El “pronunciamiento” del rei: un cop d’estat postmodern

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Una bona manera d’entendre el que passa localment és fer una mirada global. La degradació de la democràcia espanyola no s’entén sense l’erosió dels sistemes de representació política arreu del món. El cop d’estat poc subtil, executat a càmera lenta entre agost i octubre de 2017 a Espanya, amb l’excusa de Catalunya, no és tan diferent del que s’ha esdevingut en societats tan llunyanes, i alhora tan pròximes com Brasil, l’Argentina, Turquia, i en menor mesura Polònia o Hongria.

Els elements comuns són fàcils d’identificar. Parlem de societats amb una escassa tradició democràtica, on, històricament, el liberalisme va passar de llarg, on persisteixen insuportables desigualtats socials i que compten amb un nucli dur de poder, que ha fet de l’estat el seu patrimoni (i sovint el seu caixer automàtic particular), que resulta obsolet des d’un punt de vista de l’evolució històrica, que presenta un caràcter irascible i ressentit, i que ha estat caracteritzat pels economistes Daren Acemoglou i James A. Robinson com a “elits extractives” en el seu influent llibre Why Nations Fail? (Per cert, per si algú ho dubtava, el primer capítol va dedicat a l’Imperi Espanyol).

És un poder reclòs en espais estratègics, especialment entre els poders establerts, molt especialment les forces armades i la policia, la judicatura, els mitjans de comunicació o la jerarquia religiosa. El control d’aquestes institucions serveix per neutralitzar tot intent de reforma, assetjar l’oposició, bloquejar qualsevol intent de discutir els privilegis de la casta que representen, i potser el que podem veure amb major claredat aquests dies, organitzar la reacció. Per tal que ho veiem d’una manera prou clara, en societats com les descrites, fonamentades en desigualtats extremes, els projectes legislatius o socials d’escurçar les diferències són dinamitades perquè els qui tenen el poder real saben que, malgrat que un reequilibri de drets i rendes econòmiques, no és només una qüestió fonamental de justícia social, sinó que des d’una lògica econòmica, comporta un creixement i dinamisme beneficiós per al conjunt, les conspiracions per tal d’avortar aquests moviments de fons condemnen el país respectiu a romandre en el subdesenvolupament. No ho fan per maldat, sinó perquè el creixement i el dinamisme generen transformacions en la correlació de forces, i les elits obsoletes, aquelles que parasiten un estat, són desplaçades per altres grups més capacitats i adaptats al canvi. Mirem, per posar un exemple clar, Brasil. L’etapa de Lula, a còpia de polítiques socialdemòcrates, va permetre fer un salt endavant a la potència sud-americana. Va permetre fer emergir de la marginació social nous grups socials mitjans, amb més i millor educació, estabilitat laboral i solidesa econòmica. També va permetre empoderar bona part dels camperols sense terra, a còpia, esclar, de disposar de terra i capacitat organitzativa. Són precisament els èxits, i no pas els fracassos, la causa que avui el president brasiler sigui a la presó, i no a la residència del primer ministre. Lula va afirmar una idea inqüestionable des de la perspectiva de la teoria econòmica més ortodoxa: “No repartim perquè creixem: creixem perquè repartim”.

Així, qualsevol intent de qüestionar l’statu quo del qual en són beneficiaris es caracteritza per orquestrades campanyes d’atacs a la dissidència (l’ús dels mitjans de comunicació, normalment concentrada en poques mans en sol ser un exponent), i quan això no funciona, la repressió policial i judicial (sovint a partir dels principis de la justícia recreativa). El cas brasiler n’és paradigmàtic. Primer, una campanya de desprestigi i desgast brutal contra el Partit dels Treballadors, especialment des de les televisions (espai privilegiat per a la manipulació populista); l’ús de les esglésies evangèliques per anar bastint una oposició compacta. En un segon grau, investigacions judicial que comporten un doble raser de la justícia (els corruptes provats vinculats a les elits gaudeixen d’impunitat, mentre que les acusacions qüestionables de corrupció comporten inhabilitació i empresonament de l’espai alternatiu). Finalment, una manipulació de mecanismes institucionals i electorals per fer pujar al poder algú mentalment inestable i políticament reaccionari com Bolsonaro, a fi de desfer aquelles mesures que havien permès certs reequilibris, acompanyat d’una repressió desproporcionada per atemorir els rivals. Coses semblants podríem afirmar de l’Argentina de Macri, de l’autocop d’Erdogan (quan la composició parlamentària anterior havia plantejat una reforma territorial que proposava solucions per a la diversitat nacional turca), o el que succeeix a Polònia i Hongria, quan la Unió Europea amenaça l’hegemonia del poder local, i on la seva classe política profunda atia les seves arrels reaccionàries (sovint disfressades d’antisemitisme o integrisme religiós) enfront amenaces reals o imaginàries de veure’s desplaçades. L’obsessió de Victor Orban contra Georges Soros n’és un clar exemple.

