Hi ha persones amb les quals tens una relació zig-zag, bé per motius laborals o per estima a l’art vas a inauguracions i exposicions i te’ls trobes en diferents moments vitals. Descobrint les exposicions, es descobreixen les persones que habiten el món de l’art. Patricia Carrasco (Sabadell, 1983) és una activista o militant de l’art que habita aquest món. Des del difunt espai d’art B14, fins a Tactel, passant per la Encantada. De caràcter ràpid i joiosa, és un dels pilars de l’art contemporani a Barcelona. Ens trobem a Sant Gervasi, en una oficina blanca per explorar la seva carrera. L’ara directora artística de l’Espai Tactel Toormix, té una gran experiència en el món de les galeries de Barcelona. 

Crisi i solució 

“Després de 8 anys a la galeria Ana Mas (on va estar entre el 2002 i el 2011), vaig arribar al meu sostre de vidre, la programació de la galeria”. La tensió entre treballar en un projecte alié i un de propi va fer dubtar de veritat a Patricia. Carrasco explica com en participar de l’empresa d’un altre, no podia gaudir de plasmar les seves idees en les exposicions, volia anar més enllà. “En aquell moment vaig trobar una galeria, on la galerista no volia fer de galerista”. Era la Galeria B14 al número 14 del carrer Beethoven de Barcelona, on Patricia podia gaudir de tenir una línia pròpia. “La Natàlia (la propietària) però, cada vegada em va anar tibant més, fins que un amic em va suggerir que ho fes pel meu compte”. Si havia sortit d’Ana Mas Projects era per fer la seva carrera, es va trobar que a B14 no podia actuar en llibertat.

Patricia sabia que havia de fer alguna, cosa, però l’oportunitat comportaria un fet traumàtic. La seva vida personal i professional s’unien en una espiral de desavinença. A finals de 2012 va esclatar tot, deixa les obligacions sentimentals i professionals després de dos anys a B14. Se’n va a casa d’un amic, visita els artistes de la ciutat, abraça l’art. Hi ha en l’ambient una sensibilitat especial. “De sobte em trobava tot el dia amb artistes i comissaris al meu voltant. Sopant o prenent cafès. Recordo que era palpitant, ‘quan fem l’expo’ era la frase“. Per descriure l’ambient i contra el nepotisme de treballar amb amics exposa: “Jo conec gent que m’interessa i amb la qual vull treballar. Bárbara Alegre va ser la florista del meu casament. No tenia ni pensat tot això llavors, però vaig mantenir l’amistat i hi va haver un moment que en un sopar m’estava explicant una idea que tenia i li vaig dir; vull venir al teu estudi”. Una forma d’actuar, natural i concisa, que permet dur a terme projectes genuïns.

“Era un moment (entre el 2012 i el 2015) molt interessant a Barcelona, Green Parrot estava en ple funcionament. Half House, també estava allà. Estaven passant coses fora dels canals habituals. La galeria Encantada va ser una fugida endavant”. “Quan tot va caure, van sortir aquests espais. Després amb la recuperació econòmica la cosa es va solucionar. Les institucions culturals estan avides de contingut. I així els espais alternatius van passar a ser oficials”.

Una de les conseqüències més evidents de la crisi va ser la desestrucuturació del món cultural. Aquest fet provocà que passat el moment més dur de la crisi, el 2014. Es creés tota una xarxa d’iniciatives i revistes, algunes de les quals encara perviuen. Fora de les citades, la llibreria Múltiplos, Fireplace, o aquesta mateix capçalera van néixer en aquest ambient. Però també en el vesant acadèmic On Mediation. Existia tot un ambient que comportava l’agitació cultural.

Arriba La Galeria Encantada

Fora de B14, fora d’Ana Mas Projects, sopa amb un amic seu a l’edifici dels Nous Encants. Al mercat hi havia una paradeta lliure el 2013. Allà hi anirà la nova galeria de Patricia Carrasco, fundada amb el seu soci Pedro Galván. “Anna Maria Genero de punto y novedades” és el cartell que mai traurà de la parada. Arriben les crítiques a La Vanguardia. El públic gaudeix, la feina creix. “Jo volia vendre. Clar. Però (els col·leccionistes) volen comprar en un espai d’art amb el glamur suficient”. Tot allò que havia planejat fer, tot allò que havia conspirat amb els seus companys ara podia tenir sentit. Exposa a Bàrbara Alegre, Fito Conesa, Marc Herrero, Llobet i Pons, un seguit de figures que han tingut continuïtat en la vida cultural de la ciutat, i que en certa mesura van ser presentades allà en societat. La Encantada aguanta l’embat. Patricia juga i aprèn. “L’error formava part del nostre ADN“.

La decadència no arriba fins uns anys després: “Vaig saber que havia de plegar quan vaig veure que havia de fer molts esforços de difusió. Entens que potser el teu projecte no és interessant per la ciutat. Em vaig sentir molt malament. Però llavors vaig veure que també passava el mateix a Green Parrot i vaig entendre que era un sentir general. Ho podria haver continuat, però vaig pensar que el projecte tenia sentit quan funcionava amb la gent”. Un funcionar que per Patricia era un “joc. Tot era una joc. No tenia una línia. No tenia una statement, preferia veure que passava”. Un somni que va durar fins el 2016.

Què volia el futur?

“Em vaig enamorar de la professió del galerista; et munto una exposició, te la produeixo i te la intento vendre. En definitiva, faig que més gent senti la passió que jo sento per tu. Després, això permet que l’artista tingui uns ingressos”. I amb l’experiència acumulada Carrasco aconsegueix fer una cosa diferent. Després de transitar per diferents oficis, sempre relacionats amb la creativitat. Arriba el moment de treballar amb l’Espai Tactel de València. Durant dos anys tenen el cuquet de fer-ho. Però no ha estat fins aquesta tardor que s’han associat juntament amb l’estudi Toormix per crear un laboratori d’idees artístiques a Barcelona. Un espai que tenen els tres socis per desenvolupar les seves idees, sota la premissa: si fas una cosa bona durant el suficient temps, acabes per triomfar.

L’experiència acumulada, fa que Carrasco actuí d’una forma diferent de l’habitual: “No és interessant estar sempre en el mateix grup: quan estava a l’Encantada tenia la sensació d’anar a veure sempre la mateixa exposició amb la mateixa gent. Al final semblava que la gent sempre anava a fer el mateix”. Per això quan va inaugurar a Fito Conesa i Michael Roy, aquest desembre, no hi havia ningú del món de l’art.

Patricia Carrasco, desvirtua tòpics i eleva les categories. Incansablement lúcida, amiga de les seves iniciatives, és la galerista que tot artista voldria. Però sobretot és la persona que Barcelona necessitat per fer coses noves, ja que actua lliurement. Per això pot semblar que estigui encantada. Simplement és la seva militància, el zig-zag amb el qual ens podem trobar va marcant els tempos. Potser Patricia Carrasco ha trobat ja la galeria on ser galerista, esperem que el temps ho confirmi.