L’espai del feminisme

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Àudios per Irene Beltran, Alba Juan i Ana Cervera 

 


Després dels articles d’opinió, la creació de pancartes, els crits durant la manifestació i les mirades de complicitat, per molt que alguns mitjans ja hagen passat pàgina, la reivindicació no acaba. El dia 8 diverses pàgines web que fomenten o difonen models masclistes ho solucionen tot afegint un poc de color morat dins del codi html, i només demostren part de la hipocresia, perquè més que donar suport al moviment, el banalitza. Parlem del Dia de la Dona Treballadora, però encara que s’ha anunciat prou, moltes empreses —majoritàriament dirigides per homes— s’omplen les butxaques creant eslògans i samarretes feministes, mentre que part de les persones que es dediquen a fer-les són dones que no cobren un sou digne. El feminisme no és una campanya de màrqueting, sinó un moviment polític i social que es practica cada dia.

El feminisme ha de saber arribar de la manera correcta, perquè estem veient com molts grups no entenen el missatge a hores d’ara. La realitat està canviant; les últimes manifestacions feministes van ser tot un èxit, però és evident que la vaga no ho va ser. Alguna cosa no funciona si part de les dones encara no es senten representades pel moviment, si ens n’oblidem d’algunes altres i si seguim confonent termes. Dels termes en parlarem, però després. Ara bé, la pregunta substancial, que a més a més ha sigut una de les principals crítiques a les manifestacions, és la seua banalització, convertint-les en una festa de batucades i música. Hi ha alguna cosa a celebrar? El feminisme i, per extensió el 8 de març, visibilitza les opressions i desigualtats que vivim les dones per ser dones reivindicant la lluita pels drets fonamentals en ambdós sexes.

Ana Cervera / IG: @anniemoonphotography

Banalitzar-lo i simplificar-lo és el que fomenten aquells que s’oposen, però entendre la reivindicació i analitzar-la no seria possible ni amb dues-centes pàgines, perquè les regles del joc canvien a cada moviment, cada dia. Un article de La revista Fernanda és un més dels que recolzen que existeixen quatre onades dins del feminisme, i que estem immersos en la quarta. Com hem comentat, els objectius canvien, però el discurs es manté al llarg dels segles: les dones som iguals de capaces que els homes. Al Segle de les Llums s’instaura el pensament feminista, posteriorment comença la demanda de sufragi per a les dones, i per acabar vindran les reivindicacions dels anys 80, que a Espanya van estar lligades al nou Estat democràtic. No és que la quarta onada feminista vulga polititzar la reivindicació, sinó que ambdós conceptes sempre han estat compenetrats.

No es pot parlar de la manifestació del 8M sense contextualitzar-la dins el segle XXI, i ara més que mai ens trobem davant d’un nou panorama. Les xarxes han proporcionat un nou espai d’acció; podríem parlar del model americà, del moviment #MeToo, de la globalització del feminisme —i la contradicció de denominar global a una cosa estesa únicament a Occident— però ens centrarem en el moviment espanyol, la manifestació de 2019 i en els motius pels quals hem de seguir treballant.

- Publicitat -

El moviment canvia a cada pas, i el miratge en què caiem de pensar que la dreta radical i masclista està sorgint ara és del tot errònia. La misogínia i el masclisme sempre han estat presents, però dins d’aquest nou espai que s’ha creat els partits ultradretans no tenen por a mostrar-ho, i comencen a agafar representació a les institucions. D’altra banda també és cert que actualment el feminisme, amb cada vegada més força, tampoc té por en assenyalar aquestes actituds i tantes altres que passen desapercebudes en el nostre dia dia. Ara bé, això no seria tan preocupant si fóra un partit aïllat —com sempre han estat els d’aquest tipus— o si els partits de dretes no estigueren adaptant part del seu discurs per aproximar-se a l’electorat. Per això mateix no es pot fer una anàlisi comparant amb l’any passat o el moviment en general, perquè l’espai ha canviat per a tots.

Feminisme sense política?

Ana Cervera / IG: @anniemoonphotography

Una de les principals crítiques que s’han fet de la convocatòria de vagues feministes és la gran presència política i interessos d’aquesta. No es pot parlar només de tres polítics conservadors cap als quals fer crítica en l’actualitat, sinó que ens trobem uns partits que, defensant el moviment o no, estan únicament representats per homes. No és una qüestió de posar “Nosotras” a un cartell, el que demanen les manifestacions són mesures reals, i el que vam sentir als crits eren una demanda de frens cap a les injustícies.

Ara bé, dins d’una reivindicació que segons les proclames només té com únic objectiu aconseguir la igualtat, per què senten els polítics tant d’interés cap al 8M? La resposta és clara: per una banda, pels interessos electorals, que augmenten si tenim en compte el poc de temps que falta per a les eleccions generals; d’altra banda, perquè no hi ha una inserció ni un canvi real sense polítiques. Els moviments socials serveixen per a expressar una insatisfacció, per una disconformitat amb l’estructura política, i partint d’ahí, el que s’ha d’aconseguir són mesures polítiques. Una vertadera democràcia només és aquella on les peticions socials puguen penetrar en l’agenda i canviar la realitat. Ho està fent el feminisme? Potser el feminisme, el moviment social amb més força actualment, és l’oportunitat per a generar el canvi social i per fer front a una ultradreta que aguaita.

