Espanya des d’un BlaBlaCar

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Deia el general Perón que per a governar per al poble un polític havia de viure com el poble i junt amb el poble perquè, si no, s’allunyava de les seues preferències i els seus anhels. També a la pel·lícula El instante más oscuro un fictici Winston Churchill interpretat magistralment per Gary Oldman pren la decisió d’enfrontar-se als nazis al metro de Londres, després de veure que tenia el suport d’un poble divers però fart de bombardejos, violència, amenaces i respostes fútils cap a la barbàrie nazi que minava poc a poc la vida de la població del Regne Unit i la seua moral. Podem dir, doncs, que és molt difícil saber el que vertaderament ha ocorregut a un lloc quan no coneixes la intrahistòria dels pobles, la història contada per aquells que no tenen la sort de poder escriure la història; la història que conten els únics que acaben morint a les guerres.

I la curta però intensa història de l’Espanya d’aquestos últims tres o quatre anys és molt difícil d’analitzar sense entendre —o, almenys, intentar-ho— allò que ha viscut la seua gent. Sóc ben conscient que algunes persones pensaran que té a veure això amb el BlaBlaCar. Molt senzill. BlaBlaCar —com us vaig contar a una de les meues primeres publicacions a la Revista Mirall— et permet compartir unes hores amb gent que no coneixes absolutament de res. Què et permet si la utilitzes amb freqüència? Conèixer molts punts de vista a partir de gent que prové de diversos llocs i que té diverses perspectives. Junt amb posar l’orella a les conversacions dels trens, una de les millors maneres d’entendre quin és l’estat de l’opinió pública en cada moment concret.

Quan vaig arribar a viure a Madrid al setembre del 2016, Podem pareixia encara anar a menjar-se el món, somiava amb eixe famós sorpasso al PSOE que mai arribaria i consolidava el pas d’un sistema parlamentari bicolor a un format per quatre forces polítiques. Al BlaBlaCar camí de Madrid tot eren somriures, nous votants de Podem i algun que altre de Ciudadanos, tots amb l’objectiu comú d’una regeneració a l’Estat espanyol. La regeneració ni està ni ningú ja l’espera. A hores d’ara, l’únic que podem dir és que la restauració d’un PSOE modern —gràcies, justament, a molts elements que va introduir Podem al debat, però oblidant-se dels més transformadors i regeneradors— s’ha completat, i, si hom no ho impedeix, fins i tot el Senat serà roig ¿socialdemòcrata? Al BlaBlaCar camí de Madrid la meditació, el futbol o la tecnologia copen les conversacions.

Altrament, el canvi que es veia tan proper a Catalunya i els anhels del seu poble van quedant cada cop més lluny, amb un judici infrahumà i amb un debat estèril sobre llaços i noves marques electorals que deixa enrere algunes de les accions d’intel·ligència col·lectiva més impressionants que he pogut veure mai. Al BlaBlaCar que vaig agafar per fer el trajecte cap al referèndum de l’1 d’octubre, una cheerleader d’Inés Arrimadas —altra que ha desaparegut d’aquesta sèrie catalana interminable— defenia de manera obstinada que el seu poble mai havia de tenir dret a votar, que Catalunya era Espanya i això no es podia debatre. L’última vegada que vaig anar al novembre del 2018, en canvi, moltes de les estelades seguien als seus llocs, però la mobilització massiva de l’any anterior havia donat pas a una notable frustració en el poble de Catalunya: ningú volia parlar de política al BlaBlaCar.

Mentre ara qui passa a l’acció són tots aquells que havien estat molts anys callats per poder continuar als seus escons del PP o els qui, com deia Franco, “passaven de la política” per a que la feren altres, les mobilitzacions populars baixen en intensitat i els BlaBlaCar s’omplen d’intents d’empresaris, de startups i de “que facen el que vulguen amb Franco però que no em toquen les peles”. En aquest fosc present, el nostre País Valencià viu un dels moments més importants de la història de la seua autonomia i s’enfronta a unes eleccions que, per a bé o per a mal, posen el País Valencià al mapa de les autonomies amb un calendari electoral diferenciat. El que està clar, passe el que passe, és que ara entrem en un període de la història en què per fi ens toca parlar de nosaltres, els valencians. La història és nostra i la fan els pobles.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca