils en un món tràgic i incert, amenaçat constantment per forces que ens superen. Potser la seva obra és així una resposta a la de Jordi Fulla. L’artista a la Fundació Vila-Casas és planteja la qüestió de la desaparició, la por de ser; la por de no ser.
Amb Fluxà ens trobem al seu estudi de l’Hospitalet i na Diana Colominas fa les fotografies. Les seves creacions ara sorgeixen a Hangar on resideix com a artista. Però el nostre encontre té lloc en una gran nau de l’Hospitalet. El públic la pot conèixer per l’exposició Verni a la Fundació Miró, mostra per la que està nominada als premis de l’Associació de Crítics d’Art de Catalunya.
L’artista de Palma crea amb el vidre escultures que ens recorden la nostra fragilitat i que cerquen la contradicció dels elements per tal d’existir, oli mineral: líquid sorgit d’una pedra. Vidre en la seva expressió més fràgil: sòlid. El misteri que entranya les coses transparents, etc. Ha estudiat Belles Arts a la Universitat de Barcelona i com tractar el vidre a Segòvia. De la mateixa manera que ha exposat a Holanda: Hilvaria Studio’s. Finlandia: MUU Kaapeli, com hem dit actualmente resideix a Hangar.
L’amenenaça, l’estrés, l’accident i la por són sinònims de l’obra de Lara Fluxà. Una obra que per la seva bellesa ens sedueix. No són els colors tòxics a la natura els més bells als ulls dels humans? No podem veure en els rèquiems de Mozart una porta als misteris insondables que ens atreuen? Per això els seus projectes han treballat amb materials tant bells com danyosos; aigua, vidre, sal, aire transparent. “La contaminació és com una agressió que no saps d’on ve. És una amenaça latent“. Explica en relació al seu projecte a Lo Pati (Dissolution is the best solution for pollution, 2015). “La fiabilitat que té el fet transparent és una cosa que m’interessava molt. És més angoixant quan perceps que una cosa està a punt de passar, que quan passa. La calma de que tot estigui al seu lloc és més inquietant que el desastre”. La projecció de l’accident mou la seva obra.
Per aquest motiu, a l’exposició Verni (escòria de petroli que s’enganxa a les roques) a la Fundació Miró, enclaustra oli de motor reciclat dins de tubs de vidre fràgil. La potència d’accident i desastre, a més de la facilitat de ser trencats, provoca que els temes tractats per l’artista arribin a la seva màxima expressió. L’avís i la por a un accident futur d’acord amb l’acció dels humans sobre la natura, es sublima en les seves obres.
La substància entre pringosa i viscosa que s’enganxa a les roques, esdevé un avís. Així podem admirar una obra què és allò que som. Una recoberta fràgil per un contingut mortal. A la Fundació Miró també va descobrir com la matèria dels nostres músculs és una matèria artística més, ja que la tensió per no trencar les escultures era part de l’exposició. “Entenc el cos com a material artístic. Aquest fet m’ha sorprès, ja que veia el cos com una eina per crear. Però en Verni vaig veure que tot s’activava per això”. La interacció de l’altre davant d’un perill.
La por a trencar-ho tot esdevé el tema de tota l’ombra. Amb les paraules de la Lara es teixeix una ombra, un núvol que envolta l’espectador. Els estris, les escultures que fabrica amb oxigen, foc i vidre esdevenen llavors un recordatori de la por, la destrucció. Quan era petit vaig veure una pel·lícula amb la meva mare. En una casa la nova sogra de la família intentava matar els seus néts. Per això omplia una gran pica amb aigua i vidres trencats, hi posava sabó i després els hi ordenava que netegessin els vasos. Mai havia passat tanta por en un pla cinematogràfic. Aquesta anticipació al desastre, aquesta sensació, és el futur el que interessa a l’artista.
La realitat i les relacions que descriu Fluxà serien com la natura descrita per Slavoj Zizek. Una naturalesa amb la qual no es pot negociar, ja que no opera a cap lògica. No es pot negociar amb ella, ja que ni li importem. És una presència que ens terroritza, per què podem endevinar una sèrie de catàstrofes i no les podem preveure ni evitar. Davant d’aquesta força i fent servir la metàfora de l’aprenent de mag, que no pot controlar les forces que ha convocat, interactuem amb la por, la por de trencar un objecte valuós i que obrint-lo, vessant el líquid que té dins, endevinem el desastre. La por a què això no passi és l’obra de Fluxà.
El vidre per les seves propietats és perfecte per descriure aquest sentiment. “La física del vidre, com ens pot agredir (a través de la seva capacitat de tallar) alhora que la potencialitat d’accident que té al darrere m’interessa. El trencament de la matèria, però el fet que serveix de mirall. De cop i volta l’agredit no és ell, sinó nosaltres”. Aquesta tensió permanent és un avís. També un sentiment. El desastre és immediat alhora que llunyà, per això habitem al país de la por.