El cas espanyol tampoc no sembla escapar a aquesta lògica. A mitjans dels anys noranta, els hereus franquistes del Búnquer (aquell espai irreductible que considerava que la Transició havia anat més enllà del tolerable) van triar a José María Aznar. Des d’aleshores, aquest grup, el mateix que va imposar el seu poder mitjançant el crim industrialitzat de la guerra civil i la dictadura, no ha parat de conspirar per imposar els seus interessos i la seva concepció estreta i tronada de país. L’època d’en Zapatero, molt condicionada per la sorpresa desagradable que va tenir quan les mentides dels atemptats de l’11 de març de 2004 va materialitzar-se en un intent pervers d’assetjament contra una tímida i transicional esquerra. Per al PP, aleshores el braç polític del franquisme profund, la seva despossessió de les institucions va ser considerat com a un acte contra natura, car, des de la seva mentalitat, el poder els corresponia per una mena de psicodèlic dret diví. D’aquí totes les brutes campanyes, mediàtiques, encara que també subterrànies entre els poders fàctics, per desallotjar-lo. Campanyes on Catalunya, les classes populars, les dones (recordem l’ofensiva antiavortament) el 15-M (amb un grau de repressió que feia anticipar la violència contra els catalans) o els drets socials i civils eren els principals objectius a abatre. En bona mesura, el capteniment, no tant de la dreta com de l’estat profund hispànic, tenia llòbregues semblances a l’època republicana, on l’Espanya negra i reaccionària mobilitzava les seves bases de manera desacomplexada.

- Publicitat -

La dura i la crua realitat és que aquestes elits extractives són un llast per a la modernitat. Tanmateix, la involució històrica global, correlacionada amb la pèssima gestió de la crisi de 2007, va reforçar la capacitat de fer mal d’aquesta classe parasitària. Espanya és un estat decadent, qüestionat creixentment des de fora (a partir d’una Unió Europea que li ha pres el control econòmic i una globalització que qüestiona l’statu quo de l’Ibex 35) i des de dins, amb un republicanisme potent, com no s’havia vist des dels anys 30, que ha hagut de fer servir l’estelada per cohesionar una Catalunya heterogènia per controlar, si més no, en l’àmbit simbòlic i social, un territori estratègic i fonamental.

De la mateixa manera que el feixisme acusa de feixistes els dissidents, el colpisme acusa de colpistes als catalans. És cert. S’ha produït un cop d’estat. Tanmateix, és un cop d’estat postmodern, en què els tribunals han substituït els tancs i els magistrats als militars. És un cop d’estat postmodern en què el responsable no assumeix el poder de manera formal, encara que tothom, en l’estat profund, sap que és al darrera. El darrer Borbó, que tot seguint la tradició dinàstica, representa una combinació de reaccionarisme, irascibilitat i incompetència, s’ha erigit en el líder de les elits extractives hispàniques, i ja des de setmanes abans del referèndum estava donant les ordres (a policies, institucions polítiques, mitjans de comunicació, jerarquia religiosa, i finalment, i de manera poc subtil al poder judicial) per suspendre, a la pràctica la democràcia, i prendre directament el control sobre, més que un territori rebel, un marc mental republicà que amenaça per estendre’s imparablement. No és cap secret que la monarquia, ergo el cap de l’Ibex 35, està essent qüestionada com no ho havíem vist des del seu nomenament via Ley de Sucesión. És per això que el cop es va formalitzar en l’infaust discurs del 3 d’octubre. En realitat, no fou un discurs, sinó un Pronunciamiento postmodern, en què va ordenar el poder de l’estat prendre el control sobre el govern, com està quedant prou clar en aquesta farsa del judici. No és cap casualitat que en plena descomposició política, emergeixi de les clavegueres Vox, les darreres reserves del búnquer franquista, com la Guàrdia Imperial de Napoleó, el darrer recurs, la darrera esperança que va fer servir l’emperador a la batalla de…. Waterloo.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca