Avui us vull parlar d’un llibre que desitjava tenir entre les meves mans des de fa temps, però abans de presentar-lo convé fer una petita explicació. Des de sempre ha existit una comunitat de barcelonautes prou nodrida més enllà de la pàtina oficial representada per Lluís Permanyer, un setciències impressionant que tampoc té la veritat absoluta malgrat el lloc on publica les seves cròniques.

A vegades la seva presència eclipsa la dels altres per una senzilla qüestió de focus, però si un navega per la xarxa es trobarà amb persones entregades a la causa des d’una feina mig anònima i molt sacrificada. No els mencionaré tots, és impossible. M’agraden, i segueixo gairebé cada setmana, Barcelofilía, el blog de la senyora Absenta, amb qui m’uneix una molt bona amistat sorgida de l’amor a la ciutat, i adoro les passejades de la pàgina Pla de Barcelona, entre d’altres coses perquè de ben segur ens hem creuat més d’una vegada mentre investiguem a l’aire lliure. És probable que, de fet ho sospito, siguem de la mateixa zona, motiu pel qual molts cops em topo amb les seves entrades i em sorprenc pel gust compartit, com si, tot és possible, la genètica ens hagués separat just quan vam néixer.

A partir d’aquestes visites a Can Cowley vaig trobar els comentaris de l’Enric H. March, molt interessants per la seva sempiterna capacitat d’aportar dades amb capacitat de complementar un conjunt. Per això em vaig entusiasmar quan vaig saber de la publicació a Viena del seu Barcelona, anatomia històrica de la ciutat, volum on ens parla de tot i més mitjançant una taxonomia des dels orígens fins a copsar una sèrie d’elements essencials, molts d’ells desapareguts, com fonts, urinaris, galeries, parcs, jardins, mercats, els carrers amagats dels mateixos, com un just al costat de la plaça del Rei que sempre m’havia intrigat, o les carasses.

Si us sembla començarem amb una d’elles. Res ens diu, com sempre suposem, que fossin indicadors de prostíbuls, però la del carrer Mirallers sempre s’ha identificat amb aquesta funció. Si caminem una mica més i anem a la placeta de Montcada, més ample que l’homònim carrer per a permetre l’entrada de carros i les processons, accedirem a la reixa on es veu un dels ingressos al carrer de les Mosques, cèlebre dins del món dels tòpics per ser la via més estreta de la capital catalana.

Aquí l’Enric ens concedeix una minúcia essencial. Ho és sí, però de la part coberta per l’antiga muralla. En realitat el més escanyat es troba a Horta i és el de Crehuet, nom de l’antic propietari, com és habitual sobretot quan circulem per barris que abans foren pobles, quelcom característic i massa oblidat, doncs el manteniment de la identitat local genera moltes Barcelones dins les seves fronteres.

Els llibres són magnífics per a llegir, ningú ho dubta, però en aquest cas, més enllà de les seves magnífiques imatges d’època, serveixen per calçar-se les sabates i anar a voltar. Agafo el metro, baixo a plaça Eivissa, deixo enrere l’Ateneu Hortenc, resto embadalit un moment amb una casa divisòria dels carrers de Pere Pau i Tajo i finalment opto per entomar la baixada de la Plana. Després de contemplar a la llunyania una torre d’aigua, típica d’una zona abundant en aquest aspecte, agafo Crehuet, amb tota la pinta d’un antic camí rural. És més o menys ample, però al seu tram definitiu escurça l’amplada de mala manera.

Tot observant-lo des de la seva sortida em preocupo, doncs la casa que possibilita la seva originalitat és coberta per una lona i això no és cap bona noticia. Hom suposa que el propietari de la vivenda afectada sabrà quelcom sobre com n’és d’especial a partir de l’anècdota. Només ho suposem. El barceloní, sempre mal informat sobre els ets i uts de l’espai on viu, no té pietat del passat i és així perquè l’Ajuntament ha sigut molt eficaç a l’hora d’inculcar determinada mentalitat. El recurs, i aleshores s’actua, consisteix en moure’s quan els veïns protesten mentre es recorda la gloriosa etapa dels anys setanta, quan les FAVB ens salvaren de moltes catàstrofes. Després, amb l’arribada dels ajuntaments democràtics, les anestesiaren, com molt bé explica Marc Andreu al seu imprescindible llibre sobre la matèria.

Es tracta d’un tret desesperat. El catàleg del Patrimoni no es renova des l’any 1987 i això, una mica com la lletra petita dels contractes, ha permès carregar-se allò que no està inclòs sense gaires aldarulls. Als darrers temps sembla que s’estigui efectuant un cert tombant mitjançant les xarxes, on és ben senzill localitzar indignació de barri a partir de la destrossa indiscriminada d’indrets i cases amb valors sentimentals. Mana la santa norma de l’especulació, veritable explicació de postergar la incorporació de nous inputs que valorin belleses més enllà d’un tòpic ja en desús.

El curiós és que, quan parles amb l’administració, et diuen que sí, que ells aposten per salvar la petitesa del desastre, però son paraules buides. Ho sé de primera mà i ho afirmo mentre imagino, fa temps que no hi passo, el destí de la casa dels gossos del carrer Bolívar 36. Al cadastre, una pàgina ben útil pels barcelonautes, se’l mostra com a expropiat, i és ben normal, doncs es troba a una zona afectada per la futura rambla de Vallcarca. Una solució seria entendre un urbanisme sense perspectives de tota la vida, perquè res prohibeix incloure edificis enmig d’un passeig, fins i tot el farien diferent. De totes maneres no confio gaire en el que dic perquè quan he parlat amb responsables no semblen tenir gaire idea de res. Amb tota probabilitat no llegeixen ni caminen Barcelona amb la passió requerida.