Podríem dir que havien de ser l’elit artística catalana. Però direm que tot va començar per la defensa d’un pare per part del seu fill. El 1915 es va organitzar l’exposició ‘Art Nou‘ a Sabadell, que volia mostrar una alternativa a l’academicisme dels pintors de l’Acadèmia de Belles Arts de la mateixa ciutat. L’exposició a Sabadell es va entendre com un xoc generacional, entre els potencials noucentistes i els acadèmics del vell món. Antoni Vila Arrufat era fill d’un dels fundadors de l’Acadèmia, Joan Vila Cinca. Per lleialtat al seu pare no va exposar amb els nous artistes, sinó que ho va fer amb els acadèmics. En una exposició oblidada per la crítica i l’interès públic. La d’Art Nou’ encara se celebra. El xoc va fer unir a diferents intel·lectuals de la ciutat industrial, alhora que mostrar que entre les filatures hi havia art.
‘Art Nou’ va ser l’inici de la inflexió que va marcar la ciutat tèxtil. 100 anys després, l’exposició encara és una espina clavada. El 1915, la mostra va servir per dir que a “Sabadell encara hi ha qui sent alguna cosa” com deia Miquel Poal. “Vol dir que a Sabadell encara que no ho sembli i encara que algú se’n rigui, té un grup de gent disposada a fer sacrificis en pro de les manifestacions de l’art”. Vila Arrufat en un text als anys trenta dirà que l’exposició dels acadèmics va ser un fracàs i que la història havia donat la raó als defensors d”Art Nou’.
L’embrió, però, ja començava a créixer. ‘Art Nou’ va mostrar la necessitat d’organitzar els artistes joves de Sabadell que ideològicament volien superar el romanticisme i l’acadèmia decimonònica per viatjar cap al segle XX. L’objectiu era el de crear i assegurar una cultura nacional que superés l’existent. Així l’exposició és organitzada a l’edifici de la lliga regionalista de Sabadell i aclamada al diari La Veu de Catalunya. En aquest punt val la pena apuntar com Vila Arrufat voldrà vestir sempre amb americana i corbata i no amb llaç al coll com se li suposaria a un artista. Una tendència que portarà als ideòlegs del grup viatjar de la Lliga Regionalista a Acció Catalana, en l’àmbit polític. Quatre anys després de l’exposició, neix la Colla.
Els seus membres; Francesc Trabal i Benessat, Joan Oliver i Sallarès, Armand Obiols, Ricard Marlet i Saret, Lluís Parcerisa i Serra, Antoni Vila i Arrufat, Josep Maria Trabal i Benessat, Miquel Carreras i Costajussà i Joan Garriga i Manich. Eren intel·lectuals que van fer vibrar la cultura catalana en el període d’entreguerres, portant l’humor, el dadaisme, i una visió cosmopolita de la cultura al Sabadell gris de la gran indústria. “Des de la plataforma de Belles Arts, i en contacte amb la Universitat, la premsa i la cultura barcelonines, varen projectar damunt la ciutat el seu esperit de revolta i un ideal de modernitat cosmopolita que es van traduir molt aviat en l’humor provocatiu i l’activisme cultural que van caracteritzar el grup al llarg dels anys vint, fins a les acaballes de la dictadura de Primo de Rivera”. Com explica Miquel Bach a La Colla de Sabadell, entre el Noucentisme i l’Avantguarda.
Els dillunsus a cal Llonch (família de grans industrials de Sabadell) van ser un element d’unió del grup. Fins a crear el pamflet Fulla Salau i trobar-se tots a l’Acadèmia de Belles Arts, que els hi va quedar petita i llogar un pis anomenat el Casino dels Senyors, on hi havia una gran humitat emmarcada per Vila Arrufat. Tenien via lliure al Diari de Sabadell, on hi van començar a publicar fake news. Entre elles, l’enllaç dels dos fills de famílies enemigues. Totes dues van demanar explicacions al diari. Com diu Pere Quart: “La redacció del Diari de Sabadell fou un dels nostres més eficaços centres d’operacions. Publicàvem falses notícies “de societat” -entre d’altres el prometatge de l’hereu d’un Montagut i la pubilla d’un Capulet-, ressenyes d’actes no celebrats, amb els noms de possibles i gairebé inevitables concurrents”. Unes armes descrites per Miquel Bach d’aquesta manera: “L’humor que va practicar la Colla de Sabadell era un humor absurd i gratuït, corrosiu i desmitificador dels valors culturals establerts per una societat —la sabadellenca de primers de segle— tancada i endarrerida. Era un humor molt proper a les primeres avantguardes europees, especialment als dadaistes, amb els quals compartien un mateix activisme provocador i una estètica de la transgressió molt semblants“.
El grup, considerat d’avantguarda, es va fer seus els principis del dadaisme i van agermanar-se en una excursió a la Mola de Terrassa el 1919. En aquella excursió, van fer un campament que durant una setmana va tenir intrigats i semi terroritzats a les poblacions circumstants. L’editorial La Mirada també era seva. En publicar els llibres, el presentaven tirant els exemplars al carrer. Durant els anys vint van pregonar el projecte de Catalunya – ciutat. La renovació filosòfica i plàstica que suposà el noucentisme, era defensada radicalment per la Colla. L’ambient industrial-burgès d’aquell moment havia anat fent una capa de sutge al voltant de les persones que impedia la seva lliure expressió. Ells eren el xoc traumàtic que destruiria la boira i obriria els pulmons de la ciutat a la modernitat.
Joves, bells, més o menys rics. Els integrants de la Colla podien anar amb el descapotable de Joan Oliver, portaven brillants esmòquings negres i movent un bell cigarret explicaven acudits a les vetllades. “Barcelonins amb perspectiva” com els descrivia Josep Carner. Políticament es movien al voltant d’Acció Catalana. Mantenien una clara postura republicana, però el projecte social no tenia tanta importància, com sí que en tindrà per Joan Oliver, per exemple, durant la II República per molts dels membres.
La seva activitat com a grup és evident durant els anys vint. Si l’excursió a la Font del Saüc era un dels actes constituents. L’excursió a la Cala Pola de Tossa de Mar en va començar a marcar el declivi. El campament que construeixen, uns cinc anys després de pujar la Mola, té com a protagonista una banyera a escassos metres de l’aigua, posant-hi una estora vermella que havia trepitjat Amadeu de Savoia. Tal com ho descriurà Pere Quart a Tros de paper: “Ens banyàvem arran de mar en una bayera de zenc. Davant la tenda improvisàrem un monument al Dr. Robert, coronat per un bust de grandària natural d’aquest pròcer; la peça era de guix policromat i havia pertangut a un cert centre polític de no sé quina barriada de Barcelona”.
La unitat del grup, llavors anirà en lenta decadència. Vila Arrufat durant quatre anys (1919-1924) no serà a Sabadell, ja que viatjarà becat per l’Ajuntament de la ciutat per Europa. Tot i que el 1925 Trabal publica el llibre l’Any que ve, que fa polseguera a Sabadell. Pere Quart, llençarà els seus atacs des del Diari de Sabadell, a més de fundar l’Editorial La mirada i treballar intensament amb Trabal. Però el grup s’anirà disgregant, sempre conservant l’amistat entre ells. Fins que l’exili del 1939 reparteix els membres de la Colla de Sabadell per diferents continents.
Avui, a les 20.15 h #EstàPassantTV3
> https://t.co/DZoSCay0dj pic.twitter.com/qn8hELue1b— Està passant (@estapassanttv3) February 18, 2019
La bohèmia dels participants, els seus orígens burgesos, l’aposta de renovació de la cultura catalana i les contradiccions que van haver d’afrontar els diferents membres de la Colla de Sabadell, ha fet que sigui un grup relativament oblidat durant molt de temps.
Aquest 2019, la Generalitat ha organitzat les celebracions del centenari del naixement del grup amb la iniciativa: 100 anys de la Colla, de la qual Joan Safont n’és el comissari. Només en la seva presentació ja ha aconseguit tornar a ser trencadors. Durant una setmana la televisió i les xarxes, sorpreses per l’humor àcid, van veure en l’imaginari dels de Sabadell el surrealisme dadaista que Trabal, Oliveres o Vila Arrufat volien transmetre.
El grup va renovar les formes i la filosofia de la cultura catalana, en un moment de màxima agitació política. Fa 100 anys que van decidir fer servir el dadaisme i l’humor per canviar les coses. Ara, tornen a les nostres vides i continuen sent trencadors.
