La farsa del fact-checking

La «mentida» en política no és nova. Precisament, molts dels diaris que ara ploren per les agressions constants de Trump van protagonitzar casos sonats de manipulació respecte a Iraq o Veneçuela. I és què, la «mentida», sense context perd el seu sentit. En resposta a aquesta amenaça, han aparegut un nombre indeterminat de plataformes autoproclamades «agències de verificació». Newtral, Maldita i similars exemples internacionals afirmen funcionar de la següent manera: agafen una afirmació política, la contrasten amb dades i comuniquen la seua veracitat. Normalment, són entitats digitals amb la possibilitat de ser contactades per diversos mitjans: correu electrònic, WhatsApp o missatge privat. Doncs, el seu funcionament pot ser espontani (per exemple, cobrint una sessió del Parlament) o demandat per l’audiència.

En principi, aquestes plataformes jugarien un paper somiat pels liberals del segle XIX, com ara Stuart Mill. En el seu assaig Sobre la Llibertat, afirmava que la llibertat de premsa i opinió eren la millor manera de garantir el progrés social. Per una mena de combinació d’evolucionisme intel·lectual i liberalisme econòmic, en el mercat de les idees solament sobreviurien les que comptaren amb el recolzament de la veritat. En el plànol internacional, com relata Mark Mazower a Governant el món, el moviment pacifista decimonònic confiava en que la transparència diplomàtica acabaria amb les guerres. Aquest argument de la «publicació», d’inspiració kantiana, seria un antídot al secretisme i el elitisme que la classe política sovint empra en les democràcies parlamentàries.

Per descomptat, la història mostra que ni la entrada de les classes obreres al joc democràtic ni el seu accés als mitjans de comunicació han creat una esfera pública lliure d’influències de l’establishment. No cal ser Noam Chomsky per entendre que, a les redaccions, «qui paga, mana». Aquest principi vulgar, però, no funciona de manera directa. Els acadèmics del Glasgow Media Group, per exemple, han estudiat metòdicament com els formats dels informatius influeixen subtilment; molt més que el missatge en si mateixa. Per exemple, en situacions de conflicte laboral, les entrevistes amb els afectats no presenten la mateixa forma. Els portaveus d’una vaga, per exemple, apareixeran sovint al cap d’una manifestació o d’un piquet. Els de l’empresa, per contra, seran entrevistats al seu despatx. El caos dels sindicalistes i la calma dels caps empresarials transmetran una idea molt clara de qui té raó.

El capitalisme digital i la manipulació mediàtica contemporània

Amb les xarxes socials, aquestes influències s’eleven a la màxima potència. Facebook, Google o Instagram faciliten eines que notifiquen automàticament els avantatges (clics, repercussió, anunciants) de portar una línia editorial concreta. Però, com abans la televisió, la forma d’aquesta transmissió d’informació determina en bona mesura els efectes ideològics. La divulgadora Marta Peirano i el periodista Ekaitz Cancela van participar no fa molt a un col·loqui sobre Capitalisme Digital al Teatro del Barrio, en Madrid. Malgrat les seues diferències teòriques, ambdós troben que les noves plataformes digitals són les responsables de la degeneració del debat públic.

El mecanisme és el següent: al segle XX, les grans institucions mediàtiques (públiques o privades) escollien el contingut, to i prominència de les notícies d’acord a variables econòmiques, ideològiques i polítiques. El cost d’una producció a escala, afegit al considerable grau d’ «estabilitat» política del capitalisme de postguerra, consolidà grans conglomerats mediàtics massius més o menys representatius. Ara, són les plataformes nord-americanes les que filtren i adrecen el contingut a audiències personalitzades; massives, però segmentades. Clarament, l’objectiu d’aquestes empreses és que l’usuari passe el major temps possible per a que els anunciants puguen oferir els seus serveis. Així, afavoriran els mitjans que fabriquen continguts «addictius» (gràfics, vídeos, etc.) i que contribueixen a establir una connexió cada vegada més personal entre audiència i xarxa social.

Per descomptat, açò converteix els intermediaris en determinants absoluts: són els caps de redacció de l’esfera pública global. Recordem, per exemple, les dificultats recents de mitjans lligats a aquest model mediàtic. Més enllà de la caricatura, a Playground i Buzzfeed n’hi havien autèntics professionals que tractaven assumptes poc interessants per als grans grups mediàtics. La qüestió de classe per a joves en un impossible mercat de treball; la diversitat sexual i les seues expressions socials; l’ascens del nou feminisme; la integració de poblacions racialitzades… Tots aquestos temes, que ara s’han fet mainstream per la seua repercussió social, van trobar el seu tractament inicial en aquests cantons digitals. No solament la joventut dels periodistes, sinó precisament el seu creixement mitjançant les xarxes socials, feien aquest periodisme molt més obert a la transformació social.

Malgrat el gran treball d’aquests periodistes, el famós «canvi d’algoritme» justificà el tancament de les redaccions. Però com molts dels afectats van afirmar, no és l’algoritme: és el capitalisme. Els mèrits del periodisme no comptaven per a res: el que calia, per a Facebook, era tornar la xarxa al temps previ a l’explosió dels vídeos verticals periodístics. El descrèdit de la marca posterior a la victòria de Trump ha impulsat un «retorn a l’origen»: un mur personal amb menys notícies i més informació d’amics i familiars.  Açò ha fet, paradoxalment, que els mitjans i moviments polítics més astuts es redirigeixen al «màrqueting digital fosc». És sabut a hores de hui que tant Bolsonaro com Salvini empren grups de WhatsApp i de Facebook privats per compartir els seus materials. El problema és que aquests canals manquen qualsevol mena de monitorització. Si les víctimes de Hitler o Mussolini podien escoltar les arengues supremacistes que feien als seus seguidors, els qui resisteixen front els nous feixismes no poden escoltar les amenaces perquè no es troben dins l’audiència escollida pels caudillos del segle XXI. És una censura prou sinistra.

La gran iniciativa de les empreses tecnològiques per solucionar aquest problema ha sigut el finançament les agències de verificació. Els enllaços que es comparteixen als murs ara inclouen detalls sobre la «respectabilitat» de les fonts. Igualment, cada vegada més mitjans compten amb notes que ens informen de la «qualitat» de la informació. El problema és que els canals personalitzats ja filtren aquests verificadors! La notícia falsa no perd el seu impacte: el receptor la ignorarà o fins i tot mai arribarà a veure eixe contingut dins el seu mur personal.

Encara més, quan es tracta de política, sovint l’impuls a negar una afirmació no fa res més que donar-li publicitat. Açò ha estat estudiat per experts com el nord-americà George Lakoff, però a la present campanya espanyola es pot veure amb les continues polèmiques al voltant de les minoritàries mesures proposades per Vox. Veiem-ho amb un exemple pràctic.

El 24 de març, Newtral va respondre a afirmacions d’Abascal al diari d’abast limitat ‘Armas.es‘, on va defensar el dret dels espanyols “de bien” a tindre armes personals. És clar que la plataforma de verificació no va ser l’única que es va fer ressò de la notícia: tant les televisions generalistes, com premsa tradicional i digital, van ressenyar la proposta d’Abascal. Aquestes dinàmiques de difusió també corresponen amb la competència constant per les audiències. En qualsevol cas, el problema amb l’intervenciófactchecking” de Newtral és que va més enllà que el representant de VOX. En lloc de qüestionar la proposta en si mateixa, l’accepta com a mesura acceptable si hi hagués “un problema o alarma social” que puga justificar-la en un futur.

En la pràctica, el que la start-up d’Ana Pastor està fent és introduir gradualment idees amb una rellevància molt limitada al debat nacional. Està creant debats que no tenien impacte social, posant a l’agenda els temes que interessen als líders de l’extrema dreta per només un grapat de clics. Fer un símil amb els anys trenta pot sonar exagerat, però és pertinent per l’absurditat de la situació. Algú es pot imaginar que la forma de combatre al feixisme hagués estat “verificar” les espúries acusacions que els dictadors feien de jueus i altres minories? Portant açò a un nivell encara més ridícul; encara si les acusacions hagueren sigut certes, s’haurien justificat les atrocitats que justificaven? Òbviament no. Les ideologies nazis i feixistes no eren “mentides”; eren en si mateixa una agressió als drets humans més bàsics.

En darrera instància, els verificadors funcionen per canviar alguna cosa per a que tot siga igual. Són la fulla de parra del capitalisme digital. Paradoxalment, el somni liberal d’una esfera pública que facilités la democràcia s’ha transformat en un malson. Uns pocs executius de la indústria tecnològica controlen el criteri pel qual la informació es transmet a nivell global. Com relata Cancela, l’única solució és intervindre contra aquestes grans empreses: ja siga separant-les o nacionalitzant-les. Com també va subratllar Peirano, al curt termini l’alternativa és la desconnexió. Cal donar suport a mitjans independents, desconnectar de les xarxes monopolistes i formar d’altres noves. Tenim la tecnologia: solament cal posar-la en pràctica.

5,232FansM'agrada
908SeguidorsSeguir
15,424SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca