Rússia: una contradicció necessària?

Des de l’inici del procés independentista català, s’ha difós entre gran part de la ciutadania independentista la idea que Europa els mira. Més enllà de si això és veritat o no, el que està clar és que des de territori europeu no existeix una acció clara per part de les institucions polítiques a favor dels drets i llibertats del moviment secessionista català, malgrat algunes excepcions, com els posicionaments de parlaments com el danès o l’escocès, o les declaracions de parlamentaris portuguesos o belgues, entre d’altres. A més, pel que fa als òrgans superiors de la Unió Europea, no s’ha mostrat cap mena de simpatia respecte de l’independentisme català ni ha existit una oposició clara als comportaments repressors i antidemocràtics de l’estat espanyol. L’últim exemple d’aquesta conducta contradictòria de la UE, que, mentre no denuncia les anomalies en el respecte de drets i llibertats a Espanya, sí que aprova sancions contra estats com Polònia o Rússia, ha estat la prohibició de la conferència dels presidents de la Generalitat Carles Puigdemont i Quim Torra. L’acte s’havia de celebrar al Parlament Europeu el dilluns 18 de febrer, però, després que el president de la cambra legislativa de la UE, Antonio Tajani, al·legués a raons de seguretat per justificar el veto, la conferència es va acabar celebrant a l’hotel Steigenberger, a la mateixa ciutat de Brussel·les, on també es troba el Parlament Europeu.

Tot i això, un sector molt ampli de l’independentisme català segueix defensant una confiança absoluta i incondicional en la Unió Europea, assegurant que l’òrgan supraestatal acabarà actuant a favor dels interessos de Catalunya i que, un cop aquest territori sigui independent, el millor pel Principat és mantenir-se dins de la unió econòmica i política. Però, analitzant l’experiència prèvia recollida durant els últims anys, i potser fins i tot al llarg de tota la història, hipotecar el futur de Catalunya i la seva possible independència a les actuacions de la UE és, molt probablement, absurd. Per quin motiu hauria de donar suport al trencament d’un estat que, l’agost de 2018, registrava un deute del 98,8% del PIB estatal i 1,162 bilions d’euros, convertint Espanya en el sisè país amb major tant per cent de deute públic en relació al PIB dins la UE, i situant el país en el quart lloc pel que fa a la quantitat monetària inclosa en aquest deute públic? Potser perquè la causa independentista és més urgent que la dramàtica situació dels refugiats -dramàtica per ells, però no tant per la Unió Europea, que sembla considerar-los ciutadans de segona, tercera o quarta categoria- al Mediterrani?

Davant d’aquest escenari, en el qual el projecte d’un nou estat català difícilment pot comptar amb el suport de la UE, és necessària la reformulació de l’estratègia geopolítica del moviment independentista, si és que en algun moment n’ha existit alguna. L’actuació internacional ha de deixar de basar-se en el recurs dels arguments morals i s’ha de centrar a explotar els interessos dels estats de la forma més eficient possible.

I, si parlem d’interessos geopolítics a escala mundial, no ens podem oblidar d’un estat: Rússia. De forma oficial, l’estat eurasiàtic no s’ha mostrat partidari de la independència de Catalunya, sinó que s’ha posicionat a favor de la unitat d’Espanya. El 28 de setembre de 2017, la portaveu del Ministeri d’Afers Estrangers rus, Maria Zakhàrova, va declarar que “en les nostres relacions amb Espanya mantenim el principi incondicional de respecte a la sobirania i la integritat territorial d’aquest país”. A més, després del referèndum de l’1 d’octubre, el cap de premsa de Vladímir Putin, Dmitri Peskov, es va negar a criticar la violència policial exercida per la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, ja que el govern rus era contrari a qüestionar afers interns d’altres estats “per la mateixa raó que Rússia no accepta crítiques sobre els mètodes de treball de les agències de seguretat russes”. D’aquesta manera, és evident que la simpatia diplomàtica respecte de l’independentisme català per part de Rússia és, almenys de forma oficial, inexistent.

Però les simpaties, desgraciadament, no s’obtenen a través de manifestacions multitudinàries ni tampoc demostrant la legitimitat del teu projecte, sinó que, de nou, s’aconsegueixen amb la “compravenda” d’interessos, amb les contradiccions morals que això comporta en moltíssimes ocasions. I són aquestes contradiccions les que hauria de valorar assumir l’independentisme català, considerant apropar-se a Rússia.

En aquesta qüestió, hi ha diversos aspectes a valorar. En primer lloc, és una realitat que l’estat governat per Vladímir Putin, des de l’Imperi rus dels tsars, passant per la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques i fins a l’actual Federació Russa, ha estat sempre interessat a disposar d’accés directe al mar Mediterrani. Exemples d’això són el conflicte entre l’Imperi rus i l’Imperi otomà per l’annexió de Constantinoble i el Mar de Màrmara, o la nova política diplomàtica i de construcció naval soviètica amb l’objectiu de garantir una certa influència a l’àrea mediterrània, via de comunicació entre el món occidental i el conegut com a Tercer Món, i permetent l’accés, a través del Mar Negre, a territoris de l’URSS.

Però, actualment, i com ja hem remarcat, els interessos militars i econòmics també converteixen en primordial la influència de Rússia en aigües del Mediterrani. Fins ara, a causa de les tensions amb l’OTAN, l’únic port que ha servit de base naval russa en aigües d’aquest mar ha estat el de la ciutat síria de Tartús, fet que ha complicat la presència efectiva de la flota de l’estat eurasiàtic, i més encara amb la situació de conflicte bèl·lic que es viu a Síria. A més, si ens referim a les relacions comercials russes al Mediterrani, aquestes fa anys que es veuen extremadament afectades per les sancions imposades per la Unió Europea.

I és precisament en aquest context en el qual Catalunya es podria oferir com a solució als problemes de Rússia a canvi del reconeixement de l’estat independent de la República Catalana. La costa catalana podria substituir la síria com a base logística de la flota russa, i Catalunya es convertiria en el nou aliat comercial del govern de Putin a l’oest del Mediterrani.

Però, en el cas que Rússia acceptés una oferta com aquesta, les conseqüències derivades serien imprevisibles. Contemplem la possibilitat que l’estat espanyol volgués intervenir Catalunya militarment. A la Constitució Espanyola, concretament a l’article 8, s’estableix que “les Forces Armades, constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l’Armada i l’Exèrcit de l’Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i independència d’Espanya, defensar la seva integritat territorial i l’ordenament constitucional”, i, a l’article 116, es parla dels mecanismes d’aplicació dels estats d’excepció i de setge, que, declarats pel Congrés dels Diputats o pel govern via decret respectivament, atorgarien capacitats a les Forces Armades per sobre dels drets constitucionals. L’estat d’excepció i de setge es defineixen a la Llei Orgànica 4/1981, sent el primer aplicable quan “el lliure exercici de drets i llibertats dels ciutadans, el normal funcionament de les situacions democràtiques, el dels serveis públics essencials per la comunitat, o qualsevol altre aspecte de l’ordre públic, resultin tan greument alterats que l’exercici de les potestats ordinàries fos insuficients per restablir-lo i mantenir-lo”, i el segon quan “es produeixi o amenaci produir-se una insurrecció o acte força contra la sobirania o independència d’Espanya, la seva integritat territorial o l’ordenament constitucional, que no pugui resoldre’s per altres mitjans”.

Així, una possible intervenció militar en cas d’intent de secessió d’una part del territori espanyol estaria regulada en l’àmbit estatal. Però la situació es complica si passem a parlar del dret de la Unió Europea. Segons el Tractat de Lisboa, la UE “es fonamenta en els valors del respecte a la dignitat humana, de la llibertat, de la democràcia, de la igualtat, de l’estat de dret i del respecte als drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a minories”. D’aquesta manera, l’actuació de les forces militars contra la població civil seria completament il·legal, fet que complicaria una possible intervenció militar per part de l’estat espanyol i que podria acabar comportant greus conseqüències per aquest.

D’aquesta manera, la possibilitat més plausible d’actuació militar contra la independència de Catalunya recauria sobre l’OTAN, però, davant una hipotètica protecció per part de la Federació Russa d’una nova República Catalana, una acció bèl·lica en territori del Principat podria complicar greument les relacions internacionals a escala mundial. Ja des del moment de la creació de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord, les relacions entre aquesta i l’aleshores Unió Soviètica han estat complicades. L’annexió russa de la regió ucraïnesa de Crimea el 2014, la guerra de Síria iniciada el 2011, i una eterna cursa armamentística entre l’OTAN i Rússia són alguns dels fets que han exemplificat la rivalitat entre aquests dos actors durant l’última dècada.

Davant d’aquesta situació, l’OTAN hauria de decidir si optar per participar en un conflicte militar que, si bé començaria al sud d’Europa, podria acabar transcendint fronteres, o bé per assegurar el manteniment de la pau a Catalunya i, fins i tot, poder mantenir unes relacions cordials amb un aliat potencial al nord-oest del Mediterrani. De fet, l’endemà del referèndum d’autodeterminació català de l’1 d’octubre de 2017, James Hasik, assessor estatunidenc del Centre Internacional de Seguretat Scowcroft del think tank Atlantic Council, va publicar l’article The Military Implications of Catalonian Secession, en el qual s’exposen detalls sobre quina podria ser l’aportació d’una hipotètica Catalunya independent dins de l’OTAN, sempre en el cas que Espanya no optés per vetar la seva entrada.

Segons Hasik, Catalunya podria convertir-se en un “actor principal al Mediterrani” gràcies a la seva posició estratègica i al seu producte interior brut, que arriba als 300.000 milions d’euros. Només invertint un 1’6% d’aquesta quantitat en defensa, una teòrica República Catalana tindria el mateix pressupost en aquest àmbit que Dinamarca, país que disposa d’unes “forces armades ben valorades i eficients”, assegura James Hasik. D’aquesta manera, Hasik destaca en el seu article el potencial naval català, que, disposant de ports com el de Barcelona i Tarragona, podria permetre al nou estat acabar prenent “un rol important en la seguretat col·lectiva” i ser més útil per l’OTAN que no pas l’estat espanyol, centrat en la construcció de tancs i artilleria per “defensar Ceuta i Melilla d’una invasió marroquina”.

En aquest context, l’OTAN i la Unió Europea podrien evitar la guerra i obrir la porta a un nou aliat d’una sola tacada. Reconeixent la República Catalana, podrien desactivar el monopoli estratègic de Rússia en el territori d’aquest nou estat, i, a la vegada, iniciar relacions diplomàtiques que permetessin, com a mínim, mantenir l’equilibri de poder existent a l’àrea del Mediterrani abans d’un teòric canvi en les fronteres d’Espanya.

Un cop exposat aquest conjunt de situacions hipotètiques, les quals podrien veure’s afectades per multitud de condicionants que, per la complexitat de la qüestió, hem exclòs en l’anàlisi, arribem a una conclusió. Explotar els interessos geopolítics durant el procés català, com en moltes altres ocasions, pot ser extremadament útil per les aspiracions independentistes, però també pot desembocar en conseqüències, com a mínim, arriscades. Davant d’aquest escenari, l’independentisme català ha de valorar si prefereix assumir riscos i contradiccions, o bé opta per mantenir una estratègia que sembla esgotada.

Els més llegits

POLÍTICA

La ILP d’Universitats

Enfortim un nosaltres guanyador

Congreso De Los Diputados / SubtlePanda

Fronts oberts

La campanya a les xarxes

CULTURA

PERFILS

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca