Tot i les polítiques agressives que s’han dut a terme a les ciutats els últims anys, en què la construcció massiva d’habitatges, l’especulació, l’expansió urbana sense límits i la recent gentrificació han estat a l’ordre del dia, el barri de Benimaclet de València havia aconseguit mantenir-se al marge i conservar l’essència del poble que un dia va ser. Amb la reactivació del Projecte d’Adaptació Immobiliària (PAI) de Benimaclet, sota el PGOU de 1988, es té previst construir vora 1300 habitatges que suposaran una degragació del barri.

Parlem amb Nacho Collado sobre el dret a, no només habitar espais íntims, sinó també a poder habitar la ciutat col·lectivament. Nacho Collado és advocat, investigador i soci d’El Rogle, Mediació, Recerca i Advocacia, una cooperativa valenciana especialitzada en defensa al dret a l’habitatge. Participa en diversos col·lectius en defensa a l’habitatge i a la ciutat com Entrebarris, a València.

Què és el Dret a la Ciutat?

El dret a la ciutat segons Lefebvre és en un significant buit. És la construcció de  la ciutat, de l’espai físic i social de la gent que habita la ciutat.

Quina relació té amb el dret a l’habitatge?

Sense un dret a l’habitatge digne no pots gaudir d’un dret a la ciutat, no pots construir cap ciutat si no tens on habitar-la més íntimament. De fet, podríem dir que el dret a la ciutat és una forma ampla d’entendre el dret a l’habitatge. No podem entendre el dret a l’habitatge només des del punt de vista d’accés a l’habitatge sinó des del punt de vista de gaudir de l’habitatge, de l’entorn de l’habitatge, etc.

 Com s’ha construït València entorn al Dret a la Ciutat?

Jo crec que València no s’ha construït tenint en compte el dret a la ciutat. El dret de la ciutat es contraposa molt a l’urbanisme liberal que ha guiat la construcció de les ciutats des de la Transició. València als anys 60-70 es considerava una agro-ciutat, però  amb l’arribada de la democràcia representativa entrem en el model neoliberal, el de l’expansió urbana i de generació de plusvàlues mitjançant la construcció d’habitatges, que no és més que especulació sense tenir en compte les necessitats de la gent. És a dir, l’urbanisme neoliberal el que pensa és en produir diners, que aniran a l’Ajuntament i revertiran en els veïns, però això no passa. L’expansió urbana és insostenible ecològicament i, a més, no proporciona beneficis als habitants, al menys als habitants de les classes populars i de les classes treballadores… La ciutat de València no s’ha conformat en el dret a la ciutat però que si que hi ha espais que respecten el dret a la Ciutat com pot  ser el festival L’Horta o les Falles Populars.

Quin paper té el PAI de Benimaclet en aquest model de ciutat?

El PAI de Benimaclet és una aplicació de l’urbanisme liberal, igual que el PEC del Cabanyal. Són projectes urbanístics molt grans en què el finançament es contempla mitjançant la construcció d’habitatge, encara que no faça falta. Hi ha altres maneres, com fons europeus, impostos als turistes, etc. És la perspectiva de l’hegemonia cultural que parlava Maria Garcés: el neoliberalisme està malament, es poden fer xicotets canvis, però és el que és. és la concepció que tenen al PSPV. No entenen la possibilitat de  deslligar la dinamització d’un barri que no passe per la urbanització, la domesticació i la construcció d’habitatges. A Benimaclet si reverteixes el PAI pots fer que les terres siguen altra volta cultivables,  fomentar espais de gestió comunitària, finançar habitatge púbic sense especulació…

Quins efectes tindrà per a la ciutat i per a les persones?

Tindrà un efecte molt important al barri. A nivell ecològic, farà que puge 1 o 2 graus la temperatura. D’altra banda, a nivell social, suposa un augment de la població molt gran, que en barris organitzats com Benimaclet, pot generar un trencament d’esta capacitat organitzativa. Amb la construcció de 1.300 habitatges en un barri en què hi ha un procés de gentrificació ja avançat segurament el que anem a provocar és l’entrada massiva de gent de classes socials altes que consoliden lagentrificació i, per tant, a la llarga s’acaben produint noves expulsions. De  fet, el que preveiem és que estos habitatges acaben  llogant-se a preus molt alts i es convertisquen en pisos turístics. En el Cabanyal han fet el mateix model… i al final, té una repercussió a tota la ciutat.

Com s’entén que un govern municipal que aposta per fer una ciutat més sostenible hagi donat llum verda al projecte?

No s’entén des d’un punt de vista de govern municipalista, però l’Ajuntament de València no ho és. La matèria urbanística la porta el PSPV i Vicent Sarrià és molt neoliberal i creu en el projecte. Compromís té molt treballat el tema cultural però no gaire el tema urbanístic i, a més, és un partit prou conservador i neoliberal, encara que la gent no ho pense. València en Comú és l’únic partit que es podria moure dins del municipalisme, però tampoc. Al final és un pacte de partits. Jo entenc que és més fàcil domesticar un barri que fomentar processos comunitaris. Volen traure diners per poder fer altres coses.

Quina incidència tenen les plataformes que s’han organitzat en contra (Cuidem Benimaclet, Entre Barris, Per L’Horta) i quin paper tenen en la construcció d’un nou model de ciutat?

Poden  tenir un incidència molt important, ja que al final els moviments socials són els que van construint la ciutat. A nivell personal pense que perquè de veritat tinguem incidència hem de lluitar molt, però el que cal és una estratègia política conjunta dels col·lectius de barri i de ciutat. Per exemple, Entre Barris té una potencialitat molt forta perquè pot ajudar a consolidar un model de ciutat que no siga contradictori entre el diferents barris. Si  fórem capaços de fer una proposta de model de ciutat seria molt difícil qüestionar-la perquè vindria del treball de molta gent i de gent que habita la ciutat… i això té una legitimitat molt clara. Jo crec que és molt important qüestionar-nos l’hegemonia cultural del neoliberalisme:  la propietat privada, o per què per a configurar el barri ens calen plusvàlues. És fonamental canviar estos eixos… nosaltres el que perseguim és el benefici social, no el benefici econòmic. L’economia només ens serveix si està al servei del benefici social.

 Quin és el nou model de ciutat que es busca?

Un model que aposte pel comú urbà, un model en què l’habitatge siga un dret per a totes, en què canviem el model d’accés a l’habitatge. Moltes vegades es qüestiona: la propietat o el lloguer? Hi ha altres opcions, com el cooperativisme. Eixir de la falsa dicotomia: o  estar empresonat per la propietat tota la vida amb un deute o ser llogater i ser precari tota la vida i a la mínima que et facen fora de casa… Això es pot estendre a quasi tots els aspectes, com a la gestió de la cultura a nivell comunitari, dels espais, que es convertisquen en llocs de trobada del poble. També pense en recuperar la qualitat d’agro-ciutat de València, inclús en termes econòmics… si podem apostar per una agricultura tradicional, de proximitat, ecològica.