Seguretat a les ciutats: la necessitat d’una perspectiva progressista

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Des de fa poc més d’un any i mig estic vivint a Amsterdam al barri de Bijlmermeer. Barri conegut pel seu enfocament racionalista, per voler ser una zona tranquil·la, verda, amb pisos amples, assolellats, assequibles… I haver-se convertit en un barri que tothom identifica amb immigració, pobresa i delinqüència. Doncs bé, fa no massa, al complex d’habitatge estudiantil on visc va haver-hi un intent d’agressió que va fer saltar les alarmes a l’empresa que ho gestiona. Ràpidament va posar-se en contacte amb l’ajuntament d’Amsterdam per a aconseguir més presència policial a la zona i quan la resposta va ser negativa (l’ajuntament no ho considera una zona perillosa), va llogar un parell de guardes de seguretat que patrullen pel campus de nit. Al cap de pocs dies, ens van arribar dues enquestes de l’ajuntament destinades a conèixer la nostra percepció de seguretat en diversos àmbits: por a patir delictes, incomoditat per passejar pel carrer, incivisme…

Això em va fer pensar una mica. La veritat és que a aquest barri és fàcil veure-hi cotxes de policia a tothora (especialment a la zona industrial i a la vora del camp de l’Ajax) i moltes zones no són massa agradables per passejar-hi: espais oberts, poca il·luminació a la nit… Amb tot, no crec que augmentar encara la presència policial sigui la millor (i única) solució.

L’esquerra, tradicionalment s’ha sentit incòmoda a l’hora de parlar de seguretat i de confiar en la policia, la gran defensora de l’ordre burgès. Per a una persona pobra, un furt de poc valor monetari pot resultar catastròfic i la policia no hi farà gran cosa (un furt de bicicleta, telèfon, portàtil…). Si hi afegim qüestions d’interculturalitat i gènere encara tenim menys motius per parlar-ne. Quan la policia reflecteix els privilegis racistes d’una societat, augmentar la presència d’agents implicarà més controls a les persones no blanques, més criminalització sense fonament… Pel que fa al gènere, crec que ningú té gaire lluny un cas on la policia i la justícia no han fet res de bo en casos d’assetjaments o agressions (i si no, no crec que ningú s’hagi oblidat de la manada). Més policia, paradoxalment, pot fer que una bona part de la població se senti menys segura que abans.

Amb tot, la inseguretat existeix i els poders públics hi han de fer front. La por ens fa menys lliures i menys ciutadans limitant la nostra capacitat de moviment, evitant les relacions de confiança entre veïns i veïnes… Si les solucions tradicionals no ens agraden, no ens podem limitar a no fer res i sorprendre’ns quan la dreta pugi i capitalitzi la inseguretat. Aquí intentaré esbossar unes quantes línies per pensar la seguretat a nivell urbà des d’una perspectiva de progrés.

Primer de tot, quan pensem en els receptors d’una política de seguretat hem de ser al màxim d’inclusius. Tornant a l’exemple del principi, malgrat que al campus on visc hi ha un percentatge important de persones no blanques, la major part dels habitants som blancs i de classe probablement mitjana. Quants dels habitants se senten més segurs amb guardes uniformats patrullant de nit? Quins efectes té en la resta del barri? I encara més, quina part de la inseguretat es deu als nostres propis prejudicis en matèria d’ètnia i classe?

Segon, cal tenir en compte tots els factors que generen inseguretat. Aquí l’urbanisme i els usos de l’espai hi juguen un paper molt important: la falta de llum, els angles morts, les zones desertes, els edificis replegats en si mateixos fan que ens sentim incòmodes (i no cal dir que afecta molt més les dones). El tema de la presència de gent al carrer és especialment important: és un cercle viciós on més inseguretat genera menys gent i així successivament: cal trencar d’arrel aquesta dinàmica. D’altre banda, els barris que no conviden a caminar també expulsen la gent: el domini del cotxe no només fa les ciutats menys sanes: també les fa menys segures.

- Publicitat -

I finalment, cal recordar que les desigualtats materials estan estretament relacionades amb la inseguretat. No només perquè pobresa i delinqüència estan vinculades, sinó perquè la pròpia pobresa i la discriminació generen inseguretat. Les persones que més inseguretat pateixen són aquelles que no tenen sostre, que poden ser internades a un CIE i deportades en qualsevol moment, que pateixen violència a casa seva… Drets socials i seguretat estan estretament lligades i no es pot atendre una cosa sense l’altra. Tot això és evident que no s’aconsegueix només a nivell de ciutat. Un cop més la coordinació entre tots els nivells de govern es fa imprescindible per treballar amb fenòmens amb implicacions locals, nacionals i globals.

La seguretat és un dret de tothom, i si ens creiem el dret a la ciutat, hi hem d’incloure el dret a circular sense por ni risc. D’altra banda, no parlar de seguretat regala el discurs a la dreta, i amb el feixisme trucant a la porta això és un risc que no ens podem permetre. La seguretat d’uns pocs no pot ser excusa per atacar els més desfavorits de la nostra societat. Amb tot, un discurs progressista sobre seguretat ha de ser inclusiu tant a nivell de solucions com de perspectives. L’autèntica seguretat ha de ser per a tothom. Si no, no ho és.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca