Dilluns 14 Octubre, 2019

La ILP d’Universitats

Qui això escriu, ja fa més de tres dècades que es dedica al món educatiu, i la primera conclusió que extreu és que el cinisme i la hipocresia és la norma bàsica que regeix la seva administració. Es consensuen uns valors: igualtat d’oportunitats, ascensor social, cohesió,… que a continuació són torpedinats sense pietat. L’educació institucionalitzada, amb les seves escoles, instituts, universitats,… té algunes virtuts innegables, com ara la possibilitat de millorar el coneixement de la seva ciutadania, de dotar d’instruments per bastir una cultura democràtica o crítica, de preparar la gent per afrontar canvis tecnològics i de mentalitat, o de potenciar les possibilitats individuals de cadascú. Ara bé, els miracles, especialment en educació, no existeixen, i normalment les virtuts dels sistemes educatius es concentren a tractar de no empitjorar la societat, més que a millorar-la. Tanmateix, i a partir de la consciència que estem parlant d’un àmbit social estratègic, cada família, cada grup social, especialment els més privilegiats, tracten de fer servir la institució escolar per construir i consolidar instruments de reproducció social. Les elits s’aïllen de la majoria social en espais educatius que reprodueixen la procedència privilegiada dels seus membres i d’acord amb fer de l’escola un espai d’acumulació de capital social, i les classes mitjanes es beneficien d’una segregació social poc subtil a fi d’evitar la possible competència dels sectors populars. Per la seva banda, les classes treballadores sovint faciliten aquest mal quan no sempre atorguen el valor necessari a l’educació i la cultura.

Un dels escenaris on millor es percep aquesta situació és a la universitat. Tradicionalment reservada a les elits, en el darrer mig segle hi ha hagut un creixement exponencial d’alumnes que ha massificat les aules. Tanmateix, la possibilitat que un estudiant que tingui pares amb estudis universitaris es graduï és al voltant del noranta per cent, mentre que només un de cada deu nois i noies procedents de famílies sense estudis obligatoris ho farà. Potser no hi ha institució tan classista, en aquest sentit, com la universitat. I la política de taxes i preus públics han estat un mecanisme cínic per serrar els cables de l’ascensor social que, malgrat els missatges reiterats des dels mitjans, continua funcionant.

És aquí on cal interpretar la iniciativa recent de la ILP d’Universitats que tracta de recollir les 50.000 signatures necessàries perquè el Parlament legisli una rebaixa de preus per posar-los al mínim que estableix la normativa vigent. Cal assenyalar un fet: Catalunya té els preus per crèdit universitari més elevats de l’estat, i els quarts més alts del continent europeu.

No és la primera iniciativa al respecte. Aviat farà cinc anys, una plataforma de diverses entitats va elaborar i presentar una ILP d’Educació que, entre altres mesures, contemplés la gratuïtat de tots els segments educatius, des de les escoles bressol fins a la universitat. Ho recordo molt bé perquè, qui això escriu, va contribuir a la seva redacció. Malgrat obtenir més de 95.000 signatures, pràcticament el doble de les necessàries, i comptar amb nombroses complicitats socials i el suport específic de dues-centes entitats, una majoria parlamentària va fer avortar la possibilitat que fos discutida. És el que dèiem sobre la hipocresia. Tocar determinats interessos, com ara la qüestió de la doble xarxa educativa pressuposa qüestionar algunes de les bases que permeten fer funcionar els mecanismes de reproducció social.

A diferència del que puguem pensar, l’establiment de preus públics a la universitat a un nivell determinat no és una qüestió tècnica. Ni tan sols de caràcter econòmic, com pretenen fer creure. Hi ha aspectes molt més obscurs que tenen a veure amb tècniques d’enginyeria social o oportunitats de negocis. Té a veure, especialment, amb qüestions de model social i de moralitat.  Que a Catalunya el preu d’un curs a la universitat pública estigui entre 1.750-2.500€ (i el màster s’enfili més enllà dels 4.000€) enfront de la gratuïtat dels països nòrdics, Grècia, Turquia, i el preu simbòlic (inferior a 200 €) de la majoria de països del continent europeu, o els 800€ de la majoria de comunitats autònomes espanyoles no és cap decisió inspirada per motivacions econòmiques, ni tan sols recaptatòries.

