La inquietant deriva de la dreta espanyola

Ja sabem que les precampanyes electorals són perilloses, perquè el nerviosisme tendeix a propiciar errors no forçats entre qui té perspectives negatives. Tanmateix, sovint alguns episodis, declaracions, gestos, responen més aviat a lapsus freudians –és a dir, aquells que romanen en el terreny de l’inconscient-, o el que és pitjor, lapsus nietzschenians -és a dir, aquells sorgits de certa consciència de superioritat de superhome en unes circumstàncies històriques en què la violència i la crueltat semblen acceptades socialment-. És així com podríem interpretar les declaracions, la setmana passada, del líder popular Pablo Casado sobre la proposta d’ajornar l’expulsió de les dones immigrants disposades a deixar el seu fill en adopció. La barbaritat moral que hi ha darrere aquesta afirmació es reforça a partir d’un passat en què el franquisme va robar sistemàticament fills de republicanes i de dones sense possibilitat de defensa, en uns crims contra la humanitat que a Espanya han restat impunes. I han quedat impunes, també en l’actualitat, mercè a les continuïtats entre franquisme i règim del 78, a còpia de protecció judicial, constitucional, legislativa i eclesiàstica.

No tenen gens d’anecdòtiques les declaracions del secretari general del partit –avui- amb més diputats a les corts espanyoles. Demostra ser un excel·lent hereu del seu líder inspirador, José María Aznar, un home carismàtic que encarnava l’estranya combinació entre tradició franquista i despietat neoliberalisme, empeltat gràcies al nacionalisme banal, responsable del col·lapse espanyol actual. Aznar fou el primer gran líder de la dreta espanyola que es va espolsar els complexos i la mala consciència del seu espai ideològic en la responsabilitat dels crims i l’absència de llibertat de la dictadura. Com a bon exemplar de nacionalista mesetari, no va dubtar a reivindicar l’autoritarisme franquista –que enllaçava amb la ideologia de supremacia castellanista teoritzada pels segments més reaccionaris de la generació del 98 –Ramiro de Maeztu- , i els seus hereus, els falangistes Ramiro Ledesma, Onésimo Redondo i José Antonio Primo de Rivera. I això va tenir la seva traducció en una profunda tasca de minar la plurinacionalitat –amb atacs a bascos i catalans-, encara que també amb una política neoimperial, en una línia similar a la que juga, per exemple, el neootomanisme de Recep Tayyip Erdogan a Turquia, a banda d’una aposta d’alineament amb la unilateralitat del president Bush en les absurdes aventures a Iraq.

Tot parafrasejant el pensador barceloní Gerard Piqué “con Aznar empezó todo”. El neofranquisme del president del govern entre 1996-2004 va resultar devastador per a la societat espanyola i la seva cohesió social i nacional. Els atacs a Catalunya van posar les bases de l’actual hegemonia republicana. L’opció de privilegiar les grans empreses de l’Ibex 35 van enriquir i atorgar un poder desproporcionat a un seguit de negocis d’escàs valor afegit, fonamentat en l’oligopoli, les privatitzacions fraudulentes, una tòxica desregulació laboral i la falta de competència a unes elits provinents del franquisme i especialitzats en economia extractiva. La política exterior, especialment a Llatinoamèrica, esdevingué d’un neoimperialisme insultant. Qui escriu això, el 1996 passà una estada acadèmica a la Patagònia argentina, i va poder comprovar com escamots de joveníssims i engominats empleats de les grans companyies espanyoles, encarregades de gestionar les companyies privatitzades –de manera prou irregular durant l’època Menem- suscitaven més antipaties que qualsevol altre col·lectiu nacional. Recordo com alguns d’aquests nois de bona família, tot just acabats de llicenciar en dret o econòmiques, de Valladolid, Ávila, Soria o Sevilla, no només es dedicaven a acomiadar qualsevol treballador de la telefònica argentina, de la companyia estatal d’energia o de les seves exemplars aerolínies, no només se sentien superiors a uns cultes argentins, sinó que practicaven totes les males arts possibles –amb tarifes abusives per serveis pitjors- amb l’actitud del colonitzador, certa supèrbia espanyola que els caracteritzava com als nous “conquistadores”. De fet, en les revoltes urbanes de finals de segle al país austral, els manifestants sentien especial predilecció per l’assalt i destrucció de les sucursals de companyies espanyoles. L’operació “Reconquesta d’Amèrica”, de finals de segle passat, malgrat que avui s’hagi oblidat, va resultar tot un fiasco. Un fiasco com l’intent de cop d’estat a Veneçuela o la incapacitat de mantenir la presència empresarial, tret d’algunes excepcions en el sector turístic.

Juntament amb això, hi va haver una política de –suposat- prestigi internacional a còpia d‘intervencions absurdes, com ara la invasió de l’illa de Peregil (2002) que podria haver acabat amb una guerra amb el Marroc d’imprevisible desenllaç, la resurrecció del conflicte estúpid i fatal per als interessos andalusos per la qüestió de Gibraltar, i finalment, la participació en la gran mentida de la guerra d’Iraq. Tot just aquest mes es compleixen quinze anys dels atemptats d’Atocha, el més sagnant de la història recent, i que des de la dreta neofranquista no s’ha acabat d’acceptar la responsabilitat pel fet de participar en una aventura militar que va comportar l’oposició de la immensa majoria de la societat espanyola.

I tot plegat, per a què? Els resultats són desastrosos. Espanya, vist des de certa distància i perspectiva històrica, és avui un país pitjor, dividit ideològicament, amb el seu motor econòmic (i no oblidem, també cultural) a punt de marxar, amb un prestigi internacional que, es miri com es miri, enfonsat, amb una economia intervinguda, fonamentada en la precarietat i el treball barat, amb unes institucions corcades per la corrupció, amb una esquerra covarda i acomplexada, incapaç de plantar cara a la dinàmica regressiva en què els poders fàctics els han arrossegat. I una dreta amb una pulsió suïcida, incapaç d’acceptar una realitat diferent del seu pensament màgic. I una dreta que, com qui troba la busca en l’ull aliè i ignora la biga en el propi, tracta de tapar les seves vergonyes amb la seva pròpia bandera.

11 de març de 2004. L’atemptat contra Atocha, que va separar traumàticament el projecte aznarià del poder: “Ha sido ETA”, el retorn del pensament franquista a una dreta aleshores cohesionada. La qüestió de l’Estatut i les “firmes contra Catalunya”. Uns mitjans desbocats contra el parèntesi zapaterista, i un rescat dissimulat en què Espanya i la seva banca és intervinguda i governada des de Brussel·les i Berlín. Una Catalunya que se’n va. Un País Basc que només és espanyol nominalment, i com a espai de repressió periòdic. Uns mitjans que mostren una realitat alternativa. La dreta tradicional s’enfonsa. Les màscares cauen i en comptes de dissoldre’s, muten: El neofalangisme neoliberal de Ciutadans, el neonazisme xenòfob desacomplexat de VOX, i l’intent de supervivència del que Enric Juliana anomena “el partit alfa” de la classe mitjana espanyola, consistent a fer una mala fotocòpia del pitjor de les altres dues dretes. A més a més, les paraules de Casado sobre els immigrants, que recorden els principis del psiquiatre psicòpata d’Antonio Vallejo-Nájera, autor intel·lectual del robatori de nens a escala industrial i extirpador del “gen rojo”.

Cert que el context internacional, amb Trump i la ultradreta estenent-se com a fruit de la no-sortida, sinó reconversió social post-crisi de 2008. Tanmateix, com ens recordava Tolstoi, cada família dissortada ho és a la seva manera. El projecte de la dreta espanyola, capitanejada per aquesta mena de Darth Vader postmodern, José María Aznar, és el suïcidi col·lectiu. Com a Jonestown, amb la dreta dividida en tres tribus que competeixen en una mena de ouija per fer ressuscitar el cadàver de Franco, Casado, Rivera i Abascal semblen la santíssima trinitat d’un Aznar, que, desesperat davant la decadència d’un estat que han dirigit vers l’abisme, sembla ordenar el suïcidi col·lectiu. El 1978, un carismàtic predicador, Jim Jones, va organitzar una secta, el Temple del Poble, a la Guaiana. Quan s’estava a punt d’enfonsar el seu projecte, entre acusacions de corrupció, tràfic de drogues, abusos sexuals a menors, va ordenar als seus adeptes a prendre cianur. Les eleccions del 28 d’abril semblen perillosament a això, la incitació a un suïcidi col·lectiu en què davant el col·lapse possible de l’estat, el culpable de la situació obligui el país a enfonsar-se voluntàriament.

5,233FansM'agrada
912SeguidorsSeguir
15,424SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca