Dimarts 10 Desembre, 2019

Glòria Bosch: “La manipulació i la injustícia també formen part del món de l’art”

   

Glòria Bosch desprèn art amb la mirada. A l’esquena, una imponent trajectòria la converteix en una de les referents de l’art contemporani català. Treballa des d’un despatx petit, envaït per l’allau de projectes que ostenten la seva saviesa, tan plena de llum i dedicació. Parla sense pèls a la llengua. Afirma que prefereix allunyar-se de les mirades del públic. Una làmpada atenuant i el contrast de la claror finestral s’encarreguen d’il·lustrar l’escena. Ens trobem als Espais Volart per conversar amb la directora d’art de la Fundació Vila Casas.

Quins problemes envolten l’art?

Històricament parlant, la part dolenta de l’art és que sempre hi ha hagut alguns personatges que són els que han marcat el monopoli. Llavors, totes les altres persones han quedat una mica al marge. Per mi, el problema és el sistema. No entenem la pluralitat, el fet que en un moment donat poden coexistir i conviure moltes coses diferents. Se’ls hi ha de donar un espai a cadascú perquè es pugui expressar.

Estàs en contra dels cànons?

Sí. Estic en contra perquè, des que vaig començar, he anat veient coses d’aquest tipus. He vist com s’aixequen uns noms i he vist com el mercat, envoltat en el sistema capitalista, enlaira la figura d’un personatge. El posen a dalt de tot i els preus de les peces pugen moltíssim. Això als anys 80 es va viure. Van haver-hi una sèrie d’autors que van estar a dalt de tot, però després, als 90, van baixar dràsticament. He viscut situacions amb col·leccionistes que s’han enfadat per haver comprat una obra per tants milions i que el preu baixés a la meitat. Crec que tot això és enganyar a la gent. Per mi, l’art és una cosa més profunda. Ha de ser quelcom que ens ajudi a construir-nos a nosaltres, però alhora a construir a la gent. L’artista és un mitjancer.

“S’ha fet molt mal en aquest sentit, perquè s’han perdut molts autors”

És per això que no diferencies els diferents llenguatges artístics?

No els diferencio perquè penso que, quan hi ha un procés creatiu, intervenen molts elements diferents a l’hora de dur-lo a terme. Ja siguin textos literaris, imatges, pel·lícules, elements científics… De tot això neix l’obra. No m’ha agradat mai posar l’etiqueta, tot està en connexió. Penso que la gran equivocació resideix en la lectura tancada. La clau està en l’educació, ens han ensenyat a classificar-ho tot. Quan vas més enllà, te n’adones que els artistes no es poden tancar en una mateixa etiqueta.

Tot això porta a la competitivitat?

La gent vol ser ella mateixa, i això deriva en el que et comentava, perquè hi ha artistes que desapareixen de cop. La competitivitat és constant, i no és sana. Les crítiques artístiques es dediquen a xafar el personatge. S’ha fet molt mal en aquest sentit, perquè s’han perdut molts autors. A mi m’interessa recuperar a aquells autors perduts.

Glòria Bosch al seu despatx. Fotografies: Diana Colominas

Creus que la perspectiva que tens sobre com veure l’art és l’evolució de la teva trajectòria?

Jo crec que el tenia des del principi, així com la idea de fugir de les etiquetes. La primera exposició que vaig fer a la meva vida es deia “La Cadira: Formes visuals”. A partir d’un objecte, com és la cadira, vaig intentar buscar diferents llenguatges creatius.

Així doncs, ja vas començar amb aquesta idea.

Exacte. Ja no vaig admetre que em volguessin tancar en un lloc. Sempre ho he intentat defugir. Quan faig una recuperació històrica, també m’agrada fugir de certs esquemes. M’agrada intentar descobrir altres vies. Hi ha un món darrere de cada obra. Parlo de certes connexions que t’ajuden a l’hora de definir al personatge que coneixem com a artista. La part humana és indestriable, sobretot en el tema de les injustícies que s’han produït amb certs artistes.

“s’han produït amenAces a galeristes per part de personatges d’escala superior”

Casos reals d’injustícies i manipulacions?

Sí. S’ha fet molt mal a molts artistes. Hi han hagut exposicions que estaven a punt de fer-se, però s’han produït amenaces a galeristes per part de personatges d’escala superior. També hi ha casos de llibres que no han aparegut. En això no et puc dir noms. Aquestes coses han passat, i són les mateixes que podem viure tant en la societat com a la política. La manipulació i la injustícia també formen part d’aquest món. Hi ha artistes que tenen obres sobrevalorades pel nom que les firma. El nom et dóna via lliure per a qualsevol cosa.

Tens un esperit crític.

Sempre he intentat fer-ho així. Aquí intento seguir una mica més els objectius de la Fundació, perquè m’interessen les parts de recuperació i visualització d’artistes. Però jo em remeto a l’origen de tot, penso que és el que val. S’ha de ser interdisciplinari. Quan vaig treballar al Museu de Girona, fèiem moltes propostes a peu de carrer, o fins i tot amb els presos de la ciutat, que col·laboraven amb estudiants. D’allà en sortien idees molt oposades i alhora interessants.

Fins on creus que l’art pot arribar a diferents col·lectius socials?

Crec que pot arribar. És evident que hi ha moltes persones que no acostumen a anar a una galeria a veure una exposició, però si es troben alguna instal·lació o bé una part de l’exposició en algun altre punt habitual per ells, això farà que s’interessin pel global. Recordo haver fet una intervenció al mercat de Girona. A partir d’allò, la gent es va començar a interessar pel que estava passant. L’art és captar un llenguatge, i tens molts mètodes per arribar-hi. Hi ha moltes barreres amb el món de l’art, hi ha molta por.

Què en penses de l’elitisme de l’art?

L’art no ha de ser elitista, ha d’arribar a tothom. Aquesta imatge l’han generat diferents sectors, que s’han encarregat de vendre-ho com un producte d’uns quants escollits. S’ha de treure la por a la gent, ensenyant a cadascú a poder-se expressar lliurement quan té una obra davant.

Entendre-la en referència a com et sents tu mateix?

Això és el més important. L’obra té vida. L’artista la crea sent conscient del ventall d’interpretacions que té. Quan acaba el procés creatiu, comença l’altre, que és el contacte amb el públic. Cadascú li dóna un sentit diferent. Sense aquesta potencialitat, ens quedaríem molt limitats.

Estàs a favor d’exposar una obra sense explicar-la?

Jo sóc partidària que han d’haver-hi les dues coses. Ha d’haver-hi una primera entrada de connexió personal amb l’obra, però també una segona, que és l’explicació. S’ha d’explicar el concepte que hi ha darrere. Per mi, el més important d’una obra és el contingut social, i penso que això s’ha d’explicar.

Entens l’art com una arma social?

Penso que ha de ser mitjancer, per poder arribar a la gent amb aquelles coses que tenen relació amb tota la sèrie de conceptes que per nosaltres són importants, com ara la justícia. En aquest sentit, crec que sí. Nosaltres també som elements socials. Entenc l’art com a element de conscienciació. També penso que és important perquè algú, en certa manera, se senti acompanyat.

“Abans que comencéssim a fer tota aquesta recerca d’autors catalans perduts, això era un desert”

Com treballa la Fundació per combatre els temps que s’estan vivint a Catalunya?

S’està fent un esforç per preservar tot el que té a veure amb autors que són d’aquí. Que no s’esborri la memòria. És un dels grans problemes que hi ha hagut sempre aquí. Abans que comencéssim a fer tota aquesta recerca d’autors catalans perduts, això era un desert. Va ser sobre el 2003 quan vam iniciar el procés de recuperació. Altres institucions com el MNAC també fan molt bona tasca en aquest aspecte.

Joc de miralls a l’exposició dels Espais Volart. Fotografies: Diana Colominas

Hem parlat de la memòria però, s’aposta per les noves generacions d’artistes?

No se’ls ajuda massa. Sí que hi ha grans exposicions d’artistes que vénen de fora, i està molt bé, però als que comencen no se’ls dona ales. S’hauria d’ajudar a produir als artistes, creant més possibilitats a través de beques o altres formules. Costa creure en projectes emergents, però també és veritat que l’actualitat segueix vivint dels noms propis. Tornem al mateix que et comentava, el nom et dóna la fama. Confio en la gent jove per obrir-me nous horitzons, sense ells m’hauria quedat estancada. És essencial escoltar a les noves generacions per poder avançar, i crec que no ho fan gaire. Cadascú pensa que té la seva veritat.

Llavors el problema resideix en tornar-se a emmarcar i encasellar.

Clar! És que, és el mateix. Penso que l’eix, el problema de base, sempre és aquest. On és el diàleg? No el veig enlloc. Els interessos desvien a la societat d’anar tots a la una. La frase “Divideix i venceràs” és el pitjor que hi ha. Tots tenim coses a dir i expressar.

6,118FansM'agrada
1,044SeguidorsSeguir
15,584SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca