Al carrer Parlament hi havia una botiga d’informàtica. No era una botiga qualsevol, era una botiga que seria destruïda. També hi havia una cristalleria. La llibreria Calders encara no existia, era l’any 2012. Allà va aparèixer la Escalera de Incendios (carrer Parlament, 26), galeria, taller i zona d’experiments. María Castillo (Almeria, 1984) va fer així la primera petja d’un camí que encara articula.

La galeria d’art emergent va començar a preparar-se molts anys abans. María Castillo era una jove periodista a Madrid. L’hem d’imaginar entrant amb seguretat en estudis de televisió, ordenant els continguts a emetre i fent la seva feina amb diligència i determinació. Però les sirenes de l’art són unes aus amb una veu molt potent. I en un símbol del seu destí, mostrant el fet inevitable i preuat, va veure les fotografies de la instal·lació de la xarxa de telèfon a Espanya pertanyents a la Col·lecció Telefònica. Unes imatges que retrataven obrers sobre troncs verticals enmig del desert de la Meseta, fetes pels fotògrafs Marín, Alfonso, Gaspar i Contreras i Vilaseca. Aquelles imatges abstractes, la van atreure cap a un món que trobava més lliure, com explica: “Des de l’art es poden tractar la major part dels temes, d’alguna manera es poden sortejar les barreres ideològiques, que té el periodisme quan parla de política. L’art té l’habilitat de deixar-te saltar més barreres”.

L’encanteri havia funcionat, l’art semblava de les poques opcions possibles. Tot per uns homes enfilats penjant cables. Així, havia d’estudiar com moure els quadres, com portar-los d’un lloc a un altre, com fer d’allò una professió. El comissariat, l’art, eren matèries a tractar. Una carrera es va forjar. Però la ciutat de Sant Isidre no acabava de tenir allò que ella cercava. Venia a Barcelona a veure les novetats de l’art i sentir-se informada. Esperava una excusa per quedar-se a la ciutat comtal.

El Creative Commons Film Festival la va reclamar a Barcelona. Els primers dos mils van estar marcats per l’eclosió dels drets lliures, la col·laboració que oferia Internet, mostrava un camí utòpic de creació. Castillo podia treballar a Barcelona. Amb Anna García i Alex coincideixen en una performance on creen en directe. Allà entenen que la seva relació ha d’anar més enllà. Anna García viu en un pis del carrer Parlament i per sort, el local de l’edifici està lliure. Obren la Escalera de Incendios, som al març de 2012. Les casualitats se sobreposen i tot es torna natural.

En aquell moment, al març del 2012, es va obrir l’espai de creació i exposició; Escalera de Incendios. Paula Bonet, Conrad Roset, l’avantguarda de Barcelona va trobar una galeria innovadora. “Trobar el lloc i el moment ideal, va ser determinant. L’espai desprenia màgia. Tot es va unir. Creiem que podia funcionar. No esperàvem fer una exposició al mes. Vam parlar amb amics que eren artistes i com a tema els vam proposar l’escala d’incendis i va triomfar. Van començar a venir. Aquesta energia va acabar convertint-se en una galeria amb una exposició al mes. Participàvem en el DOCfield, Mirada de Dones. Amb artistes com Paula Bonet per exemple. No sé si hi va haver una espurna, un moment en el qual comença tot, però tot sempre va ser natural”.

Castillo també explica quin era l’ambient del carrer Parlament, on ara l’última moda intel·lectual abraça l’alcoholisme. “Quan vam començar a Parlament encara no hi havia la llibreria Calders. Vam morir d’èxit. Hi havia els nois de El Recibidor, que reparàvem mobles nòrdics. Una concept store també, tot això va morir quan els propietaris van apujar el preu del lloguer tres vegades”. Abans d’aquesta tràgica fi: “Vam fer exposicions amb les botigues veïnes. Ens encantava obrir la porta els neòfits de l’art. Teníem al costat una cristalleria amb la qual vam fer una campanya de publicitat i amb la botiga d’informàtica que hi havia també. Intentàvem apropar l’art a la gent”. El carrer sospirava abans de ser arrasat per la gentrificació. Però en un brillant moment, allà passava tot. La noble causa a la que es va dedicar María va tenir el seu ocàs en l’èxit aconseguit. Tots sabem com és ara el carrer Parlament. El seu objectiu era portar l’art a tothom “primer poder acollir els artistes emergents i després democratitzar l’art. Poder adquirir-lo i conèixer-lo, perquè formés part de la vida quotidiana de la gent”.

Escalera de Incendios havia creat el Young Gallery Weekend, en fer la primera edició el 2014. Una resposta natural a la fira SWAB, que pretenia regar el jardí que havia de ser Barcelona aquells dies. De la mateixa manera que a Madrid hi ha diferents fires per ARCO, Barcelona no podia ser menys. Aquest any el YWG fa 5 anys. “Vull que aquest any el seu punt d’inflexió. Hem de fer que sigui una parada obligatòria el Young Gallery Weekend. Aconseguir pressupost, etc. Tenim moltes idees. Aquest any ho farem tot en cinc branques. La primera serà el tour. El sopar amb els col·leccionistes. L’art sonor i vídeo. Aquest any seran dues seccions diferents. I la cinquena serà la de performance. Amb un programa educatiu”.

El 2014 es va apagar l’incendi. “Vam deixar de tenir vida, ja que teniem dues feines. I al final Escalera de Incendios no era rentable, no podia assumir totes les despeses de forma autònoma. Ens va fer pena, per això ho vam transformar per anar a un lloc no físic. Però clar, el Young Gallery Weekend anava creixent i, vam haver de decidir. Vam transformar l’energia“.

El camí de María Castillo arriba a la Escalera Incendios i l’ultrapassa, actualment el YGW és una cita consagrada de la ciutat, està integrada en el món de la cultura de Barcelona. La seva incansable bonhomia la fa portar, també, un estudi creatiu amb Anxo Amarelle. Al seu voltant s’hi apleguen artistes, encàrrecs de publicitat i projectes culturals. La seva història és la d’una ciutat que atreu persones sensibles i actives per fer créixer als altres. Escalera de Incendios és un exemple d’aquest fet. Un projecte que potser era simplement una crisàlide d’allò que havia de venir. Un espai, doncs, que no va deixar indiferent i que ha permès que Barcelona pugui seguir el camí de María Castillo o possibilitar que pugui volar al seu aire.