L’Esmeralda és una entre tantes; és una de les dones que treballen al sector de la llar i les cures. Fa tres anys que va arribar d’Hondures i ara forma part d’un dels col·lectius més invisibilitzats i precaritzats de Catalunya. De fet, un 23,8 % de dones foranes treballen en feines de casa i gairebé la majoria són d’origen hondureny i bolivià, segons un informe de Comissions Obreres. Entre fogons i llençols també hi cap l’explotació laboral i l’esclavitud: i, malauradament, ha esdevingut la realitat silenciada de moltes d’elles.

Les cures i el treball de la llar són tasques que no s’han atribuït mai a una professió regulada. Aquest tipus de feina inclou una sèrie de pràctiques relacionades amb el manteniment de la vida de les persones i que és fonamental pel sosteniment de l’economia, central en situacions de criança, dependència i/o envelliment.

Quan l’Esmeralda va arribar a Barcelona explica que va trobar feina: “Treballava de 9 h a 15 h, cuidant a una persona gran i ocupant-me de la neteja, la compra de la casa, etc. Guanyava 500 euros i amb això pagava la meva habitació, la targeta de transport públic i el menjar. Em quedaven uns 200 euros per enviar els meus tres fills i al meu marit a Hondures”, narra en una entrevista a l’Ajuntament de Barcelona. És per això que va decidir començar a reivindicar els seus drets a través de l’activisme de l’Associació de Dones Migrants a Catalunya (AOMICAT), amb la idea d’ajudar a grups de dones en risc d’exclusió social. “Per mitjà de l’associació he après tots els meus drets i deures. He conegut molts beneficis que podem tenir sense necessitat d’estar en situació regular. Malauradament, no tots s’estan complint, i per això seguim lluitant, perquè es facin realitat”, afegeix.

El racisme institucional de la Llei d’Estrangeria

Una de les constants d’aquest grup de dones organitzades és denunciar la situació de precarietat laboral que pateixen. ‘Dones Migrants i Diverses’ vetlla perquè les cuidadores internes tinguin els mateixos “drets i beneficis” que una persona que treballa vuit hores al dia. També reivindiquen el dret a la Seguretat Social i l’atur, així com un tracte personal més digne. Tal com diu la dita: ‘Cuida a qui et cuida’.

L’associació denuncia que, la majoria d’aquestes treballadores, han d’estar com a internes alguns anys perquè les famílies els facin “un contracte”. A més, s’hi suma la injusta Llei d’Estrangeria de l’Estat, que obliga a demostrar tres anys d’empadronament ininterromput, per després poder corroborar “l’arrelament laboral”. És per tota aquesta sèrie de burocràcia injustificada que les treballadores recorren a acceptar aquesta feina en negre tot sabent que no les beneficia. “La Llei d’Estrangeria és molt dura per a nosaltres”, subratlla l’Esmeralda. “No podem sortir del país ni anar a veure als nostres fills. Psicològicament és difícil; físicament, també”.

L’elitisme també hi és

L’Esmeralda sap que, igual que li passa a ella, les seves companyes es troben en la mateixa situació. Una de les violències és la que produeix l’elitisme i el racisme cap aquest col·lectiu. Despreciar i menystenir a qui fa les feines de casa és una actitud més comú del que pensem. “A vegades ens amenacen amb denunciar-nos a les autoritats. És una lluita diària de supervivència, perquè a la que et relaxes t’humilien o et menyspreen”, relata el seu testimoni colpidor.

Contra la feminització de la precarietat i la pobresa

Amb tot, l’Ajuntament de Barcelona ha impulsat una acció que s’emmarca en la Mesura de Govern per una Democratització de la Cura, engegades durant aquest mandat. Laura Pérez, regidora de Feminismes i LGTBI, assegura que el consistori ha fet una clara aposta perquè “aquestes dones coneguin els seus drets laborals i els serveis municipals per poder-se defensar”. L’estudi de la regidoria ha detectat que les treballadores de la llar anomenades “internes” pateixen una situació molt més dura, amb condicions salarials i laborals més desiguals perquè se’ls hi requereix presència i pernocta 24 hores al dia, amb sous baixos i sense respectar les sortides setmanals a les quals tenen dret que, segons la normativa vigent, hauria de ser disposar com a mínim de dues hores al dia per als àpats principals i amb un descans setmanal de 36 hores consecutives.

El projecte del consistori, doncs, es va basar a impulsar uns punts d’atenció i informació situats en llocs estratègics de la ciutat per facilitar l’orientació d’aquestes dones amb sessions informatives alhora que poden anar als Punts de Defensa dels Drets Laborals, ubicats als districtes de Nou Barris, Ciutat Vella i Sants-Montjuïc.

De fet, la reivindicació feminista d’enguany, ha volgut donar un pes primordial a la lluita antiracista. Les dones migrades han posat el crit al cel per fomentar la inclusió real sense paternalismes ni condescendència i emprendre el camí en un sector feminitzat i precari, on les dones representen el 90% del total de les empleades, i més de la meitat, respon a població estrangera: “El moviment feminista serà antiracista o no serà feminista” cridaven durant la prèvia al 8-M.