Malgrat que l’autor d’aquest article és de lletres, sempre m’han fascinat les estadístiques. L’any 2002 el preu públic de la universitat catalana s’establia en 462€. En setze anys s’ha multiplicat entre quatre i sis vegades (400-600%). En aquest mateix període el PIB ha crescut un 28%, i la inflació, un 32%. En un país objectivament més pròsper, si haguéssim de convertir en euros constants el que hauria de costar una matrícula anual ens enfilaríem als 609€.

Una de les llatinades que més m’han quedat a la memòria és el Cui Prodest? A qui beneficia? És la pregunta que es fan tots els criminòlegs quan s’ha produït un fet. I se m’acudeixen diversos possibles beneficiaris. El rastre dels diners és sempre un bon fil per estirar responsabilitats.

La primera de les pistes ens les ofereixen aquells països on estudiar ha esdevingut una càrrega insuportable per als individus i les famílies… I una benedicció per a l’influent sector financer. No és cap casualitat que a partir de l’enfonsament de la bombolla immobiliària s’hagués triplicat el preu de la universitat (2009-2012).  Als Estats Units, segons un estudi elaborat per Market Whatch (12/04/2018), el deute generat pels préstecs universitaris sol representar una mitjana de 37.000 dòlars per estudiant, el que suposa al voltant de 400$ mensuals. D’aquests, es calcula que al voltant del 20% dels antics estudiants no guanyen prou per retornar-lo i, o bé el refinancen, o bé es declaren en fallida, cosa que els impedeix, per exemple, accedir al consum o a l’habitatge. Això també explica que els antics estudiants de medicina, facin un càrtel per mantenir la sanitat a preus prohibitius. Hi ha l’anècdota significativa que el mateix president Obama no va poder tornar el préstec fins que era l’inquilí de la Casa Blanca. En el cas britànic, de manera més recent, ha passat un fenomen semblant, quan el preu mitjà per curs va passar de 1.400€ el 1998 a més de 10.000 € en l’actualitat, amb un percentatge similar pel que fa als impagaments i la fallida personal. La diferència és que els préstecs són avalats per l’estat, i això fa que el mateix govern hagi de pagar amb diners dels contribuents una xifra que probablement fa més onerós que si es mantinguessin les taxes en preus raonables. Quan la banca guanya, la gent perd.

Lligat a això hi ha un fenomen més inquietant, encara. Hi ha alguns estudis, com l’elaborat per la University of Kingston (Sunday Times, 8/10/2008) que estima que entre el 10-15% de les estudiants universitàries britàniques recorren a la prostitució ocasional per fer front a les despeses derivades dels estudis. És per això que podem afirmar sense recances que això de les taxes abusives té un component de perversitat i immoralitat social. És molt probable que aquest fenomen també estigui estenent-se als campus catalans.

Hi ha tota una altra família de factors que poden explicar el perquè d’aquesta deriva involutiva en el món educatiu del nostre país. En l’actualitat, i malgrat la propaganda negativa i  dissuasòria que presenta la universitat com un carreró sense sortida en comparació a la formació professional, a Catalunya, entre el 30 i el 40% dels joves acaba passant per la universitat. Les famílies són conscients que en una economia precària, un títol permet millors possibilitats de poder trobar una feina que en les nostres latituds es caracteritza per una suïcida precarietat. Tanmateix, en el projecte globalitari de la Unió Europea, fonamentat en l’ordoliberalisme de tradició germànica i la progressiva hegemonia alemanya en el continent, s’està potenciant un repartiment internacional del treball que busca un centre-Europa més industrial, de feines qualificades i tècnicament complexes que contrasta amb una perifèria mediterrània a còpia de serveis de baix nivell afegit i una economia subordinada. Això requereix menys universitaris, potser al voltant d’un 15% com en el cas de Portugal o economies equivalents. Això ens ho assenyala el llibre de Pilar Carrera i Eduardo Luque Nos quieren más tontos: la escuela según la economia neoliberal”.

En una situació convulsa com l’actual, el tema dels preus universitaris no és una qüestió anecdòtica, ni tècnica, sinó moral. I a partir del moment en què es plantegi seriosament davant les institucions, pot esclatar i incendiar les facultats a la manera d’un napalm global.

5,233FansM'agrada
944SeguidorsSeguir
15,511SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca