L’Estat ha dut a terme envers l’independentisme català una estratègia planificada i acurada, i potser algun dia sabrem el que s’hi ha hagut de gastar i esforçar per fer-ho. Som l’únic moviment polític no signant del pacte del 78 que aconsegueix ser majoritari en el seu àmbit i ha arribat a suposar un perill real per al règim.

Vam arribar a posar l’Estat tant contra les cordes que la seva resposta l’ha obligat a treure’s la careta, i des de l’1 d’octubre ja hem vist -nosaltres i el món- la seva actuació salvatge de forma descarada. Hem vist la repressió desfermada contra tothom que discrepa, l’enrocament dels poders de l’Estat davant de qualsevol qüestionament o proposta de diàleg o negociació, i el desacomplexament massiu de la ultradreta, no només contra l’independentisme sinó també contra tots els col·lectius minoritzats pel sistema: les dones, el col·lectiu LGTBI+, les persones migrades, els moviments socials i sindicals, i els pobles oprimits per l’Estat.

Tota aquesta reacció, beneïda i alimentada pels poders econòmics i pels mitjans de comunicació, ha obert algunes escletxes i oportunitats que l’independentisme d’esquerres hem d’aprofitar en aquestes múltiples eleccions que vénen:

• L’amenaça és de tals dimensions que no fa possible una resposta suau, tèbia o mínima. No hi ha possible retorn al sistema autonòmic. O aconseguim tombar el règim del 78 i iniciar, en el cas català, un procés constituent de la República Catalana a partir de l’exercici del dret a l’autodeterminació, o el bloc reaccionari acabarà amb nosaltres a foc ràpid (PP-VOX-C’s) o a foc lent (PSOE-C’s). Es tracta que l’antifeixisme els venci, i condicioni les suposades esquerres que no faran res si no s’hi veuen obligades.

• No hi ha opció de canvi social o reforma amb el Règim del 78, i els darrers tres anys això ha quedat palès. El PSOE ha arribat a nivells de complicitat amb la dreta i l’extrema dreta inimaginables fa només uns anys. Ha participat de forma proactiva de la repressió a Catalunya, de la intervenció de les institucions, i del discurs de fractura de la societat catalana. I ni tan sols ha donat les respostes socials que ells mateixos pregonaven: amb majoria al Congreso i un govern Sánchez a Moncloa no han ni tan sols derogat la reforma laboral, la llei Wert o la llei Mordassa. I la tragèdia segueix dia rere dia al mar Mediterrani. Alhora, l’esperança blanca de l’esquerra espanyola ha gripat completament, i tres anys després aspira com a molt a ser crossa del PSOE més retrògrad i conservador de les darreres dècades. Cal explicar-ho a tothom.
• Ells disparen contra tot, nosaltres hem de ser els paladins de totes les lluites compartides. La lluita contra l’emergència habitacional i per un habitatge digne, contra la precarietat laboral, contra la xacra de les violències masclistes i la nova onada d’agressions LGTBIFòbiques, contra el racisme i el feixisme, contra l’exclusió social, per una educació i una sanitat de qualitat, per uns serveis públics universals i gratuïts, per un sistema econòmic que respecti l’entorn i posi les persones al centre… Totes aquestes són lluites per la sobirania. I la República que volem comparteix els objectius d’aquestes lluites. És hora, doncs, de posar al centre les lluites compartides i explicar que només l’independentisme d’esquerres pot tenir prou forces, sumant amb la resta de l’independentisme català i amb els sobiranismes d’esquerres d’altres pobles de l’Estat, per acumular la força necessària per traduir lluites en victòries.

Davant de tot això, els i les joves crec que hem d’anar a votar amb una idea ben clara al cap: les urnes són l’eina més poderosa que tenim, juntament amb l’autoorganització social. Com diu Cuixart, hem de transformar la ràbia i la impotència en militància. Militància a les organitzacions estudiantils, polítiques, sindicals, veïnals, feministes, ecologistes, allà on cadascú s’hi senti més motivat. Aquesta és una tasca de formigueta però ens permetrà l’acumulació de forces necessària per ser imparables. A curt termini, però, també toca transformar-la en vots. El vot ens iguala a tots, compta igual el vot d’un jutge, d’un Guàrdia Civil, d’un directiu de banca, d’un gran empresari, que el nostre. I nosaltres som molts més.

Els i les joves som els que més patim la injustícia i les desigualtats que provoca el règim del 78. Vam créixer sentint que si ens esforçàvem i fèiem el que ens demanaven els adults tindríem uns nivells de benestar superiors als dels nostres pares i avis, i ara ens veiem abocats a una precarietat laboral i habitacional estructural, quan no ens veiem directament expulsats per preus prohibitius o manca d’oportunitats d’allà on volem viure. Ens van educar explicant-nos que vivíem en una democràcia plena, i ara se’ns imputa per manifestar-nos, per associar-nos, per cantar, per tuitejar o per opinar. Se’ns va dir que la igualtat ja era una realitat consolidada, i dia rere dia veiem més assassinats de dones cada cop més joves, més agressions LGTBIfòbiques, més agressions racistes. Se’ns educava en la cultura de la sostenibilitat i el respecte a l’entorn, i cada dia veiem com els interessos econòmics són més agressius amb el medi i els governs incompleixen tots els deadlines que s’havien donat en declaracions que avui dia són paper mullat. Els joves som els que més patim en el present però també els que no podem permetre que ningú hipotequi un futur que ha de ser nostre. Per això és important una triple victòria republicana.

No podem permetre que després de la repressió, dels atacs a les institucions, als drets i llibertats de tots nosaltres, després de la suspensió de la democràcia i de la regressió social i l’empobriment  estructural de les classes mitjanes i baixes que ens ha petat a la cara a tots els joves, el resultat electoral sigui que no hi ha problema, que no hi ha conflicte social ni conflicte nacional, que ja va bé que el PSOE tingui les mans lliures per fer i desfer. De les urnes del 28A i el 26M ha de sortir una victòria republicana incontestable, que permeti situar la lluita per la República i per una vida digna al centre del focus, i que inverteixi l’actual correlació de forces favorable a la força bruta de l’Estat en una correlació de forces favorable a les esperances de les classes populars dels Països Catalans.

Per això proposo que li donem una àmplia victòria a aquell Front Republicà que treballarà amb tothom Junts per Catalunya (i els Països Catalans) sempre en defensa d’una República Socialista que volem En Comú amb tothom. Aquesta opció política ja existeix, té 88 anys de bagatge en defensa dels drets i llibertats, un origen clarament republicà i antifeixista, i un potencial suficient per dur-nos, de la mà de la ciutadania organitzada i mobilitzada, cap a la victòria. Es diu Esquerra Republicana de Catalunya i sintetitza la diversitat del país amb les aspiracions de fer realitat tots els valors republicans.