Malgrat la gran representació de CCOO i altres sindicats a Castelló, no només es tracta d’una vaga estudiantil i laboral, sinó que ens trobem davant d’un cas especial, perquè el moviment feminista vol evidenciar que “sense nosaltres, es para el món”. La majoria de treballs no remunerats, com poden ser la cura dels fills, la casa o familiars pesen sobre el llom de les dones, i és per això que es sustenta el sistema neoliberal. La reivindicació és, inevitablement, política. S’inicia amb sindicats, es prenen mesures polítiques, però és un moviment complex perquè va més enllà d’institucions i s’introdueix en la majoria d’actes quotidians que realitzem, perquè parlem d’un canvi de concepció total de la dona. Com expressa Almudena Grandes a El País “El feminisme és una lluita, i per descomptat, una lluita ideològica“.

El masclisme reaccionari

Històricament sempre han hagut dues maneres de construir el pensament masclista. Per una part, amb les convencions socials, i per l’altra, amb el masclisme emparat a les lleis. En l’actualitat la segona part ja no és evident, però la primera no només segueix sinó que busca justificació. Es tracta del que denominarem “masclisme reaccionari”. Aquest entra en un cercle viciós molt evident, i és que davant del nou empoderament de la dona la masculinitat es sent d’alguna manera atacada, i per tant, ataca. Les regles del joc canvien, i no de manera espontània, sinó intencionada. Isabel Jiménez Moya defensarà a un article que “Els homes no són sinó víctimes més, en resum, de la mateixa incomprensió del nou món que estem construint entre tots”. Ara bé, mentre que el feminisme no és cosa de dones sinó de tots, el masclisme també ho és, sobretot quan arrosseguem condicionants i maneres d’entendre el món que també ho són, i quan moltes estructures actuals secunden el pensament.

Hi ha gent que defensa l’educació a les noves generacions en igualtat, perquè opinen que l’actitud masclista radica en l’enseyament dels pares i els mitjans. Com hem dit, el panorama és distint, i encara que aquesta concepció té part de raó, no es poden aplicar els raonaments antics al masclisme actual. Existeix un masclisme que actua com a resposta del nou feminisme, i és el mateix que emprenya la paraula “feminazi” per descriure aquelles actituds que li semblen desmesurades, i acaba raonant i actuant de forma oposada i reaccionària cap a tot el moviment. És l’excusa d’aquells que no s’adapten als canvis conceptuals per extrapolar aquests casos a tota la reivindicació.

No només s’ha d’educar des d’un principi i lluitar contra el masclisme “residual” de generacions anteriors, dels avis o ensenyament de casa, sinó també assabentar-se del nou masclisme que ha estat sorgint als últims anys. La reivindicació feminista és reaccionaria, però ho és front les violacions, abusos, desigualtat i menys preny d’un gènere. Un masclisme reaccionari acaba sent del tot il·lògic.

Ana Cervera / IG: @anniemoonphotography

La importància de les paraules

Per parlar de les paraules hem de retrocedir al conflicte anterior, el que analitza si el masclisme prové de l’educació de base i primària, o si també es va adquirint i per tant es pot canviar. Seguint amb la postura que defensa que ambdues arrels tenen a vore amb el problema, el que estem experimentant a la quarta onada de feminisme és un canvi en el llenguatge, sobretot, per establir consciència. El periodisme, les xarxes i fins i tot les conversacions col·loquials han d’adaptar el nou missatge, perquè d’aquest context depén la supervivència del moviment.

En molts casos veiem com als titulars d’un assassinat masclista no s’especifica que es tracta de violència de gènere, i inclús ha sorgit la idea de reunificar tota la violència per igual, com si els criteris que serveixen per a explicar la violència en general serviren per a l’abús dins dels rols de parella dona-home. Al famós llibre de 1984, escrit per George Orwell a finals dels anys 40, s’utilitza la paraula “novallengua” o “neollengua” per anar canviant a poc a poc la significació de les coses. Encara que molts asseguren que no hauríem de donar-li tanta importància als conceptes, són la base del pensament. No és que en donem massa importància a les paraules o acudits, és més aviat que no tenim idea de la importància que té el llenguatge visual o escrit en com ens construïm el món i l’imaginari col·lectiu.

Com hem defensat al llarg de l’article i al final de l’àudio, el que hem de fer després del 8M no és oblidar-ho, sinó fer una anàlisi, però sobretot, tindre clar que les regles van canviant, que el feminisme ha de saber moure’s i jugar amb el nou espai. Aquest nou espai està compost per un tauler polític complex i canviant, un nou llenguatge que pot posicionar-se en contra o a favor de la lluita, i un nou panorama tecnològic, que marca una diferència d’activisme molt evident entre aquest segle i el passat.

Imatges per al record

8M a Barcelona / Irene Beltran.
“Váyase, señor patriarcado, váyase”. Madrid / Jordi Sarrión i Carbonell.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca