Walter Gropius, Marcel Breuer, Paul Klee, László Moholy-Nagy i Wassily Kandinsky. Aquests són només cinc dels artistes més icònics que ens va deixar l’escola de la Bauhaus. Anni Albers, Gertrud Arndt, Gunta Stölzl, Otti Berger i Marianne Brandt, també. No obstant, de tot aquest reguitzell de noms, qui ha passat a la història de l’art modern són, com és habitual, ells. Elles  cinc —entre tantes d’altres— també van estudiar-hi, ensenyar-hi, col·laborar-hi… però la història no els ha donat mai el lloc merescut.

Aquest fenòmen malauradament no és un cas aïllat. Al llarg de la història, el paper de les dones s’ha invisibilitzat per sistema. Les dones hem fet silenciosament història, sense reconeixements, sense que se’ns visibilitzi. Ho han fet durant anys encarregant-se de la totalitat de les tasques de cures i de la llar que ha permès que no caigués un sistema pensat per a afavorir-los només a ells. Però també ho han fet quan han participat de l’esfera pública. Sense excepció. En ple moviment modern, en un entorn intel·lectual i progressista de principis de segle XX, també. Deliberadament oblidades.

Quan Gropius va crear la Bauhaus, la famosa i progressista escola de disseny i arts al 1919, ho va fer sota un Manifesto inaugural que deia adreçar-se a “qualsevol persona de bona reputació, sense importar ni la seva edat ni el seu sexe”. En un moment on les dones començaven a accedir a aquells llocs on fins llavors hi eren vetades, l’escola, n’era un exemple més. Totes hi teníem cabuda. De fet, havia de ser, textualment, un espai sense “diferencies entre el bell sexe i el sexe fort”.

L’objectiu principal de la Bauhaus era crear un nucli d’innovació, d’interdisciplinarietat on era possible combinar l’artesania amb el disseny. Una escola que es desentenia dels rols entre estudiants i professors més tradicionals i cercava la comunitat com a fonament per l’aprenentatge.

Per això, deien, també hi havien dones. De fet, en les primeres inscripcions van ser més dones que homes qui van demanar l’accés a l’escola.

Hi eren, efectivament; però exactament on? Una vegada dins la Bauhaus els rols se seguien reproduint. L’arquitectura, la pintura i l’escultura es reservaven a ells, mentre que aquelles disciplines no tan físiques com al ceràmica o el tèxtil eren per elles. Els homes, segons Gropius, eren capaços de pensar i modelar en tres dimensions. Les dones, en canvi, física i genèticament, només abastaven la bidimensionalitat. Així, la igualtat a l’escola no estava gens garantides com asseguraven les seves intencions inicials. Sostres de vidre i terres enganxosos, cap novetat.

Enguany que la Bauhaus fa cent anys, revisem la història i posem el focus en elles. En aquelles artistes que valerosament en un món d’homes que les relegava a un teler, van saber utilitzar-ho com a eina per treure’n un rendiment artístic fora de mida. Tenim la necessitat de gaudir de referents femenins en totes les disciplines; necessitem referents feministes.

Parlem d’aquelles dones artistes que sovint surten als llibres d’hisòria de l’art com a parelles, filles o la relació que sigui front a un home. Parlem, en definitiva d’artistes, de totes. A continuació, trobareu breus apunts sobre la vida de cinc artistes de la Bauhaus que van marcar un punt d’inflexió a la història:

Anni Albers

(1899, Berlín – 1994, Orange, Connecticut)

Arribada a l’escola al 1922, volia continuar els seus estudis de pintura d’Hamburg. A la Bauhaus, però, el teler la va absorbir. Sota l’estela i influència de Klee i la seva capacitat de convertir una sola figura plana en molt més va combinar ambdues disciplines, els patrons de geometria abstracta.

Com era habitual en el context racionalista que Albers es trobava, una de les seves obsessions va ser trobar la possibilitats funcionals dels teixits: absorció sonora, reflexió lumínica… Gràcies a aquesta tasca d’innovació, es va convertir en una de les primeres dones mestres de l’escola. A més, va ser la primera a exhibir la seva obra tèxtil al MOMA (1949).

Gertrud Arndt

(1903, Racibórz – 2000, Darmstadt)

Arquitecta de vocació, en arribar a la Bauhaus va adonar-se que al 1923 encara no s’oferia la possibilitat a l’escola. Va acabar entre telers modelant geometries. Malgrat la seva bona mà amb els teixits va ser amb la fotografia que va destacar. Va començar capturant paisatges, edificis i les construccions del marit arquitecte. Allò més memorable, però, va ser una sèrie d’autoretrats on es mostrava exercint rols femenins tradicionals. Aquestes fotografies l’han portat a ser un dels primers referents artistes feministes.

Marianne Brandt

(1893, Chemnitz – 1983, Kirchberg)

Ella va ser una de les excepcions: una de les dones que van permetre accedir al departament de disseny industrial i, a més, de treballs de metall. Moholy-Nagy atrapat per la seva obra va acceptar-la en d’aquesta disciplina. I el seu camí no va aturar-se aquí, quatre anys després va substituir-lo com a director del taller de metall.

Avui, els objectes de Brandt continuen sent obres clau de la Bauhaus i la seva obra forma part de les col·leccions permanents del MOMA, el Metropolitan Museum of Art, el Britishi Museum.

Gunta Stölzl

(1897, Munich – 1983, Zurich)

Història, pintura, vidre, ceràmica… tot això estudiava Stölzl a Munich abans d’aterrar a la Bauhaus. Va arribar la primera Guerra Mundial i ho va abandonar tot per fer d’infermera a la Creu Roja. Després, amb només 22 anys va accedir a la Bauhaus de Weimar. Va fer del teler una eina plena de colors potents i combinacions impossibles. I en poc va arribar a ser-ne professora. Els seus dissenys cobrien la majoria de mobiliari de Breuer.

Otti Berger

(1898, Zmajevac – 1944, Auschwitz)

Sens dubte, va ser una de les persones més creatives del taller de telers de la Bauhaus, on hi va arribar després de passar per la Reial Acadèmia d’Arts i Oficis de Zagreb.

Després de passar per alguns dels càrrecs directius de l’escola i ser expulsada d’aquests per altres companys (homes), generant una gran inestabilitat, va decidir obrir el seu propi atelier a Berlín. L’auge del nazisme la va fer fugir. Anys després, Moholy-Nagy la va convidar a la Bauhaus exiliada a Chicago. Per problemes de visat, no va poder arribar-hi. Pocs anys després, el 1944, ella i la seva família va ser deportada a Auschwitz, on va ser assassinada.