Fronts oberts

La política catalana i el seu entorn tornen a estar en temps convulsos. Hi ha un seguit de fronts oberts que no són gens fàcils de gestionar, entendre i solucionar. Després de sis setmanes de judici als líders independentistes, tenim tres eleccions a punt d’arribar: generals, municipals i europees. Per si no en teníem prou amb l’embolic d’ERC i JxCAT amb els caps de llista que presenten a Europa, s’hi ha sumat el fenomen “què s’hi ha d’anar a fer, a Madrid?”.

No ens enganyem, cada vegada que s’uneix “eleccions” i “Madrid” en una sola frase: màgia!, apareix l’etern debat. I d’això les xarxes socials en saben molt. Han estat dies i dies bullint. La idea de tenir només dues opcions independentistes (Esquerra Republicana de Catalunya i Partit Demòcrata) no acaba de convèncer a tothom, així que… “Abstenció!”. Però, ep! “Compte amb l’abstenció, que ja heu vist què ha passat a Andalusia i… Si t’abstens guanyarà la dreta i no ens ho podem permetre” contra un “doncs que els espanyols votin a l’esquerra i així no guanyarà la dreta, que s’espavilin!, però jo no vull donar el meu vot a qui m’ha traït”. I anar fent. Fins que entra un raig de llum: la CUP decideix que plantejarà presentar-se als comicis espanyols amb únic objectiu de bloquejar la política espanyola. Festa a Twitter. La CUP decideix que no es mou de Catalunya. Twitter plora i torna a l’etern debat.

-Publicitat -    

jordio.net
jordio.net

Si em preguntessin a mi, només podria dir que no tinc respostes, que l’única cosa que sé és que no confio prou en cap dels dos partits que han estat sempre a Madrid; han desgastat els partits amb abús de paraula i manca d’acció. Només donaré el meu vot a algú que em garanteixi que farà tot el possible per bloquejar el govern espanyol, perquè, encara que a molts no ens agradi, sí, seguim formant part d’Espanya, i sí, també sé que la feina de debò s’ha de fer aquí i no allà.

L’opció de votar el menys dolent no em satisfà prou per fer-me anar al col·legi electoral i dipositar un vot -altre cop- dins d’una urna. Però també he de tenir en compte que aquest cop la situació és diferent. Sisena setmana de judici en el qual VOX, partit de l’ultradreta més rància i vomitiva que entrarà al Congrés dels Diputats el pròxim 28 d’Abril, és acusació particular. Així, doncs, què? M’agradaria votar però necessito opcions. I, pel que sembla, no sóc l’única que ha vist que faltaven alternatives. I així és com neix Front Republicà, una candidatura suposadament rupturista, formada per Poble Lliure, Som Alternativa i Partit Pirata. I, de sobte, desapareix bona part de la crida a l’abstenció a Twitter i arriba la calma.

I les preguntes que em faig, són: després de tanta queixa, ara que hi ha aquesta nova opció, l’abstenció disminuirà? Si no hagués nascut Front Republicà, realment la gent ofesa amb els vells partits hauria triat abstenció? Realment quan s’apropi el 28-A el cervell serà prou fort per fer-nos votar el que creiem més adequat sense que el xantatge emocional que ens lliga als presos i exiliats ens faci sentir càrrec de consciència? Ara que hi ha tercera opció, la gent els votarà o es decantarà pel vot “útil”? Contra tot pronòstic, espero i desitjo que tinguin èxit, que la feina que estan fent a tota pressa no sigui per acabar en res.

ACN

Mentre a Catalunya ens trobem immersos en seguir el judici del procés -entre molt Fairy i agents aterrats que declaren haver vist banderes d’Òmnium de color verd amb ratlles i un pal- a Madrid viuen immersos en la precampanya electoral del 28-A.

Entenc que en les campanyes electorals, si aspires a guanyar la presidència d’un país, el discurs electoral hauria d’estar basat en quines mesures socials, econòmiques i altres ofereixes al conjunt de la societat de l’Estat, però no. Si vols guanyar les eleccions espanyoles, el millor que pots fer és atacar Catalunya, sembla que això és el que proporciona més vots. Tant li fa si la jubilació no et permet arribar a final de mes, si la taxa d’atur és altíssima o si hi ha gent que mor cada dia al Mediterrani; l’única cosa que té importància és que Catalunya no tingui mai dret a poder votar el seu futur, perquè “¡España, una, grande y libre!”. I com que els espais estan tan ben repartits, els diferents partits polítics juguen a veure qui la diu més grossa apostant per l’aplicació d’un 155 indefinit, per aniquilar la immersió lingüística o per acabar amb TV3, entre moltes altres coses. Riu-te’n de l’Aznar.

Mentre estem perduts enmig de tot el que acabo de descriure, sumant la possible candidatura del President Puigdemont a les europees i tot el que això pot suposar, dissabte vam veure com Madrid s’omplia d’estelades.

El desembre de 2017 uns quants milers de catalans vam anar fins a Brussel·les i vam desbordar la ciutat. Recordo que els sentiments estaven a flor de pell; Bèlgica sencera era plena de groc. No oblidaré mai les intervencions dels exiliats, especialment les paraules del Conseller Toni Comín, que deien: “Tenéis miedo a las urnas porqué sois unos franquistas!”. Vaig mirar-me la gent del meu voltant per assegurar-me que acabava de sentir el que creia que havia sentit, i sí, ho havia dit.

Un moment de la manifestació de Brussel·les del 7 de desembre del 2017. Jordi Borràs (ACN)

Sincerament, no esperava que cap manifestació -fora de Catalunya- superés en nombre d’assistents la manifestació de Brussel·les, però estava equivocada. Segons les dades de l’organització va haver-hi 120.000 persones a Madrid manifestant-se a favor del dret a l’autodeterminació. No és cap victòria però és un petit pas. No eren tots catalans i això és el que reconforta: gent d’arreu d’Espanya enfadada amb les polítiques del govern espanyol (és indiferent quin) i a favor de la llibertat dels pobles. I no, no parlo de federalisme, parlo d’empatia i solidaritat.

Per acabar només voldria afegir una cosa: no seré jo qui digui què heu de votar, si heu de fer-ho o no, només deixo a l’aire que estaria bé que aquesta vegada la decisió fos racional. El 21 de desembre de 2017 ens vam trobar davant les urnes i les emocions ens dominaven; aquest cop hem de fer-ho a consciència. Que un cop dipositat el vot dins l’urna -o no-, quan els partits juguin a fer política -que és el que sempre fan-, no tinguem la sensació d’haver donat el vot a algú que no ens representa.

   

Els més llegits

POLÍTICA

CULTURA

PERFILS

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca